Som a les portes d’un judici que va molt més enllà de jutjar els nou ostatges que Espanya reté il·legalment per intentar tenir collat tot el moviment independentista. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, els líders de l’independentisme català que van optar per no exiliar-se, són a punt de deixar les presons catalanes i tornar als inframons de la rodalia madrilenya –molt menys moderns, i sense el caliu de la seva gent més propera– per defensar les seves idees polítiques davant d’uns jutges que són fills, nets i nebots de l’ideari de l’Espanya més negra del segle XX. Uns jutges que ja ha quedat clar que posaran per damunt les seves opinions a la llei, en una farsa de judici que neix viciat d’origen. I és que, com es pot jutjar els consellers d’un govern, el cap del qual, Puigdemont, el jutge ha renunciat a extradir, en retirar l’euroordre de detenció i extradició? Si es declina perseguir el cap, no es pot jutjar els seus subordinats pel mateix delicte! Sembla de calaix, oi? Doncs aquesta lògica aparentment indiscutible no funciona entre l’alt tribunal espanyol.
Bona part de l’independentisme, que navega perdut sense full de ruta, sense saber com continuar el camí que va quedar estroncat el 27-O, espera amb anhel directrius de cap on tirar. Però cap ideòleg ha traçat una estratègia clara que porti a qualsevol nova fita. Tot menava a la votació de l’1-O i aquí s’acabava tot. A partir d’aquí, la improvisació, que és la pitjor consellera, la que et condueix a posar el peu en fals i a fer una selecció menys acurada dels viaranys a seguir.
És en aquest context que hom espera que el judici serveixi per encendre una flama que s’ha anat apagant. La brasa hi és, el foc dels cors de la gent mai es podrà apagar, però tampoc es pot esperar que hi hagi permanentment una mobilització com la que hi va haver un any i mig enrere. Pot ser que el judici sigui una nova oportunitat per agafar impuls, i no es pot menysprear cap de les ocasions que es presentin. Però tampoc esperar eternament que la feina ens la faci l’actuació maldestra d’un estat en descomposició, però molt més fort que Catalunya. És imprescindible traçar bones estratègies. Altrament, els punts d’inflexió es desaprofitaran.
