Els resultats de les passades eleccions municipals a Vilafranca van ser clars per a tothom… menys per Junts i ERC, a la vista dels darrers moviments negociadors de cara a aconseguir governar. Aquest és un exemple clàssic de teoria de jocs cooperatius en què els jugadors, en aquest cas els partits, formen coalicions per aconseguir la majoria per governar. Sense entrar en detalls tècnics, el valor de cada partit correspon a la seva contribució a formar majories. Si la seva participació no ajuda a formar cap majoria, diem que és un jugador “nul”. A la vista dels resultats electorals i donada l’oposició taxativa de la CUP i VeC a negociar amb Junts, tant ERC com Junts són jugadors nuls, deixant al PSC com el jugador “dictador”. En conseqüència, el PSC té assegurada l’alcaldia i el govern en solitari. Ara bé, no és obvi que aquesta sigui l’estratègia guanyadora en un joc dinàmic com aquest, no només per donar estabilitat a l’acció de govern avui sinó mirant també a més llarg termini. És cert que el passat de més de deu anys governant amb Junts configura un esquema de certes lleialtats i objectius comuns que pot convidar a una acció conjunta. Però també la distribució actual permet al PSC crear noves coalicions que abans no eren possibles i amb les quals, potser, s’hi podria sentir més còmode en un horitzó temporal més llarg (en un passat no tan llunyà el PSC havia format govern amb ERC i VeC). El PSC ha de pensar bé quin escenari promoure activament. En aquest sentit, és difícil d’entendre la iniciativa d’aquells dos partits per formar una majoria alternativa amb la CUP en lloc d’acceptar la realitat del present i oferir-se com a soci atractiu per un present/futur (una possible explicació podria ser culpar la CUP del fracàs de no tenir un govern municipal independentista a Vilafranca; interpretació molt dèbil, al meu parer, quan Junts no ho va possibilitar fa quatre anys). D’aquestes decisions d’uns i d’altres sortiran les llavors del govern municipal del 2027.
Javier Fernández
Vilafranca del Penedès
