Després de la no celebració del 2020 i l’edició imaginativa i treballada del 2021, sembla que retorna, amb quasi plenes garanties postpandèmiques, aquest bon festival gastromusical que, amb –evident– suport jazzístic, ajuda a difondre i valorar un territori i els seus productes estrella, a part d’apropar-nos un reguitzell de bons i variats músics que, en cas que no existís el festival, mai tocarien al Penedès.
De nou, sota la programació i la direcció musical del retornat entès vilafranquí Carles Ocaña com a permanent afeccionat musical –apriorísticament–, considero l’edició d’enguany una mica discreta, malgrat el que han pogut oferir els Modern Standards Supergroup, amb veterans i grans jazzmen de prestigi ultrareconegut com el compositor i pianista Bill Evans, l’encara actiu bateria Billy Cobham (tot un pes pesat, també per la seva envergadura), el versàtil i brillant saxofonista Randy Brecker i el més jove baixista Linley Marthe. Aquests músics saben tocar molt bé! I d’experimentacions i experiències els en sobren.
Si en altres probables paràmetres sonors la seva retroactuació s’apropa a la meitat de la i brillantor que ens van oferir els Jazz – The Story al concert inaugural del 2017, tot repassant grans temes i clàssics de quasi un segle d’estàndards i composicions jazzístiques, ja haurà valgut la pena.
En aquesta edició hi ha hagut varietat: l’ímpetu i coratge del jazz instrumental del grup de l’engrescat i calorós pianista i compositor armeniofrancès Yessaï Karapetian, el talent encara emergent del quartet de la saxofonista Melissa Aldana, la solidesa de l’encreuament d’influències musicals del Richard Bona i l’Alfredo Rodríguez Band i la fusió etnicomusical de la inquieta Sílvia Pérez Cruz, amb els músics de la Farsa Circus Band, el bulliciós collage d’influències de la penedesenca Sidral Brass Band (quasi una xaranga en clau ska-jazzística), etc.
Joan Ventura
Sant Martí Sarroca
