Ja hi tornem a ser. Aquest cap de setmana torna a tocar canviar l’hora al rellotge. La cançó de l’enfadós de cada any. Dos cops l’any. Guanyem una hora, que és tant com dir que a les 3 de la matinada de dissabte hem de recular els rellotges a les 2 (els dels mòbils ja s’hi posen sols). I a la pròxima primavera, sant tornem-hi. Llavors perdrem una hora.
La raó d’aquest anar i venir és de tothom sabuda. S’afirma que hi ha un estalvi energètic perquè s’aprofita més la llum solar al matí, sobretot a les empreses. L’altra cara de la moneda deuen ser, però, les tardes, que se’ns fan fosques de seguida i cal encendre el llum més aviat. Sigui com sigui, el que ho va idear ho va fer fa molt de temps, i no hi ha cap estudi actualitzat que pugui certificar que ara com ara els canvis d’hora tinguin cap sentit.
Catalunya és pionera en una proposta sobre la reforma horària que va molt més enllà de canviar l’hora dos cops l’any i que té com a objectiu avançar tot el que fem, en sintonia amb la major part d’Europa. Llevar-nos més d’hora, compactar els horaris laborals/escolars, migdies més curts per dinar (i adeu a les migdiades), acabar de treballar més d’hora a la tarda per poder tenir temps lliure, el prime time televisiu més d’hora, etc. La proposta, però, va quedar en un calaix del Parlament.
Abans de la pandèmia, i molt relacionat amb això, Europa també tenia sobre la taula una proposta per racionalitzar les franges horàries. Nosaltres tenim el mateix fus horari que Polònia. Això no té cap ni peus. La proposta seria que els meridians establissin quina franja horària li pertoca a cada país. Nosaltres la compartiríem amb França i Anglaterra, entre altres. Però resulta que Franco va voler la mateixa que el Duce italià i el Führer nazi. El dictador aviat farà 47 anys que és sota terra, però com en tants altres àmbits, el seu llegat continua ben vigent. Ara que sembla que comencem a deixar enrere la pandèmia, se’n torna a parlar a Brussel·les. La idea seria que a la primavera de 2023 no toquem el rellotge i que d’aquí a un any el tornem a endarrerir una hora per última vegada, per situar-nos al fus britànic i ja no moure’ns-en. Però hi ha d’haver consens entre estats. I ni els beneficis d’un horari natural, coherent, sembla que ho puguin aconseguir.
