El grisú és el gas provinent de les excavacions a les mines de carbó temut per tots els miners que hi treballen. Fins i tot gaudeixen d’un règim especial a la Seguretat Social. Un d’aquests miners em comentava que una de les solucions per acabar amb els formigols a les llars era la d’escampar pols de talc allà on n’hi hagués, produint així el mateix efecte que el grisú a les mines (els ofega).
L’antic sanatori de Sant Joan de Déu que hi havia a tocar de la platja de Sant Salvador acollia infants amb problemes respiratoris perquè al davant de tota aquesta zona costanera hi ha la riquesa natural d’un alguer que proveeix de iode, fòsfor, potassi i totes les riqueses del mar en benefici de l’aire que s’hi respira.
A la nostra vegueria no l’havia sentit mai, la paraula marinada (llebeig), fins que la vaig sentir per primer cop en una zona del Segrià, quan a mitja tarda arribava l’aire procedent de la costa i al carrer tothom comentava: “Ja arriba la marinada”.
El meu amic Jaume Basegoda va fixar la seva residència (12/15 mesos) per prescripció facultativa a la Llacuna; població que gaudeix d’un microclima reconegut històricament com a benefactor per a totes aquelles persones amb problemes respiratoris. Si la marinada recull l’aire bo i millor que passa per la serralada d’Olèrdola i, sobretot, per la serra de la Llacuna, abocant i escampant-lo per tot aquest municipi, benvinguda sigui.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
