Moltes són les coses que han succeït en una quinzena que sol ser de baixa activitat política. Per una banda, Espanya torna a tenir president del govern, per obra i gràcia –qui s’ho hauria pogut imaginar, mesos enrere!– d’un partit que té el seu líder a la presó i a qui el Tribunal Suprem nega la immunitat per poder exercir com a eurodiputat, malgrat que així ho hagi dictaminat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. La justícia espanyola segueix, doncs, amb el seu corró. El PP la va ficar en la centralitat de la política espanyola en recórrer al Constitucional l’aprovació de l’Estatutet de Catalunya, i li ha agradat tant d’intervenir-hi que ja no se’n pot estar.
Com a mostra, l’intent de torpedinar la proclamació del socialista Pedro Sánchez amb l’ordre d’inhabilitació exprès –en aquest cas, de la Junta Electoral Central, en una votació en què els jutges del Suprem van fer decantar la balança– del president de la Generalitat, per penjar una pancarta al balcó de Palau. Olé per la seva defensa de la llibertat d’expressió. En aquesta ocasió, l’intervencionisme de la cúpula judicial era per evitar un govern d’esquerres a Espanya, amb el suport d’ERC i Bildu. I per si fallava l’estratègia, en paral·lel es va sotmetre el diputat de Teruel Existe a un setge inaudit perquè canviés el sentit del seu vot, fins al punt que la vigília de les votacions es va veure obligat a dormir en un lloc secret per aïllar-se de les amenaces. I és que la dreta, a Espanya, només hi entén de democràcia quan guanya, i quan no ho fa, activa tots els mecanismes possibles per revertir la situació. De moment, PSOE-Podem governaran, però els jutges seguiran manant. I quan la voluntat popular està subordinada a uns tercers que la neguen, o canvia el sistema, o no s’avança.
De ben segur que Torra no serà recordat per la seva acció de govern; fins i tot els seus el critiquen. Però sí que es podrà dir que ha defensat el càrrec amb dignitat, en un moment especialment complex per fer-ho. El president català ha dit que no pensa fer cas a uns tribunals deslegitimats i que només el Parlament el pot fer fora. La desobediència, en cas d’injustícia, és una obligació. Que d’injustícies n’anem plens ho demostra un fet tan senzill com que Puigdemont i Comín ara no serien eurodiputats de ple dret si haguessin fet cas als jutges espanyols. Per sort nostra, a Europa, als jutges espanyols ja comencen a coneixe’ls.
Sembla que no avancem, però sí. De fet, si a Junqueras se li ha tingut en compte com a diputat també es deu a la feinada de formiga que estan fent Puigdemont i Comín. Llàstima que no es vegi que si se sumessin tots els esforços avançariem més.