Les energies renovables són necessàries; imprescindibles per seguir amb el tren de vida que porta la societat, al qual no sembla que hi hagi massa gent que vulgui renunciar. Més aviat, hi ha multituds al món que s’hi voldrien incorporar. Si no volem malmetre més el planeta, s’ha de posar fi al consum d’energies fòssils i bascular més de pressa que corrents cap al consum d’energies netes, de manera que no calgui posar l’accent en quanta se’n gasta sinó d’on procedeix, i que no tingui efectes negatius sobre la salut de la Terra. Quimèric, però hauríem de tendir cap aquí.
En aquest sentit, el Decret llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables, estableix que en l’horitzó de l’any 2030 cal reduir el 40% l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, i entre les mesures que proposa hi ha la construcció de parcs eòlics i de parcs fotovoltaics per tota la geografia catalana. El decret diu que la potència instal·lada està estancada en 1.270 MW, i que caldria multiplicar per deu aquesta xifra per assolir un model energètic 100% renovable el 2050.
Davant l’aposta decidida de la Generalitat per potenciar aquestes instal·lacions, s’han multiplicat en poc temps les sol·licituds de projectes eòlics i solars al Penedès. Certament, que s’hagin presentat propostes no vol dir que s’acabin fent totes. Però des del territori es veuen amb recel perquè el mateix decret treu les competències als ajuntaments a l’hora de decidir si volen o no volen tenir un camp de plaques fotovoltaiques o un parc de molins de vent al seu territori. I n’hi ha molts de presentats i no miren prim d’on es col·loquen. Les empreses només busquen un rendiment econòmic –lògic–, però cal posar-hi ordre. No té cap mena de sentit que es disseminin parcs eòlics i fotovoltaics en zones que fan una aposta decidida pel turisme vinculat al territori. Oi que no plantaran plaques solars al mig de la platja? Doncs entre vinyes, entre cellers que cada vegada facturen més per enoturisme que per la venda estricta d’ampolles, potser tampoc no és el lloc. Almenys, de les dimensions que es plantegen. En aquest sentit, la proposta de començar posant plaques a les teulades dels polígons industrials sembla molt més raonable que no pas canviar la fesomia del Penedès i posar en crisi un model econòmic que es basa en el fet de tenir les vinyes com un jardí.
