El que està passant amb els refugiats és una mostra clara de la distància que hi ha entre el govern espanyol i la ciutadania. Hi ha una mandat de la Unió Europea per acollir aquesta pobra gent que no ha comès cap delicte, que l’únic que fa és fugir de la guerra, la fam i la misèria; hi ha un clam ciutadà a favor de donar-los aixopluc. És qüestió d’humanitat. I hi ha un govern espanyol que mira cap a una altra banda.
El macroconcert pels refugiats que dissabte es va fer a Barcelona posa en evidència quin és el sentiment popular en aquest tema. I dissabte es farà una manifestació que també es preveu multitudinària i que no deixarà cap dubte: la gent està mobilitzada, no només per escolar música. També per manifestar-se. I què fa, mentrestant, el Gobierno de la Nación amb els refugiats? A banda d’abandonar-los a la seva sort en camps de refugiats a Grècia, Turquia, Sèrbia… que recorden els camps de concentració (nazis, francesos o també els menys coneguts espanyols, que hi va haver espargits per la geografia peninsular fins a principis dels 50), es gasta una part dels diners que li passa Europa per acollir refugiats a pagar-ne l’expulsió i a finançar els vergonyosos centres d’internament d’estrangers, com el de la Zona Franca, on hi són tractats com a presoners de baixa estopa i malviuen en condicions infrahumanes, a l’espera de ser repatriats allà d’on fugen.
No hi ha tanta diferència entre els refugiats sirians, iraquians o palestins, i els refugiats catalans i espanyols (mig milió, en total) que l’any 1939 van perdre una guerra d’infausta memòria i que van haver de marxar cames ajudeu-me si no volien ser aniquilats al Camp de la Bota. Gent normal i corrent que fuig –que fugia– de la barbàrie a la recerca d’algun lloc al món on poder viure amb dignitat.
Dignitat. Aquesta és la paraula. La que busquen els refugiats. Un valor que hauria de ser universal. Es calcula que arreu del món podria haver-hi 65 milions de persones refugiades, de les quals 1,5 són a Europa. Espanya va assumir el compromís d’acollir-ne 17.387; peccata minuta en un país amb més de 46 milions d’habitants. Sabeu quants n’ha acollit? Amb prou feines un miler.
