La justícia europea, concretament la belga, ha tornat a deixar en evidència la justícia espanyola (quin oxímoron, oi?). Però ja sabem que la diplomàcia mai actua a cara descoberta; fa la feina de manera subtil, mai a base de declaracions públiques: quan va ser conscient de l’escabetxinada de l’1-O, devia fer les trucades pertinents que van fer reduir els cops de porra a la mínima expressió a la tarda; o va fer convocar les eleccions del 21-D de seguida, quan M. Rajoy ja havia manifestat la intenció de suspendre l’autogovern de Catalunya almenys durant mig any. Dimarts, minuts abans d’anunciar que denegaria l’ordre d’extradició de Puigdemont, [oh sorpresa!] el Tribunal Suprem anul·lava l’euroordre d’extradició. Quina graciosa coincidència!
El més càndid dels ciutadans podria haver pensat que sí, que ha estat casualitat, si no fos que va passar l’endemà que el mateix Suprem decidís excarcerar només sis dels deu presos polítics catalans, i mantenir-ne quatre a presó: els Jordis –que ho tenen cru, atès que hi ha més pressió internacional sobre els càrrecs electes–, Joaquim Forn
–com els dol l’exemplar gestió dels Mossos dels atemptats del mes d’agost a Catalunya; o que els cos català, sense violència, requisés moltes més urnes l’1-0 que no pas els esbirros espanyols– i Oriol Junqueras –el cap de llista que lidera les enquestes. I és que l’Estat farà el que sigui d’aquí al dia 21 per tal que guanyi la seva candidata. El que sigui. El prefereixen màrtir que heroi. Frisen per donar el procés per acabat… per enèsima vegada. Perquè ja ho ha dit la Cospedal: les eleccions les han convocat per guanyar-les. Encara que ho faci la seva marca blanca. Junts pel no.
En aquestes condicions, amb el president a l’exili –si posa els peus al país, abans no se n’adoni farà companyia al Junqueras–, diversos candidats a presó, els mitjans de comunicació que no poden dir les coses pel seu nom, la prohibició del color groc, podem parlar d’unes eleccions amb garanties? Amb una Catalunya governada per un partit que hi té una presència residual, es pot parlar de normalitat? Potser a Turquia o Rússia sí, però aquí, els catalans tenim un altre nivell d’exigència. I el 21D cal demostrar-ho. Un cop més. Tantes vegades com calgui.
