El 3 de maig se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa i enguany des de La Fura ens va semblar pertinent i molt necessari dedicar-hi un Tema de la Setmana. El vam publicar el 29 d’abril i, a banda de reivindicar la llibertat de premsa com un dret fonamental i un pilar de qualsevol societat que es consideri democràtica i plural, ens vam fer ressò de les dades de l’Observatori Mèdia.cat. La iniciativa, impulsada des de fa anys pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, recull incidents que coarten la tasca dels periodistes o que poden restringir la llibertat d’expressió o el dret a la informació de la ciutadania als territoris de parla catalana. El 29 d’abril l’Observatori Mèdia.cat havia recollit vint incidents en el que es duia d’any. Tres mesos després ja en són 32, i ben segur que encara en falten per registrar.
El que no hi és, i segur que passa a engrandir aquesta ignomínia de llista, és el que es va produir el 9 de juliol a TV3, just en acabar l’entrevista que el FAQS (TV3) va fer a la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, imputada per trossejar pressumptament contractes per afavorir un amic quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. Naciodigial i eldiario.es van fer públic fa uns dies que en acabar l’entrevista el diputat Francesc de Dalmases, mà dreta de Borràs i vicepresident de Junts, va agafar pel canell una periodista del programa, la va dur al camerino de convidats i, un cop dins, a porta tancada i davant de la presidenta del Parlament i la resta del seu equip, va estar deu minuts qüestionant la seva professionalitat i el to de l’entrevista. Deu minuts d’esbroncada, de crits i de soroll, amb cops a la paret inclosos.
Amb tota la impunitat del món, un diputat que és també membre de la Comissió de control parlamentari dels mitjans de la CCMA, escridassa i intimida una periodista perquè les preguntes de l’entrevista no li han agradat ni han estat còmodes. I quan tot es fa públic la seva resposta és demanar disculpes per si ha ofès (ofès?) algú i dir que és víctima d’un linxament (ell!). Quanta insolència. Quina és la raó de ser del periodisme, sinó qüestionar, furgar i preguntar? El problema de les preguntes sempre és de qui respon, mai de qui les formula. Ja és hora que la classe política s’ho aprengui.
