Produir per llençar

Mil tres-cents milions de tones de menjar (un terç del total produït al planeta) es perd, no es consumeix. Aquesta és la xifra del malbaratament alimentari al món. El mateix món on un milió de persones passen fam.

Entenem per malbaratament alimentari tot aquell menjar que es llença al llarg de la cadena alimentària destinada al consum humà, és a dir, tots els aliments que es desaprofiten o llencen tot i tenir encara valor nutritiu per a les persones. Per tant, els excedents de menjar que es produeixen per alimentar la població però que s’acaben destinant a altres usos, com per exemple l’alimentació animal, també són considerats malbaratament alimentari.

La xifra, l’acabem de donar, és esfereïdora. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), 1.300 milions de tones al món. Avui dia la producció d’aliments és 1,5 vegades més gran que la demanda però, paradoxalment, no tothom hi accedeix de la mateixa manera o, el que és pitjor, no hi pot arribar ni a accedir.

L’impacte del malbaratament alimentari és extens i polièdric; va molt més enllà d’aquesta manca de consciència o ètica que ens porta a llençar menjar a la brossa mentre la gent passa gana.

Per una banda, tot el procés de producció, emmagatzematge i transport dels aliments deixa una important petjada ecològica. Quan llencem men­jar, també estem malbaratant els recursos que s’han destinat a la seva producció (aigua, sòl, energia) i, per tant, estem contribuint de forma indirecta a l’increment d’emissions de C02 a l’atmosfera. I aquest impacte es multiplica quan el que llencem és importat i, per tant, ha calgut transportar-lo durant hores i dies, ja que creixen les emissions de CO2 associades al transport.

A més, el malbaratament està associat a un tipus de consum desmesurat que afecta en gran mesura la sobirania alimentària dels països productors. Hem de considerar tot l’impacte que generen les expropiacions de terrenys per poder incrementar la superfície de conreu, la pèrdua de cultius autòctons per d’altres que marquen les multinacionals, les dures condicions de treball a les quals estan sotmeses algunes persones…

I malbaratar té, evidentment, uns costos econòmics. A Catalunya es llencen a les escombraries 262.471 tones de menjar, això repartit entre la població equival a 34,9 kg/any per cada habitant o, el que és el mateix, amb tota aquesta quantitat és com si llencéssim el menjar de 25,5 dies i amb el qual es podrien alimentar 500.000 persones durant un any. I això, només al nostre país.

A casa nostra el malbaratament alimentari suposa 112 euros per persona i any, és a dir, 841 milions d’euros anuals. Aquesta xifra és equivalent a la desena part de les despeses del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya l’any 2012. Pel que fa a la petjada ecològica, es calcula que l’impacte del malbaratament representa 0,89 ha per tona de residu, per tant, les 262.471 tones d’aliments representen la utilització de 234.022 hectàrees o, el que és el mateix, un 20% de tota la superfície agrària útil de Catalunya. Quant a l’emissió de CO2 que tots aquests aliments llençats a les escombraries han generat a casa nostra, l’any 2010 van superar les 520.700 t, l’equivalent aproximat a les emissions d’uns 20.300 automòbils al llarg de tota la vida útil.

Si encara afinem més, veiem que a casa nostra el 58% d’aquest malbaratament es produeix a les llars, seguides d’un 16% els supermercats, un 12% els bars i restaurants, un 9% el comerç al detall (carnisseries, peixateries, fruiteries…), un 4% els serveis de càtering i restauració i un 1% els mercats municipals.

Tal com veiem en la infografia que encapçala el reportatge, el malbaratament alimentari es dóna a tot el planeta, però amb índex i en punts de la cadena alimentària molt diferents.
En els països pobres o en vies de desenvolupament les causes principals del malbaratament (que oscil·la entre els 10 i 15 kg per habitant i any) són les limitacions tècniques, la incorrecta gestió alimentària, la ineficiència de les tècniques d’emmagatzematge i refrigeració o sistemes de recol·lecció molt rudimentaris. Per contra, en els països rics el malbaratament oscil·la entre els 95 i 115 kg/persona/any. En aquest cas, però, les principals causes estan directament relacionades amb el comportament dels consumidors, especialment amb la tendència errònia de no planificar les compres, d’emmagatzemar massa quantitat al rebost, amb la interpretació errònia de les dates de caducitat o consum preferent (vegeu requadre) o amb la irresponsabilitat descartar fruita i verdura perquè ja no fa bona cara.

Segons la FAO, els consumidors dels països rics malgasten la mateixa quantitat d’aliments -222 milions de tones cada any- que la totalitat de la producció alimentària neta de l’Àfrica Subsahariana, que se situa en 230 milions de tones.

Així doncs, la responsabilitat del malbaratament del menjar està repartida entre tots els actors de la cadena alimentària: des dels productors als consumidors, tot passant pels distribuïdors, els comercialitzadors i els restauradors.

El grup de fruites i verdures representa un 40% de la nostra dieta. Segons dades del Banc d’Aliments de Barcelona, es calcula que, aproximadament, cada català consumeix 113 kg. de fruites i 72,5 kg de verdures al llarg de l’any. I en què ens fixem la majoria a l’hora de comprar pomes, pastanagues o pebrots? Malauradament, en l’aspecte, en què siguin perfectes de mida, forma i color.

Els estàndards de qualitat estètics no estan regulats i responen a criteris comercials i culturals. Els establiments, sobretot en el cas de fruita i verdura que es ven envasada, prefereixen que sigui homogènia per optimitzar l’espai de l’envàs, mentre que els consumidors si hem de triar entre una peça de forma perfecta i una d’irregular, ens decidim sempre per la perfecta. Tant és així que tones de fruita i verdura són descartades ja en origen pel seu aspecte; això suposa un malbaratament important i obliga els agricultors a ampliar la superfície del cultiu per poder produir la quantitat de producte que compleixi els estàndards estètics necessaris. De fet, hi ha estudis que apunten que els canvis en l’ús del sòl podrien haver causat el 30% de l’escalfament global del planeta a la dècada dels 90.

La carn representa, de mitjana, el 13% del menjar que una persona consumeix al llarg de l’any. La carn fresca és la més consumida (55,8 kg per persona i any), seguida de lluny pels productes elaborats (12 kg per persona/any). Quan llencem la carn a les escombraries no només malbaratem aquest aliment, sinó que de manera indirecta també llencem els cereals i l’aigua que s’han necessitat per produir-la. Segons el Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides (UNEP), si llencem 100 gr. de vedella, estem llençant indirectament 60 grams de cereals i 1.500 litres d’aigua necessaris per produir-los. I si en lloc de vedella llencem pollastre, estem malbaratant indirectament 180 gr. de cereals i 390 litres d’aigua. A més, si tenim en compte que el 33% del sòl cultivable del món es destina a plantar-hi productes per elaborar el pinso, quan llencem carn a les escombraries estem contribuint també a l’increment de l’ocupació innecessària del sòl.

Fixem-nos ara en el peix; el consum d’aquest aliment representa, de mitjana, el 3% de la nostra dieta. Al mar hi ha 25.000 espècies de peix comestibles, però habitualment en fem servir unes 15 per cuinar. I si pensem que per obtenir 100 grams de gambes es capturen 2,4 quilograms d’altres peixos, o per 100 grams de llenguado es pesquen 1,6 quilograms d’altres animals marins, de seguida ens adonem que hi ha decisions que prenem a la peixateria que afecten directament la conservació de la biodiversitat i de la qualitat de les espècies de peixos i marisc que viuen als nostres mars. Entre el 40% i el 60% dels peixos capturats es retornen al mar, la majoria de vegades sense vida. Avui dia, la sobreexplotació està reduint de manera important la quantitat i la varietat de peix que tradicionalment hem fet servir per preparar els nostres plats.
Un altre moment de la cadena alimentària on es donen pèrdues de peix és durant l’emmagatzematge i el transport. Als vaixells i als ports de tot el món es fan malbé entre 10 i 12 milions de tones de peix, perquè molts no disposen de les infraestructures i les instal·lacions necessàries per mantenir-lo fresc. Per tant, la millor opció a l’hora d’escollir entre un tipus de peix o un altre passa sempre per consumir el de temporada i triar espècies abundants. Només així podrem conservar les poblacions que queden a les nostres aigües.

Continuem analitzant els productes que formen part de la nostra dieta. És el torn dels lactis, que representen el 21% dels aliments que consumim per persona i any. La llet, els iogurts, el formatge… tots els lactis que consumim han passat per algun tipus de processament per garantir-ne la qualitat i la seguretat alimentària. Igual que hem vist en la carn o les fruites i verdures, quan llencem a les escombraries un producte lacti que se’ns ha fet malbé, no només malbaratem aquest menjar sinó tots els recursos necessaris per produir-lo. Per exemple, si llencem 100 gr. de formatge, estem abocant a les escombraries, indirectament, 1 l. de llet i 500 l. d’aigua necessaris per produir-lo, mentre que si aboquem a l’aigüera un got de 200 ml. de llet estem llençant indirectament 200 litres d’aigua que han calgut per aconseguir-lo.

Els cereals són la base de la nostra alimentació. Els que més consumim són blat, arròs, civada, blat de moro, sègol i ordi, tot i que també n’ingerim força quantitat un cop han estat elaborats (pa, productes de pastisseria, dolços…). Es calcula que els cereals i derivats representen l’11% dels aliments que consumim, i el pa és, amb un 7% el producte estrella.

En el documental Taste he waste, dirigit per Valentin Thurn l’any 2011, es denuncia que la demanda de pa a tota hora suposa haver de produir entre un 10% i un 20% més del que es calcula que es vendrà. I si tenim en compte que per 100 grams de pa que llencem indirectament malbaratem també 100 litres d’aigua que han calgut per produir la farina, ràpidament ens adonem de la dimensió de la catàstrofe. Molts camps de cultiu on es produïen cereals seguint sistemes tradicionals d’explotació s’han acabat convertint en monocultius a causa de la demanda continuada dels consumidors i de la necessitat d’alimentar el bestiar. I aquest ús intensiu del sòl sovint va estretament unit a l’ús de pesticides i fertilitzants químics.

El malbaratament alimentari, com hem vist, afecta tots els graons de la cadena alimentària. Per això, per combatre’l cal afrontar-lo en totes les seves dimensions. Els productors, els distribuïdors, els supermercats, les botigues al detall, els restaurants, els mercats municipals, les empreses de càtering i, evidentment, els consumidors, cal que tots els agents emprenguem accions fermes per combatre el malbaratament.

Hem de ser conscients que els aliments són un recurs valuós que cal gestionar i consumir de forma responsable i hem de concebre les restes alimentàries com un recurs que cal aprofitar. El nostre comportament com a consumidors és determinant per reduir el malbaratament alimentari.