Amb aquest fals posat de capellanet aplicat, s’ha passat la campanya repetint la lletania que no ha vingut a fer retrets.
Però quins retrets, Sr. Illa? I a qui? És que no n’ha dit cap, i per això em permeto d’endevinar-los. Ja em farà saber si vaig errat.
Què ens pot retreure? Que siguem demòcrates? Que vulguem votar? Que vulguem solucionar els conflictes polítics amb el pacte i el vot, principis sagrats de la democràcia? Que vulguem canviar legalment lleis injustes? Que ens queixem per la repressió feixista –escric això quan acaben de detenir Pablo Hasél– que el seu Estat practica i el seu govern alimenta? Que reclamem pacíficament que als nostres presos i exiliats polítics se’ls apliqui una mil·lèsima part de la consideració que la justícia –per dir-ho d’alguna manera– de la seva democràcia consolidada aplica a assassins, lladres i violadors que no discuteixen la unitat de la pàtria?
I també ha repetit fins a la sacietat que vol(ia) presidir un govern que es dediqui als problemes reals dels ciutadans (l’altra lletania clàssica). El seu deu ser un dèficit auditiu, suposo, perquè si encara no ha entès que el problema principal de milions de persones –i el meu– és ser independents com a única forma de progressar més o menys, el seu dèficit és més greu que la sordesa.
Jaume Rafecas
Vilafranca del Penedès
Amb l’adveniment del senyor Illa, s’entén la patada cap endavant d’en Iceta. Cortesia d’en Sánchez.
Els votants endogàmics del Psoe-Psc, encara somien en Montilla. Tot lliga.