En vam parlar en l’editorial de fa quinze dies, però convé tornar-hi, ara que s’acosta el 23J. Votar l’extrema dreta espanyola és com donar un llumí a un piròman. Els seus plantejaments polítics són retrògrades, tenen una mirada del món xenòfoba, racista, militarista, masclista, homofòbica, antiavortista, negacionista del canvi climàtic… i per postres, genocida vers les llengües minoritàries de l’Estat, significativament el català. La mostra més evident és els dos pactes que Vox ha subscrit amb el PP al País Valencià i a les illes. A Ses Illes ha acceptat no entrar al govern, però vet aquí que la condició que hi posa és la persecució del català. Vox és equiparable a les extremes dretes que creixen per tot Europa, però té alguns trets que la distingeixen. El principal, aquesta persecució obsessiva, aquest odi cap a la llengua i la cultura catalanes. No suporten la diferència, la seva mentalitat uniformitzadora, colonial. Si això s’hi suma que té les seves arrels en un país amb poca tradició democràtica, on el caciquisme encara és a l’ordre del dia i on la corrupció política no és penalitzada a les urnes (i amb prou feines, o en tot cas selectivament, als jutjats), doncs vet aquí el seu perfil genuí.
I el PP? Doncs, l’única que ha tingut la dignitat –fins que els seus mateixos l’han cridat a files– de dir que “A l’extrema dret, ni aigua”, ha estat la candidata popular extremenya. Als altres indrets de la pell de brau on les dues forces dretanes espanyoles han sumat, d’una manera o altra s’han entès: País Valencià, Govern balear, l’Aragó, Castella-Lleó, Elx, Toledo, Valladolid, Xixón, Burgos, etc etc etc etc. La llista és tan llarga com el resultat de l’aritmètica electoral que ho faci possible. I a Catalunya, si no n’hi ha, de pactes entre els dos partits, és perquè són residuals, perquè no sumen prou, ni de lluny. Però el que les la dreta espanyola no hi veu cap problema, amb ajuntar-se. Els principis democràtics, en segon terme. Que diferent a França, on els partits democràtics fa anys i panys que fan front comú per evitar que el potent Front Nacional arribi a l’Elisi! Per a Feijóo, l’important és accedir al màxim de quotes de poder, i prefereix tenir una actitud pusilànime amb el monstre postfranquista, amb qui comparteix part de l’ideari encara que ho faci amb la boca petita, que no pas encarar-s’hi i que el seu propi partit el destroni com va fer amb el seu precedessor, un tal Pablo Casado.
