Pioneres

Quan acabi la tronada i la cridòria que la precedeix començaran a sonar gralles, flabiols, sacs de gemecs i tamborins i arrencarà la cercavila de festa major amb tot el seguici festiu desfilant com fa dos anys que no es veu. Balladors, balladores, castellers, castelleres, falconers, falconeres, i els administradors i administradores i la pregonera mirant-s’ho des del balcó de l’Ajuntament. La presència de dones en diferents espais de la festa major ens és familiar, però és molt més recent del que sembla.

En les següents pàgines ens hem proposat repassar com les dones han anat guanyant espais dins de la més típica. Per fer-ho, hem parlat amb les primeres que van obrir el camí en alguns dels balls i actes més representatius de la festa major i hem comprovat com no sempre va ser fàcil i com, malgrat el pas dels anys, el masclisme és encara present i latent, sovint amagant-se i excusant-se darrere el pes de la tradició.

Comencem el Tema de la Setmana repassant el nom de les onze pregoneres -comptant la d’enguany- que hi ha hagut des de 1963. Una preponderància escandalosa que va començar a revertir-se fa només sis anys quan es va iniciar la paritat de gènere.

Parlem també amb Àngels Guardiet, la primera administradora de la festa major de Vilafranca. La irrupció de la dona en l’organització de la més típica es va produir l’any 1979 i va ser de les primeres decisions que va prendre el primer ajuntament democràtic després del franquisme.

En aquest especial ens fixem també en la introducció de veus blanques al Cant dels Goigs, l’any 2005. L’ara directora del cor dels Goigs, Xell Montserrat, va ser de les primeres a cantar-los i ens explica com la partitura original (desapareguda durant dècades) ja contemplava les veus blanques.

En les següents pàgines parlem amb Carme Canalias, la primera dona gegantera (va entrar al ball el 1984) i amb Anna Campamà, membre dels Gegants de Vilafranca durant vint-i-cinc anys; amb Carme Alomà (Xicots de Vilafranca), la primera dona castellera de Vilafranca i amb Montse Grau, una de les primeres quatre dones que l’any 1991 va entrar a formar part dels Castellers de Vilafranca. També Olga Raventós ens explica com l’any 1988, amb 16 anys, va esdevenir la primera noia dels Falcons, i Diana Hueso comenta per què només ella i una altra companya són actualment les úniques dones adultes (mares) de la colla.

Mònica Moliner també va ser pionera l’any 1997 de fer ballar el Drac de Vilafranca, la peça insígnia de la més típica, com ho va ser Núria Albiñana l’any 2001 entrant al Ball de Diables. El mateix any, Anna Bernach i Maria Hill van ser les primeres noies del Ball de Bastons i el 2017 l’Àliga incorporava dues noies: M. Àngels Pinyol i Marta Surià. L’última a incorporar-se en un ball fent d’un personatge fins a l’any passat reservat únicament als nois va ser Mar Lloret, la primera dona bandoler del Ball d’en Serrallonga.

Totes aquestes noies i dones, així com moltes altres de diferents balls, han contribuït decisivament al fet que la presència femenina a tots els espais de la festa major es consolidi. Totes, de manera més o menys conscient, amb més o menys dificultats i suportant més o menys comentaris masclistes, han obert un camí que moltes altres han seguit i seguiran.

Les primeres balladores del seguici folklòric festamajorenc van ser les Panderetes. I va ser l’any 1968. El ball no existia fins aquell moment a Vilafranca, i qui se’l va inventar va ser Maria Juvé, aleshores monitora de les colònies a Penyafort que organitzava la parròquia de Vilafranca per a nens i nenes. Ho recorda Àngels Guardiet, que en aquell moment tenia deu anys i que va formar part d’aquell grup de noies i nenes que van ser pioneres a ballar per la festa major. I no a la Festa Major dels Petits, que no existia, sinó a la de grans.

“En aquell moment no existia la figura femenina a la festa major, tot eren homes o nois, que ballaven. Érem un grup de nenes/noies que sortíem del Club Juvenil, un grup associat a la parròquia que anàvem de colònies a Penyafort, i la monitora Maria Juvé va tenir la idea de crear un grup de Panderetes, perquè el grup de Panderos estava en procés de desaparició”, recorda Guardiet. Ho va oferir al grup de noies, i d’allà en va sortir el primer grup de Panderetes. En van formar part Montse Cervera, Teresa Oliver, Margarida Esplugas, Olga Giralt, Remei Bolet, Rosa Maria Fransi, Antònia Guardiet, Àngels Guardiet, Jordina Nebot i Maria Adell, sota la tutela de Maria Juvé, que també en va crear el vestit (el mateix, si fa no fa, que el que encara porten avui).

Àngels Guardiet fa esment del paper important que va jugar el cap de la Policia Local de Vilafranca, Eustaquio Parrilla, per permetre l’entrada de dones al seguici festamajorenc: “va ser una figura clau en el manteniment del folklore”. Cal tenir present que el país encara estava de ple sota el règim franquista.

Aquell grup va ballar durant quatre anys, i de llavors ençà el Ball de les Panderetes no s’ha perdut mai, i sempre ha estat format exclusivament per dones. Aquell primer grup es feia dir “Colla Esquellots”, i encara avui les seves integrants es troben de tant en tant, com van fer fa quinze dies, i mantenen contacte a través d’un grup de WhatsApp que es diu, precisament, “Colla Esquellots”.

L’Anna Benach i la Maria Hill van ser les primeres dones que van formar part del Ball de Bastons de Vilafranca, l’any 2001, i el procés per arribar-hi, per bé que van ser les pioneres, va ser del tot natural. Totes dues havien començat a anar amb el Ball de Bastons de la Festa Major dels Petit amb sis anys, i van ballar-lo cada 1 de setembre durant tota la primària. A més, segons conta Benach, ho vivien amb tanta passió que, essent encara nenes, anaven a tots els assajos dels grans: “era molt graciós, ells tots nois de 18-20 anys, i nosaltres, i si algú arribava tard o no hi anava un dia, ens hi posàvem nosaltres”. I també, òbviament, seguien el Ball durant totes les cercaviles i processons.

Quan tenien 14 anys, van fer el salt a la festa major gran. “No ens ho acabàvem de creure, en el primer moment em pensava que era una broma; a mi personalment el ball m’agradava molt des de petita i no em creia que el pogués ballar”, explica Benach. Perquè no van ser elles que ho van demanar, sinó que els ho van oferir. Va ser quan hi va haver el relleu de la colla de bastoners. “Alguns dels que entraven ja havien ballat amb nosaltres a la Festa Major dels Petits, ens coneixíem i va ser tot molt natural quan ens ho van oferir”, recorda Maria Hill, que finalment va ballar dos anys amb el Ball de Bastons.

A més, el relleu va ser progressiu. La colla anterior, aquell any, va ballar els dies 29 i 30 d’agost, mentre que el 31 d’aquell mateix 2001 ho va fer la colla nova, fins i tot amb l’escenificació dalt de l’entarimat. A més, l’Anna va poder participar en la consecució del rècord de pavanes que es fa cada dos-tres anys, el 31 d’agost al vespre, a la plaça de la Constitució, un cop acabada la processó: “Fins llavors el rècord de pavanes era de 269, i nosaltres vam fer el rècord absolut l’últim any, que va ser de 303 pavanes; va ser molt esgotador, però en aquell moment ho dones tot, molta gent et ve a animar, els grallers es van fent relleus i cada deu pavanes toquen tots junts”.

Afortunadament, un cop la Maria i l’Anna van obrir el camí, l’entrada de dones al ball s’ha normalitzat. No són majoria, però en comptes d’entrar-hi pel boca a orella, com abans, es fa amb una convocatòria oberta a tothom en què ja ni es planteja que el gènere pugui ser un condicionant.

La festa major de Vilafranca va tenir com a primera pregonera, l’any 1970, la periodista M. Dolors Serrano Llari (1928-1986). Lleidatana d’origen i barcelonina d’adopció, Serrano va començar l’any 1967 a escriure una columna d’opinió diària al rotatiu La Vanguardia, “Del país y de su gente”, que la va fer força popular, on sovint tractava temes castellers. Ella mateixa va explicar durant el pregó, que recull el llibre Senyores i senyors… Els pregons de la festa major de Vilafranca (1963-1995), editat per El 3 de Vuit, que va ser a Vilafranca on va rebre el seu bateig casteller, de la mà de Joan Sol. Dedica una bona part del seu predicot a parlar sobre la història dels castells i la seva relació amb Vilafranca, la passió que la vila tenia ja aleshores per l’activitat castellera, i que li van encomanar. I també hi parla del caràcter tossut dels vilafranquins, del fet que a partir del mes de juny la gent no parli de res més que de la festa major, i n’elogia el seu nucli antic. Finalment, cita nombroses referències bibliogràfiques i històriques que tracten sobre Vilafranca: de Josep M. de Sagarra, de Vidal i Valenciano, de la mort de Pere el Gran a Vilafranca, etc.

L’autora del llibre Crónicas de las fronteras, publicat aquell mateix 1970 i amb diverses reedicions posteriors, va entrar en relació amb Vilafranca gràcies a la seva amistat amb Josep Maria Oliveras i amb l’artista Pau Boada. I possiblement aquests dos personatges devien tenir alguna influència en la seva elecció com a pregonera per part dels administradors d’aquell any, mossèn Maideu, Max Miret, Josep Pascual i Eudald Besolí.

Lamentablement, aquesta primera dona com a protagonista del pregó de “la més típica” no va tenir gens de continuïtat. Va ser un cas aïllat, al qual va seguir l’escriptora M. Aurèlia Capmany (1918-1991), l’any 1974 (un pregó que tant el setmanari Tothom com el Penedès van qualificar de decebedor, per la seva brevetat i per centrar-lo únicament en el fet casteller), i encara va caldre esperar 14 anys més (fins al 1988) per tenir una tercera pregonera, Teresa Oliver, fundadora de l’escola d’idiomes que porta el seu nom.

Per la festa major de 2021 el Ball d’en Serrallonga incorporava, per primera vegada en la seva història, una noia entre els bandolers. Era la Mar Lloret Lezcano fent el paper de Vermell. “Sempre m’han agradat els balls de foc i el d’en Serrallonga particularment”, explica. Ara bé, per més que li agradés, fins a finals de 2019 aquest ball no contemplava la possibilitat que algun dels bandolers fos interpretat per una dona. La participació femenina estava històricament restringida al personatge de Joana.

Parlem en pretèrit perquè el 2019 els membres del ball decideixen entomar d’una vegada per totes el debat tradició versus inclusió i, finalment, posen fi a l’exclusió de les noies del ball; plantegen a l’Ajuntament i al Consell de la Festa Major un canvi d’estatuts que permeti que qualsevol persona, independent de la seva identitat de gènere, pugui fer del personatge que vulgui del ball, sempre que no es canviï ni la indumentària ni els personatges i el text d’aquest ball centenari. La proposta de nou protocol és aprovada pel Consell de la Festa Major a les darreries del 2019, esdevenint el primer ball a incorporar un protocol de gènere (darrerament el Ball de Cotonines també n’ha promogut un).

Per tant, actualment qualsevol persona pot interpretar qualsevol personatge, però això en cap cas implica un canvi de nom, de vestimenta, ni de text. “El nou protocol del ball pretén acabar amb l’exclusió de les dones i obrir la possibilitat a qualsevol persona de formar-ne part. Alhora, garanteix la preservació de l’estètica, la història del text i els personatges”, comenta Marina Ferré Domènech, la Joana del ball i fins a l’any passat cap de colla. D’aquesta manera, tothom independentment del gènere podrà optar a representar qualsevol paper dels tretze que hi ha al ball.

Quatre dies en tensió

El nou protocol es va aprovar a finals del 2019, però amb la irrupció de la pandèmia, no va ser fins al 2020 que es va obrir una convocatòria per buscar balladors. Va ser aleshores quan la Mar Lloret va presentar-s’hi: “El Ball d’en Serrallonga sempre m’havia agradat, però com que fins llavors només hi podia ballar una noia, mai m’hi presentava pensant que era molt difícil d’entrar. Quan vaig veure la convocatòria, com que sabia que havien fet un nou protocol, vaig presentar-m’hi sense pensar-ho dues vegades”, comenta.

I va arribar la festa major. El dia 29 d’agost, els balls actuaven a diferents escoles i la Mar vivia il·lusionada la seva primera experiència com a bandoler. Dins de la quadrilla d’en Serrallonga ella va escollir representar en Vermell. “Des del primer moment em vaig adonar que durant totes les setmanes d’assaig havia viscut en una bombolla, em sentia molt còmode amb els membres del grup, però ballar al carrer va ser molt diferent. Me’n vaig sentir dir moltes, vaig suportar molts comentaris masclistes”, diu. Hi ha qui fins i tot qüestionava que portés les mitges vermelles “deien que me les havia posat per diferenciar-me dels altres, quan el bandoler Vermell sempre les ha dut d’aquest color i jo el vaig escollir perquè era és el que té el text al sainet que més m’agrada”, comenta la primera bandoler del Ball d’en Serrallonga de Vilafranca. Tot i que també indica que va rebre comentaris positius, insisteix que la seva primera experiència va ser més difícil del que es pensava: “Va ser injust haver de viure els quatre dies de festa major en tensió”, rebla.

Enguany hi ha tornat a haver convocatòria per incorporar nous membres al ball i aquesta festa major ja seran quatre noies.

Si descomptem la figura de l’àngel, la primera dona que va entrar a formar part del Ball de Diables de Vilafranca va ser Núria Albiñana, quan tenia 16 anys. Era l’any 2001 i en aquell moment, només fa 21 anys, encara que sembli mentida, va esdevenir un fet molt trencador. Hi ha balls de diables que encara no han fet aquest pas.

Un primer aclariment, que vol fer la mateixa Núria: “M’agradaria aclarir que tots els components del Ball de Diables són diables, tant siguin del gènere femení o masculí. I la figura de la diablessa i del Llucifer són figures de l’acte sacramental conjuntament amb els set pecats capitals, l’àngel i el pelegrí”. Fa aquesta puntualització perquè “en alguna ocasió, per desconeixença, a les dones se les anomena diablesses, i no és correcte”.

Un cop aclarit, doncs, que la figura de la diablessa la pot fer tant un home com una dona, i que la resta són diables, independentment del seu sexe, ja es pot explicar com va ser la seva entrada al Ball. S’hi permet entrar a partir dels 16 anys, i es fa per convocatòria pública. A la Núria li feia molta il·lusió formar-ne part, i quan tenia 15 anys es va presentar al càsting, ja que sabia que si el superava, a la següent festa major ja en tindria 16. “Jo vaig anar a provar, perquè no hi havia cap noia, i em deien “Vols dir que vols ser diable? No vols fer d’àngel? Van quedar sobtats, no s’hi havia presentat mai cap noia”. El fet és, doncs, que malgrat la sorpresa inicial, Núria Albiñana va fer les proves i les va superar. I al cap d’uns quants dies li van trucar per comunicar-l’hi: “Encara se’m posa la pell de gallina quan hi penso, érem 29 nois i jo. Com a noia, poder entrar com a diable era un canvi, era evolucionar”. I ella va ser pionera.

Això sí, per edat, no va poder petar, no va ser una diable de forca, sinó que va fer de tabalera. I ho va fer durant quatre anys, durant quatre festes majors, fins al 2004, però en aquest període ho va viure tot en primera persona com el qui més. “Abans de la primera festa major ja hi va haver una sortida, i després va venir la festa major, que va ser molt emocionant, la preparació dels versos, el correfoc, que va passar a ser Ball de Foc…”. La primera dona diable recorda especialment la “vergonya” que passava a l’hora de llegir els versos. “M’hi vaig presentar, em van donar l’opció de fer-ho, però em vaig tirar enrere perquè pensava que davant de tanta gent em quedaria en blanc”. Sigui com sigui, el fet que tingués la possibilitat de fer-ho, si ella ho desitjava, prova la seva integració absoluta al Ball, malgrat la novetat.

Cap mena de discriminació, doncs, pel fet de ser dona: “tot al contrari, quan jo vaig entrar, també va entrar molta gent nova com a responsables del Ball, i em protegien molt, em cuidaven molt. Els tabalers érem tots nous, menys un que quedava per ensenyar-nos i fer el relleu, i vam fer molta pinya”. Anava a totes les actuacions, a totes les reunions… en fi, el normal, però que no ho era tant, fins aquell moment.

En aquell quadrienni que en va formar part, no va entrar al Ball cap altra noia. Altres li feien comentaris d’aprovació, d’aplaudiment per la iniciativa, “i n’estic molt orgullosa perquè vaig donar peu a què entressin més nois” en anys posteriors. De fet, l’any següent a la seva sortida hi va entrar la primera forca, Vero León, i de llavors ençà la presència femenina al Ball no hi ha deixat de ser mai. Ara, 18 anys després del seu adeu al ball per manca de temps, Núria Albiñana ho recorda encara amb nostàlgia: “plego a mitja temporada perquè necessito temps, i ho trobo a faltar molt”. Però això no treu que fos pionera i que trenqués amb més d’un tabú.

La festa major de 2017 va ser la primera en què l’Àliga de Vilafranca va ser ballada per dues noies: la M. Àngels Pinyol Escala i la Marta Surià Esteve. Enguany, sis anys i una pandèmia després, de noies al ball ja en són 5, 5 de 14. “Estem molt contentes, ens sembla que vam obrir una escletxa i que a poc a poc al Ball de l’Àliga s’aconseguirà la paritat”, comenta M. Àngels Pinyol.

D’incorporar dones, els de l’Àliga feia temps que ho volien, però no en trobaven. De fet, segons explica Pinyol, en alguna convocatòria anterior a la de 2017 ja s’informava obertament que es buscaven també balladores, però no se n’hi presentava cap. “Jo sempre m’havia volgut apuntar a un ball de la festa major i l’Àliga m’agradava ja des de petita, el trobava un ball molt divertit i, a més, la peça va al principi de les cercaviles i processons, per tant, s’acaba dels primers i es va àgil”, comenta Pinyol. D’aquesta manera, el 2017 es presenta a la convocatòria i entra a formar part del grup juntament amb la Marta Surià. “La rebuda va ser molt bona, els membres del grup feia temps que tenien ganes que hi entréssim noies perquè volien que hi hagués igualtat al ball i la veritat és que va ser tot molt fàcil i còmode”, indica Pinyol.

Des dels primers assajos que ja van carregar l’àliga i van començar a aprendre tots els balls: “el que més costa és perdre la por a carregar-te la peça, però aquí sí que van ser vitals els companys, perquè ens van ajudar molt explicant-nos com ens l’havíem de col·locar i, sobretot, donant-nos molta confiança”, apunta. Amb els assaigs van anar agafant seguretat: “Una mica és com aprendre a conduir, al principi et fa por tot, no estàs segura de com ho has de fer, i amb la pràctica et vas fiançant”.

Aprofitant que els vestits del grup s’havien de canviar, els seus els els van fer a mida: “Quan ens vam emprovar els dels nois ens anaven enormes i, com que ja s’havien de renovar, ens en van fer d’iguals però de diferent talla”, comenta M. Àngels Pinyol.

Amb els vestits fets, tots els balls apresos i amb moltes hores de pràctica dins l’Àliga, el dia 29 la M. Àngels i la Marta van sortir amb tots els companys cap a la rambla a sentir la tronada i començar la cercavila. “La gent ens venia a felicitar i, si estàvem dins l’àliga, quan sortíem ens aplaudien molt”, comenten. De comentaris masclistes diuen no haver-ne patit gaires, tot i que sí que molts els preguntaven si elles només ballaven al voltant o també aixecaven l’àliga: “Ens vam fer tips d’explicar que fèiem de tot, igual que els homes: ballàvem a fora i a dins, la carregàvem…”, etc.

L’Àliga de Vilafranca pesa 103,5 kg. “Tot i el pes, és una peça molt ben equilibrada i dissenyada que es porta molt bé, el més important és anar a poc a poc, que el terra estigui net i que ningú toqui la peça perquè et pot fer desequilibrar”, conta la M. Àngels. També hi havia, diuen les dues primeres balladores, qui se sorprenia de la seva estatura i talla quan sortien de dins de l’Àliga, “ens deien que érem molt menudes per aixecar tant de pes i que s’imaginaven que en sortirien dues noies quadrades”.

Des que van entrar al ball de l’Àliga, la M. Àngels i la Marta han comprovat com ha crescut l’interès de noies per formar part del grup: “El dia 31 moltes noies s’acosten a la peça i ens demanen si la poden aixecar”, comenten.

En totes les convocatòries que el ball ha fet d’ençà del 2017 s’han presentat noies. Aquesta festa major en ballaran cinc. La M. Àngels no, ja que ho ha deixat enguany, tot i que assegura que “aniré tota l’estona amb el grup fent d’intendència. M’enyoraré molt”, conclou.

Àngels Guardiet és, va ser, la primera administradora de la festa major de Vilafranca. Fins al 1978 aquest privilegi, el de formar part de l’organització de la festa, havia estat reservat exclusivament a homes. A la pàgina web oficial de la festa major hi ha un històric de persones que n’han format part des de l’any 1700, i com en tants altres afers de la vida pública, l’administració de “la més típica” havia estat reservada als homes des de sempre. Què va passar aquell 1979, perquè la cosa comencés a canviar? Ho explica la mateixa Àngels Guardiet: “Aquell any hi havia hagut les primeres eleccions democràtiques municipals, i una de les primeres decisions que es va prendre com a ajuntament democràtic va ser la de nomenar els administradors, i segurament van voler incorporar una figura femenina” per simbolitzar el canvi de règim. Efectivament, les eleccions havien estat el 3 d’abril, i el nomenament dels administradors de 1979 va ser a finals d’abril. Sí, sí, amb tan sols quatre mesos de temps per organitzar la festa.

“Va ser una sorpresa total i absoluta perquè cap dona a Vilafranca en el seu pensament hauria pogut imaginar que seria administradora”, admet Guardiet. A més, la persona nomenada tenia tan sols 21 anys (“no soc conscient que hi hagi hagut cap altra administradora de només 21 anys”), i segurament la tria hauria estat causada per la seva vinculació a diferents activitats de la vila: dirigia la coral infantil L’Espinguet, cantava a la Coral Polifònica, era monitora de colònies i campaments, havia format part del grup fundacional de les Panderetes, etc.

Durant tota l’època franquista i fins al 1970, l’administració de l’FM estava formada per tres homes i el mossèn. Quatre homes, doncs. A partir de 1971, encara sota la dictadura, va caure la figura del capellà, i fins al 1978 l’organització va anar a càrrec de tres homes. El 1979 va irrompre la primera dona, Àngels Guardiet, i durant dos anys els administradors van ser quatre: tres homes i una dona. Montserrat Lluverol va ser la segona administradora, el 1980. A partir de 1981 és quan ja es pot començar a parlar del quintet administrador de la festa major, ja que des d’aquell any sempre han estat cinc, els administradors. Tres homes i dues dones. I el 1989 per primera vegada hi ha tres dones administradores (i dos homes), i comença una dinàmica en què es van alternant el 2+3 amb el 3+2.

L’any 1979, el quartet administrador va estar format per Josep Ribas, Cisco Mallofrè, Àngels Guardiet i Josep Maria Cuscó. “Ens vam entendre a la perfecció des del primer moment, em vaig sentir molt ben acompanyada i extraordinàriament valorada per tots ells”, afirma Guardiet, que es va agafar la responsabilitat “amb unes ganes i una il·lusió” molt grans. A Vilafranca, la novetat va causar certa sorpresa, “i només em vaig sentir amb un tracte pejoratiu” en ocasions molt puntuals, “per exemple, quan anàvem a buscar diners a algunes empreses, i alguns empresaris van tenir alguna actitud com dient “què ve a fer aquesta aquí?”. No passa d’anècdota, però també va sentir en més d’una i de dues ocasions una mofa: “Mira, han posat una dona en comptes del capellà, perquè jo em movia en cercles de l’Església”.

Sigui com sigui, en quatre mesos Guardiet, Mallofrè, Ribas i Cuscó van ser capaços d’organitzar la festa major, i van tenir temps d’introduir-hi alguns canvis trencadors i que serien recordats. Per exemple, es va substituir l’estampa de Sant Fèlix que acompanya el programa per un regal, que era una rajola amb la imatge del patró, per penjar a la paret. També la capta va passar d’un a dos dies, perquè es recaptaven pocs diners amb la venda del programa, i van aconseguir doblar els ingressos d’altres anys. “La capta va durar dos dies perquè ens vam proposar anar tots quatre casa per casa, porta per porta, per explicar què era la festa major”, rememora Guardiet. Un altre canvi d’aquell any, que no va ser volgut pel quartet sinó imposat, “i que ens va causar un disgust”, va ser que el Consistori va deixar d’anar a l’ofici de Sant Fèlix, i ja de llavors ençà no hi ha tornat a anar. En tot cas, ho fan els regidors i regidores que volen a títol personal. Aleshores, com que no volien que es perdés l’Anada a Ofici, van decidir que els balls acompanyarien els administradors. I així es continua fent encara ara. I després de molt de negociar-ho, van aconseguir que el Consistori almenys anés a una de les processons, la del 30 d’agost; un fet que es manté encara avui, també. Una processó, per cert, en què “em sentia una mica més observada” perquè no deixava de causar “una certa sorpresa veure una dona portant el pendó”. El temps ho ha normalitzat.

Carme Alomà és la primera dona que va fer castells, pujant al tronc dels castells, a Vilafranca. Ho va fer amb la novella colla dels Xicots, a principis dels anys 80, quan feia poc que s’acabaven de fundar, i per ella és un honor lluir aquesta etiqueta, que durant molts anys va ser gairebé oblidada, però que els últims anys la colla de la camisa vermella ha volgut rescatar de l’oblit.

Va entrar a la colla de la mà del seu exmarit. A tots dos els agradaven molt els castells i per això es van acostar a la plaça Milà i Fontanals, o “Firal”, tal com ella anomena i com es coneixia la plaça on van fer els primers assajos. “Jo era jove i m’ho mirava amb molt de delit, ja m’agradaven molt els castells i em van oferir si volia pujar, perquè tenia aptituds, i vaig començar a pujar”. Eren uns anys en què la colla dels Xicots feien molts castells de sis i castells de set bàsics, i escadusserament algun 4 de 7 amb agulla. El seu castell era el 4 de 7, que parava al pis de quarts, com es pot veure a la foto que s’adjunta, a la dreta.

Va començar a anar amb els Xicots cap al 1983, potser el 1982 fundacional, i en va ser membre fins al 1986, quan va quedar embarassada i va deixar de pujar. Aquell any, en l’àpat de cloenda de la temporada, el 9 de novembre de 1986, va rebre dels Xicots una placa d’homenatge pel fet de ser la primera dona castellera de la vila. I encara recorda amb orgull que li va lliurar l’aleshores alcalde de Vilafranca, Fèlix Sogas.

D’aquells anys de fer castells, Alomà recorda que sí, hi havia castells que queien, “però a mi m’agradava pujar, no m’agafava por, sempre he sigut una noia molt dinàmica i atrevida”. No recorda que hi hagués cap mena de recel pel fet que fos dona: “estava rodejada de gent que m’estimava molt i el meu marit hi estava d’acord, i m’imagino que hi devia haver alguns comentaris, però jo anava a passar-m’ho bé.

La Carme Alomà s’alegra que el context hagi canviat i que ara les colles castelleres siguin mixtes. Aleshores “el fet que una dona fos castellera era totalment incomprensible, perquè no estàvem valorades, però ja hi estava en contra, les dones som més àgils”. I certament, sense la presència de la dona a les colles castelleres no es podria entendre el món casteller tal com el coneixem avui: perquè copen bona part dels pisos alts dels castells (nenes i noies en molts casos) i perquè són protagonistes del creixement de la massa social que han tingut les colles, sense el qual no hi hauria hagut els grans castells dels darrers 25 anys.

Han passat 35 anys des que Alomà va deixar la colla, i recordant aquells temps diu, qui sap si seriosament o de broma, que “avui dia encara em podria replantejar tornar a la colla; no et dic ni que sí, ni que no, potser no podria pujar als pisos de dalt, però sí com a crossa, tot i que anar a sota i que t’aixafin no és el que m’agrada”. En qualsevol cas, Carme Alomà és història viva del fet casteller a Vilafranca.

La dona i els Xicots

Avui dia, la integració de la dona dins el món casteller és un fet consolidat a tot arreu, seria impensable d’altra manera, però en el seu moment era trencador i la seva acceptació va ser progressiva. Els Xicots ho han reivindicat des de sempre. Van tenir Alomà, li van retre homenatge el 1986, i durant els actes del seu desè aniversari (1992), van convocar unes jornades sobre la presència de la dona en el fet casteller, aleshores insòlites, en què van portar a Vilafranca, en un debat, representants dels Minyons de Terrassa, que va ser la colla més trencadora i que va fer més per la seva normalització.

També els Xicots poden presumir d’haver tingut una dona com a cap de colla i com a presidenta, i que a més van fer tàndem al capdavant de l’entitat en els seus anys de més auge. Amb Aina Mallol com a cap de colla (2012-2016) i Esther Vicente com a presidenta (2015-2018) van arribar els primers castells de nou i la victòria al concurs de castells de Tarragona del dissabte.

A més, la colla de la camisa vermella organitza, amb motiu del 8M o Dia Internacional de les Dones, un acte d’Homenatge a les Heroïnes Anònimes, cada any dedicat a alguna vilafranquina que hagi fet alguna aportació important a la millora de la societat. La primera homenatjada (de fet, l’única vinculada al món casteller) va ser Carme Alomà l’any 2015, i la van seguir Josefa Parera, Paquita Pascual, Carme Grasses, Vicenta Layunta, Elisabet Olmos i Àngels Cererols. Cadascuna d’elles té una placa penjada a Cal Noi-Noi. L’any passat, en plena pandèmia, l’acte es va transformar en el primer Certamen Literari Heroïnes Anònimes. I també és significatiu el fet que els Xicots són presents a les dues diades castelleres femenines que es fan cada any: amb motiu del 8M, organitzada per la mateixa colla vilafranquina, a la plaça del Firal, i el 12 d’octubre, a Bellprat, on es ret homenatge a Nativitat Yarza com a primera alcaldessa elegida democràticament de tot l’Estat, en temps de la República.

Als Falcons de nenes gairebé sempre n’hi ha hagut, ara bé, molt poques s’hi han quedat fins a l’edat adulta i encara moltes menys hi han entrat sent-ho. D’aquestes dues, de les falconeres que han entrat a la colla de grans, només n’hi ha dues, una de les quals és la Diana Hueso Becerro, mentre que de nenes que hagin crescut dins de la colla i s’hi hagin quedat fins grans la degana és l’Olga Raventós Sabaté, coneguda dins la família falconera com la Pubilla o la Princesa.

L’Olga Raventós és vilafranquina i viu al Vendrell des de fa un grapat d’anys. Tot i que fa temps que va deixar de ser membre activa dels Falcons, és tota una institució a la colla perquè durant una llarga temporada va ser l’única noia que hi havia. D’aquí li ve el nom de Pubilla. “Vaig entrar als Falcons amb 16 anys per gravar una pel·lícula i ja m’hi vaig quedar fins que em vaig casar, el 1995, i vaig marxar a viure fora”. Tal com explica, el seu germà feia Falcons i ella sempre es delia, però com que no hi havia dones a la colla s’havia de mirar les figures des de fora: “En aquella època hi havia dues nenes petites a la colla (la Foix i l’Arés), però cap dona jove”.

Resulta que un dia els Falcons van rebre una oferta per participar en una pel·lícula, però una de les condicions que havien de complir era que una noia fes de doble de la protagonista, una princesa que representava que s’escapava del castell baixant per una escala dreta. “Com que no tenien cap noia ni dona, el meu germà els va proposar que ho fes jo, perquè sabia que tenia ganes de fer Falcons i perquè tenia l’edat que demanaven. I va ser així com el 1988 vaig entrar als Falcons i ja m’hi vaig quedar”, explica l’Olga Raventós. La pel·lícula es deia Daniya, el jardí de l’Harem, dirigida per Carles Mira, i és justament per això que des de llavors a l’Olga la colla li diu també el sobrenom de Princesa.

Després de participar en la pel·lícula, els Falcons van preguntar-li quant volia cobrar i ella va veure l’oportunitat per entrar a la colla: “els vaig dir que no volia diners, només volia entrar a Falcons. Es van quedar una mica parats, però van acceptar que comencés a anar als assaigs. Al final vaig entrar a la colla!”, explica l’Olga.

La primera dona dels Falcons de Vilafranca diu que en general va ser ben rebuda: “Hi havia algun cas molt concret que al principi no ho acabava de veure clar, però amb el temps ja va estar. Es van adonar que era lleugera i que podia pujar on volia i ho van veure com una oportunitat. Sempre he dit que jo m’he criat amb 60 homes, em vaig sentir molt cuidada i a gust. Són una família”, diu.

Als Falcons actualment hi ha nenes i adolescents, però molt poques dones adultes. Per l’Olga això es deu a la dificultat de conciliar colla i assaigs amb parella, “si és que aquesta no és de la colla o de l’entorn. I més encara quan es tenen fills. En el meu cas, per exemple, la meva parella és del Vendrell i vaig estar fent Falcons fins al dia que em vaig casar i vaig marxar a viure al Vendrell, llavors ja van arribar els fills i es va fer incompatible viure en un lloc i assajar tots els divendres a Vilafranca i tenir actuacions els caps de setmana per tot arreu”.

Mare i filla Falconeres

El cas de la Diana Hueso, una de les dues dones mares que actualment formen part dels Falcons de Vilafranca, és totalment diferent. Ella va entrar a la colla l’any 2013 per acompanyar la seva filla Maia, que aleshores tenia 4 anys, i fer una activitat plegades: “Feia poc que havia tingut el meu segon fill i vaig pensar que apuntar-me als Falcons, on la meva filla Maia ja anava a assajos, seria una bona manera de tenir temps per nosaltres i fer alguna activitat juntes”, comenta.

En aquells moments a la colla hi havia noies i nenes, però cap mare: “De pares que s’apunten als Falcons sempre n’hi ha hagut, però de mares, no. Som dues i prou. Està molt ben vist i assumit que el pare en faci, però la mare costa més. Crec que el món falconer i casteller sempre ha estat un pèl masclista en això. Ara bé, en general la colla em va acollir molt bé i crec que al cap de dos mesos ja ho tenien tots assumit”.

Igual que l’Olga Raventós, la Diana Hueso té clara la importància de les noies i dones per poder assolir les construccions que es fan: “Sense noies no es podrien fer figures grans com es fan; si t’hi fixes, als poms de dalt dels Falcons pràcticament tots són dones”, manifesta.

La Carme Canalias va ser la primera gegantera de la Colla de Gegants de Vilafranca. Formalment, va ser membre del grup al voltant de l’any 1984, però feia temps que hi anava, ja que el seu marit (Manel Bonastre) n’era el cap de colla. Explica que com que sempre anava d’acompanyant i feia feina, el seu marit va proposar a la colla que la Carme entrés a formar-ne part: “Tots els del grup van estar-hi d’acord, però quan se’ls va comunicar a l’Ajuntament no va anar tan bé…, no ho entenien, deien que per què una dona havia de ser gegantera si no podia aixecar els gegants, com si fer ballar els gegants fos l’únic que fan els geganters! Hi ha molta feina al darrere”, s’exclama la Carme.

Ser gegantera és més que carregar el gegant

Potser com que feia anys que acompanyava els gegants, la primera festa major que va sortir vestida de gegantera ningú es va sorprendre: “la gent ja em coneixia i ningú em deia res”. Per sortir es va adaptar el vestit d’ells, es va fer una faldilla pantaló fins a sota genoll, en lloc de faixa es va fer un cosset i les espardenyes portaven una mica de plataforma. Va anar així vestida durant uns anys “fins que els de la colla em van dir que no podia ser, que havia d’anar igual que ells”.

L’Anna Campamà va entrar a la colla a la segona meitat dels anys 80 amb 14 anys i va estar-hi durant 25 anys. Hi va entrar, explica, perquè el seu pare era geganter i ella des de petita que el seguia a tot arreu: “Els gegants m’havien agradat sempre molt perquè el meu pare els feia ballar i jo els seguia a tot arreu on anaven. Al final, els mateixos geganters em van animar a entrar a la colla”, diu. A la seva àvia, en canvi, li va costar més d’entendre: “Fins no feia gaire els balls cobraven per ballar i la meva àvia no hi veia apropiat per una noia”, explica.

Segurament l’Anna és de les geganteres més veteranes que hi ha hagut a la colla: “vaig estar-hi 25 anys perquè vaig començar molt jove i com que els geganters mai han anat gaire sobrats de gent, vaig quedar-m’hi dels 14 fins als 39, quan vaig deixar la colla perquè estava a punt de ser mare”. Durant uns quants anys l’Anna va coincidir amb la Carme Canalias, cosa que, segons comenta, va ser-li de gran ajuda: “Sempre em vaig sentir molt ben acollida per tots, però com que jo era joveneta i tot eren homes, em va anar molt bé que hi hagués la Carme”.

L’Anna Campamà només va aixecar el Ferragut una vegada “pesa molt, però el vaig aixecar bé i en donar el primer pas em vaig espantar”, comenta. Ella no els feia ballar, però com qualsevol geganter era els ulls del que estava a dins i vigilava mentre ballaven que el terra estigués net i que ningú s’interposés al pas d’en Ferragut i l’Elisenda. A més, com la Carme Canelias, s’encarregava de tot el manteniment de la roba: “Em vaig fer un fart de recosir vores, posar ganxets, enganxar la pell de conill que duia el Ferragut a la capa… Tenim unes peces fantàstiques, formen part de la nostra cultura i les hem de cuidar i respectar” indica. De comentaris masclistes l’Anna no en recorda cap, ni per part de la resta de geganters, ni per la gent de fora. Quan la Carme Canalias va plegar, a les acaballes de la dècada dels vuitanta, l’Anna es va quedar sola força anys, però quan ella va deixar els gegants ja va entrar alguna dona a substituir-la “i des de llavors que sempre hi ha hagut alguna dona o altra al ball”, conclou.

Si hi ha una peça icònica de la festa major de Vilafranca aquesta és, amb tot el respecte per les altres, el Drac. Una peça centenària que fins a l’any 1997 només havien ballat homes. La primera a carregar-se’l a les espatlles i fer-lo ballar al ritme de la Dansa del Foc va ser Mònica Moliner.

La manera com la Mònica va entrar a formar part de la colla no deixa de ser curiosa. L’any 1991 va començar a ballar Cercolets i va entrar com a representant del ball a la Coordinadora de Balls de la Festa Major. Allà va conèixer en Miquel Alsina i el Manel Narro, tots dos membres del Drac. “L’any 1997 en un sopar de la Coordinadora vaig explicar-los que de petita els deia als meus pares que jo ballaria el Drac i ells reien dient que si veia alguna dona que ho fes. El Miquel Alsina i el Narro, allà mateix i mig rient em van dir que si volia, hi anés. I va ser així, mig de broma, que hi vaig arribar”.

Abans d’acceptar l’entrada de la primera portadora del Drac tots els membres de la colla es van reunir en assemblea i van votar. “Va sortir que sí i jo vaig ser la primera sorpresa (agradablement!), perquè llavors les coses no eren com ara i costava molt que les dones poguéssim participar en espais que tradicionalment ocupaven els homes”, rebla la Mònica.

La primera vegada que es va carregar el Drac a les espatlles va ser el juny de 1997. “Hi havia una sortida de la colla al País Valencià, jo durant tota la sortida vaig portar el carro, però quan es va acabar em van dir si volia posar-me’l”. Ho va provar i més d’un es va quedar parat perquè va ser capaç d’aixecar els 114 kg que feia el Drac. “La gran majoria de la colla em va acollir molt bé, sobretot quan van veure que jo el podia aixecar i caminar i altres xicots no. Tot i això, i com en totes les entitats, hi ha gent que és més maca i altra que no tant i hi havia un parell de persones que no em deien res directament, però notava que no acabaven d’estar còmodes amb la meva entrada”, comenta.

De la primera vegada que va sortir per festa major la Mònica Moliner només en guarda bons records: “La gent no deia massa cosa, potser perquè entre la camisa ampla, la gorra i els meus cabells curts, passava desapercebuda”. Ara bé, alguns antics balladors i veterans sí que se’n van adonar i la va anar a felicitar: “Per mi en Saio era un referent, sempre m’havia agradat molt com feia ballar el Drac, i quan vaig acabar de ballar em va venir a felicitar. Vaig plorar i tot d’emoció”, explica.

No hi havia ball que se li resistís, des de la tradicional Dansa del Foc “que has d’intentar que a terra quedi marcada una circumferència tan perfecta com sigui possible”, fins al Ball de l’Estrella “aquest no el sap fer tothom, has de fer dos passos endavant i un endarrere tornant sempre al mateix lloc, perquè així queda com una mena de sol estrellat a terra” diu orgullosa.

La Mònica va fer ballar el Drac durant vint anys i encara avui hi continua relacionada, ja que forma part dels Amics del Drac. Per ella haver estat tants anys balladora és un orgull: “El drac és la peça més representada de la festa major. Des de sempre que m’ha agradat, me l’he estimat i me l’estimaré sempre”.

L’any 1991 els Castellers de Vilafranca aprovaven en assemblea l’entrada de dones castelleres a la colla. Fins llavors totes les aficionades als verds havien de conformar-se a seguir-los d’un tros lluny, a prop de la pinya, però sense tocar-la. Aquell mateix any les primeres a sol·licitar l’entrada i obtenir camisa van ser quatre: Montse Grau, Eugènia Balcells, Olga Àlvarez i Àngels Jiménez.

De totes elles, la Montse Grau encara continua a la colla. Hi va arribar el 1977 acompanyant els seus fills, que van decidir fer el salt dels Falcons als Castellers, i s’hi va quedar perquè a la colla va conèixer el que després esdevindria el seu marit: “A mi els castells sempre m’havien agradat i em delia per fer-ne. Vaig estar 14 anys acompanyant-los abans no em van donar la camisa”, diu. “Les dones no podíem anar ni a l’autocar amb ells, els seguíem darrere amb el cotxe i a plaça érem les aguanta ulleres”, rebla.

L’any 1991, amb Josep Just de president i Carles Domènech de cap de colla, l’assemblea dels Castellers de Vilafranca va donar llum verda a l’entrada de dones. “No m’ho vaig pensar gens i m’hi vaig apuntar de seguida”. Explica la Montse que la primera a fer de crossa va ser l’Eugènia Balcells i que ella al cap d’un temps també va ocupar aquesta posició: “Al principi m’agradava més tocar de peus a terra, tapar forats tancar pinyes… però al cap de poc ja vaig fer de crossa també”.

“Els primers anys van ser durs”

Tot i que l’assemblea va votar-hi a favor, no tots els membres de la colla van rebre les quatre dones de la mateixa manera. Explica Grau que hi havia de tot, “però en general els homes eren molt reticents que hi anéssim les dones. Fins i tot ens vam haver de sentir a dir que fèiem de crossa per arrambar-nos als homes. Els primers anys van ser durs”, conclou.

L’any següent van entrar dues o tres dones més i a poc a poc cada temporada se n’hi anaven sumant. “Fins ben bé l’any 95, coincidint amb el salt endavant dels Castellers, que la nostra presència no es va viure amb normalitat. Ens va tocar picar molta pedra a les dones que aleshores hi érem”, comenta Montse Grau. D’anècdotes d’aquests primers anys n’hi ha un grapat: “al Julià, el meu marit, li agradava que jo li fes de crossa. Quan vam fer el primer 4 de 8 amb agulla ell va insistir perquè hi anés jo i el que aleshores es feia càrrec de les crosses no ho veia clar, deia que volia algú que aguantés més. Jo li deia que si en un costat hi anaven l’Eugènia i la Conxita –una noia que va entrar després nostre– jo també hi podia anar. Al final vaig pujar, vam descarregar el castell i quan el vaig anar a trobar per dir-li que havia aguantat bé em va dir que no veia clar que hi pugés perquè volia posar unes crosses més primetes. Vaja, que per voler-ho arreglar em va dir gorda!”.

Afortunadament, amb els anys les dones han entrat a formar part dels Castellers de Vilafranca i, tot i que no són majoria, la Montse Grau té clar que sense elles la colla no estaria on està: “Gràcies a les dones hem pogut fer el que fem, per descomptat! A folre i manilles totes les crosses són dones”.

Amb la perspectiva que li donen els 31 anys que fa que vesteix la camisa verda, Grau diu haver patit “molt masclisme, sobretot als primers anys. Ara, poc o molt encara n’hi ha, igual que n’hi ha a la societat, però és diferent, estem molt més empoderades i ens defensem d’una altra manera”.

Als Castellers de Vilafranca la Montse, que l’any 2012 va rebre el premi Soca-rel, diu haver-hi trobat una família: “per mi els Castellers han estat la meva vida, hi vaig conèixer el meu marit i quan ell va morir l’any 2007 vaig tenir sort de tenir-los, em van ajudar molt a tirar endavant i superar-ho”.

L’any 2005 una de les novetats més destacables de la més típica va ser la introducció de dones al cor de goigs. Una decisió que van prendre els administradors del moment (Jordi Catasús, Ramon Zaballa, Magí Casulleras, Àngels Esteve i Xell Montserrat) i que va aixecar polseguera durant setmanes. Fins llavors els havien cantat sempre homes i quan algunes dones havien demanat fer-ho sempre se’ls havia negat al·legant que la partitura no ho contemplava.

Però què va canviar el 2005? Tal com explica Xell Montserrat, l’actual directora dels goigs i també de les primeres dones a cantar-los, el 2004 es va localitzar la partitura original i es va comprovar que, efectivament, tal com s’imaginava molta gent, incloïa veus blanques i molts més instruments d’orquestra. La partitura feia anys que es buscava i es va recuperar gràcies a la donació del doctor Blas Coscollar i de l’autor de la transcripció, l’estudiós i músic alemany Bernat Rövenstrunk. “Entre 2004 i 2005 en Pere Lluís va agafar la partitura i la va passar a impremta. Ara ningú podia dir-nos que no podíem cantar perquè la partitura no ho indicava”, rebla Montserrat, alhora que es lamenta dels anys que havien estat sense poder cantar: “Si haguéssim sabut que la partitura original incloïa veus blanques! Sempre ens havien dit que només era per a veus d’homes”.

Com que per la festa major no es va arribar a temps, el que es va fer el 2004 va ser anunciar que el dia 26 d’agost els goigs els cantaria un cor mixt. “A les dones ens van fer anar molts dies a assaig, molts més que als homes”, es lamenta l’actual directora. Aquell dia van ser moltes les que van voler pujar a cantar i en acabar van rebre un llarg aplaudiment: “Crec que tots els que hi érem recordarem sempre més aquell 26 d’agost de 2004 i la manera com ens van aplaudir. Va ser molt emocionant”.

L’any següent, però, no va ser tan fàcil: “El 2004 havíem cantat un dia, la resta ho havien fet els homes i per això ningú es va molestar”, diu Montserrat. Ara bé, el 2005 s’anunciava que es recuperava la partitura original i que, sent-hi fidedignes, el cor seria mixt i l’orquestra incorporaria nous instruments com els de vent. “Els administradors no vam dubtar a l’hora de tirar endavant el canvi, però vam patir-ne les conseqüències”, avança. I és que, efectivament, hi va haver gent que s’hi va mostrar obertament en contra, cantaires que van anunciar que deixarien el cor de goigs, opinions profètiques que vaticinaven un fracàs, cartes als diaris amb queixes… “Vam intentar viure-ho amb la tranquil·litat de saber que la partitura original contemplava les veus blanques. No va ser fàcil, però estic molt orgullosa d’haver pres aquesta decisió”, comenta. Aquell mateix any va ser el primer que la directora dels goigs va ser una noia, l’Anna Mallofré. Ho va ser durant dos anys i posteriorment i fins al 2012 va ser-ho el Pere Lluís. L’any següent ja va ser Xell Montserrat la que se’n va fer càrrec.

Actualment, el cor el formen unes 80 persones –més dones que homes– i la novena i els goigs són sempre molt concorreguts: “Crec que els goigs amb veu mixta ja estan consolidats”, comenta, alhora que no tanca la porta que en un futur, i amb molt d’assaig, els infants puguin cantar-los “sabem que antigament s’havia fet i seríem més fidedignes a la partitura original. Crec que hauríem d’anar cap aquí”, conclou.

Les llibertats d’orgue

A banda de cantaire i directora dels goigs, Xell Montserrat toca des del 2010 les llibertats d’orgue en acabar la novena. També va ser la primera dona a fer-ho i enguany ja són dues les que ho fan.