Hem entrat en campanya, en campanya electoral. La il·lusió d’una república pròpia, votada i aprovada pel Parlament, sembla a hores d’ara una broma, de tan llunyana que queda. I només fa tres setmanes. De llavors ençà, 155, detencions, presos polítics, una aturada de país, convocatòria d’eleccions… i tristor, molta tristor en les nombroses manifestacions convocades per preservar la nostra dignitat com a país, per intentar tornar Catalunya al segle XXI.
Hi ha deu presos polítics encara, els dos Jordis i vuit consellers del Govern legítim de la Generalitat, aquell que va sortir de les urnes; però la voràgine electoral tot ho devora i malgrat no oblidar els tancats –com vam poder veure dissabte a Barcelona amb un altre 11 multitudinari–, la dinàmica dels partits s’ha tornat a engreixar ràpidament per rascar el màxim de vots en unes altres votacions del tot o res, en què ens hi juguem ser o no ser. I ja en portem unes quantes. Aquesta vegada, tots els partits amb opcions de sortir es presenten per separat i només s’hi enganxen aquells que sols no anirien enlloc. No hi ha Junts pel Sí independentista, per bé que el PDeCAT fa una llista del president que vol tenir mirada àmplia i ERC en fa una amb MES i Demòcrates; la CUP no deixarà de presentar-s’hi si els altres ho fan, perquè ja se sap que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat; i per la banda unionista, al PSC s’hi sumen les escorrialles d’Unió com a estratègia per tornar a donar alguna rellevància a un partit que ha deixat tota la seva tradició –d’esquerres, progressista, republicana– al pou dels records i ja només és una ombra de PP i C’s. Dos partits que tenen en el seu programa l’aniquilació de Catalunya per la via d’una major recentralització i de carregar-se els dos elements que més han ajudat l’estabilització de la llengua pròpia del país: TV3 i l’escolarització.
Cal dir-ho clar i sense embuts: l’Estat i els seus escolanets catalans volen carregar-se TV3 i l’escola catalana perquè els fan nosa; perquè els han identificat com els dos cohesionadors de país. Tant se val que no hi hagi ningú a Catalunya que no sàpiga castellà; el que volen és que els castellanoparlants d’origen no aprenguin el català. I d’aquí a la desaparició del català, només serà qüestió de temps.
