La tornada –fugaç–, detenció i alliberament de Clara Ponsatí dimarts a la tarda, després de cinc anys i mig d’exili a Escòcia, ha reobert debats a Catalunya i Espanya que a mesura que anava passant el temps, havien anat quedant enterrats darrere altres fets de l’actualitat política. L’exconsellera d’Educació de la Generalitat que va impulsar el referèndum per la independència de Catalunya, i que va tenir en els centres educatius del país el principal espai de votació, va ser agosarada de plantar-se al centre de Barcelona, atès que té una ordre judicial de detenció, i sabent com les gasta la [in]Justícia espanyola amb el moviment polític que ha gosat desafiar la sacrosanta unitat d’Espanya. Cal coratge, certament, però també és cert que ho tenia tot molt ben estudiat, de la mà dels seus advocats, i que va fer una posada en escena digna de professionals.
L’acte de Ponsatí va ser un desafiament a l’ordre judicial espanyol, i ha suposat la primera victòria, encara que pírrica, però al capdavall victòria, de l’independentisme català davant l’Estat espanyol en molt de temps. Que feia falta. No és casualitat que l’exconsellera es presentés a Catalunya precisament la vigília d’una sessió del Parlament Europeu. Ponsatí és eurodiputada, i hauria estat insòlit que no hagués pogut comparèixer a la cambra europea perquè hagués estat detinguda, quan els eurodiputats tenen immunitat i, per tant, no se’ls pot engarjolar així com així. A Llarena, el jutge instructor del judici de l’1-O, no li devia fer gens de gràcia, ara que tenia l’oportunitat d’empresonar una de les polítiques que havia mostrat més determinació amb l’objectiu independentista, d’haver-la d’alliberar. Però és que amb la reforma del Codi Penal, en cap cas pot entrar a presó, ni tan sols seguint la seva arbitrària legalitat.
Finalment, el calculat retorn de l’exili va anar bé, la van deixar anar el mateix dimarts, després d’haver fet una roda de premsa i haver-se deixat filmar passejant pel centre de Barcelona. I dijous ja tornava a ser a l’exili. I és que la justícia espanyola ja ha rebut prou esmenes per part de tots els països d’Europa amb què ha topat per les seqüeles de l’1-O. El desafiament de Ponsatí va ser un èxit, i ara caldrà estar amatent als següents passos, perquè els seus advocats van deixar entreveure que tindrà continuïtat. Un país amb exiliats no és un país democràtic, per moltes eleccions que s’hi puguin celebrar.
