El velocista del FC Barcelona, Pol Retamal (Sant Martí, 1999), acaba de ser nomenat millor atleta català de l’any per la Federació Catalana d’Atletisme.
T’ho esperaves?
No m’ho esperava, bàsicament perquè aquest guardó reconeix la temporada passada sencera, des de pista coberta fins a aire lliure. I la meva campanya va ser una mica accidentada, amb una lesió a l’isquio i una altra al peu que em van tenir tres mesos amb crosses i que em van obligar a deixar en blanc la temporada en pista coberta. En canvi, al Campionat d’Espanya ho vaig petar, a l’Europeu vaig ser sisè… Tot i això, hi ha atletes catalans molt bons, com l’Adel Mechaal, que és qui gairebé cada any havia guanyat aquest guardó.
Com vas rebre la notícia?
Sempre és il·lusionant que valorin la feina que fas i, especialment, el meu Campionat d’Espanya. Ni jo mateix m’esperava fer una mínima de 20.28. Però sortir de dues lesions enmig d’una temporada que per mi no estava gens clara i veure aquells resultats va ser increïble. Nerja va ser el detonant de tot el que ha vingut després i aquesta marca implica moltes coses. Per una banda, a les eliminatòries vaig fer 20.25, que és la millor marca ventosa de la història, i després, amb el 20.28, em mantinc en la segona posició del rànquing històric, per darrere del Bruno Hortelano. Si a això li sumes la sisena plaça europea…, és brutal!
Et va quedar alguna cosa pendent?
Sí, haver participat en la prova individual del Mundial. De fet, amb la progressió que havia anat demostrant, tot apuntava al fet que hi aniria. Per mi hauria estat un salt qualitatiu molt important de cara a competicions internacionals, però no va poder ser.
Què va passar?
Decisions del seleccionador i, fins i tot, m’atreviria a dir (tot i que no ho puc demostrar) que va ser cosa de la presidència. El meu cas era molt semblant al d’un altre atleta que estava en la mateixa posició que jo (la 56 del rànquing), però que no tenia la mínima directa per participar-hi, i sí que se’l van emportar. Per què? No ho sé. Potser pensaven que no compliria les expectatives que ells s’havien marcat com a Federació.
Suposo que va ser un cop dur.
I més dur va ser anar-hi i veure la prova des de les grades. Perquè em van prendre per fer la prova de relleus, però no la individual. És a dir, a sobre amb agulla i punxant.
Aquest any, com l’afrontes?
El gener vam fer uns dels millors inicis de temporada que recordo, però al cap de tres setmanes de començar la competició em vaig tornar a lesionar l’isquio. Per tant, una altra temporada en pista coberta que no aconsegueixo acabar i amb aquesta, ja en són cinc. La lesió ha estat més dura del que pensàvem perquè primer vam creure que era una sobrecàrrega, però un cop fetes les proves van veure que el tendó estava afectat. De quatre setmanes que pronosticaven, van acabar sent dos mesos i mig.
Et preocupen les lesions?
Sí. El tema de les lesions és una cosa que sempre has de tenir en compte i intentar posar mitjans perquè no torni a passar: has de descansar moltíssim, menjar bé, treballar constantment amb el fisio… I detalls molt més petits. Per exemple, durant quatre anys he estudiat el grau de Mitjans Audiovisuals a Mataró i el fet d’anar cada dia a la universitat feia que anés estressat. I això s’acabava traduint en lesions. Al final estàs portant el cos al límit. No deixes de fer esport d’alt rendiment, que també podríem parlar seriosament de si és salut o no fer aquesta mena d’esport. Evidentment, no ho és.
El premi implica més pressió?
Tinc vint-i-quatre anys, però fa tants anys que estic en aquesta posició que ja he après a gestionar la pressió. Que m’hagin donat aquest reconeixement significa que he fet la feina ben feta, no només jo, sinó el meu entrenador i també el meu entorn. Soc conscient que se n’espera molt de mi, però també conscient que soc jo qui practica aquest esport, qui s’hi dedica i qui el gaudeix. El dia que no m’hi senti a gust, o no surtin les marques, s’acabarà.
Com et veus d’aquí a cinc anys?
Espero haver participat en els Jocs Olímpics de París 2024 i espero estar preparant les pròximes, tot i que tampoc espero anar més enllà de Los Àngeles 2028. Tot el que estic vivint és molt maco, però cada any costa més, les lesions són cada cop més dures i també has de sacrificar moltes coses. A més, la carrera d’un velocista no es pot allargar molt més dels vint-i-nou anys. Primer, perquè a partir d’aquesta edat ja has de portar una recuperació impecable i fer entrenaments dobles. I segon, perquè hi ha atletes molt joves que ja estan despuntant. Un exemple d’això és que a Rio 2016, la mínima per participar-hi era de 20.50 i, a París, és de 20.16. Això vol dir que el nivell és cada vegada més alt i que els atletes que pugen ho fan amb un rendiment molt més gran.
Com va la preparació per a París 2024?
La meva preparació per a París va començar a Tòquio 2021, sobretot perquè em vaig quedar a només dues places d’anar-hi. Si s’haguessin celebrat quan tocava, el 2020, sí que hi hauria entrat, però la covid va posposar-ho un any més i es van tenir en compte unes competicions que en principi no havien de sumar. Això va fer que uns altres atletes escalessin posicions i jo em vaig quedar fora. Aquest va ser un motiu més per ser a París, costi el que costi. I més encara quan hi arribo amb vint-i-cinc anys, que és el meu punt àlgid a nivell atlètic.
Tens possibilitats reals de fer un bon paper als Jocs Olímpics de París 2024?
Partint de l’Estatal de Nerja, que va ser un punt d’inflexió en la meva carrera, jo crec que tinc possibilitats reals d’estar en una final olímpica. Després de veure les actuacions de tots els atletes que van participar en el Mundial passat, i tenint en compte les meves marques, crec que podria haver lluitat per estar a la final d’Oregon. És cert que en una prova pot passar qualsevol cosa, però com a mínim aquest any hem de lluitar per ser a la final de Budapest i a la final olímpica de París.
