El 12 de maig els catalans som cridats a les urnes. Serà la sisena vegada en tretze anys i mig que votem el nostre legislatiu. Des del final de la presidència de José Montilla (2010) que no hi ha hagut cap legislatura que hagi esgotat els quatre anys de mandat: Artur Mas (2010-2012 i 2012-2016), Carles Puigdemont (2016-2017), Quim Torra (2018-2020) i Pere Aragonès (2021-2024). Cinc comicis –i anem cap al sisè– en menys de catorze anys.
És evident que el procés i totes les seves derivades (155, repressió, embat judicial, etc.) hi tenen molt a veure, però la inestabilitat de les últimes legislatures va molt més enllà. Mai els interessos i les estratègies de partit s’havien posat tant per davant com darrerament. Els ciutadans veiem, amb una barreja de tedi i perplexitat, com la classe política del nostre país i el del veí fan política com si juguessin a cartes. Ara tu, ara jo. Tu en prens una, jo en deixo una altra. Els pressupostos fallits de la Generalitat en són una bona mostra (no serà l’última): la majoria dels partits reconeixen estar davant uns comptes ambiciosos i positius per al país, hi ha discrepàncies naturals que semblen salvables, però passen les setmanes i l’acord no arriba. Les postures s’enroquen i tot plegat deriva en un avançament electoral. Amb el Hard Rock com a teló de fons, molts ens preguntem per què els Comuns no han donat suport enguany als pressupostos quan sí que ho van fer el 2022 i el 2023, quan el macroprojecte també hi apareixia per exigència del PSC. I ens preguntem també perquè ERC l’ha assumit quan s’hi ha mostrat en contra reiteradament. Alguns analistes apunten ja que la raó de fons prové de les desavinences entre comuns, republicans i socialistes per l’alcaldia de Barcelona. Ja som al capdamunt del carrer. En qualsevol cas, no cal ser expert per preveure que el resultat del 12 de maig deixarà l’escenari prou obert a tota mena de pactes. És improbable que cap partit obtingui majoria absoluta, caldrà pactar. N’hauran après?
Davant d’aquest panorama, no és estrany l’augment de la desafecció política i de l’absentisme electoral. Ho hem vist ben clar amb el moviment independentista i en tenim una bona mostra amb el cas del vilafranquí Adrián Sas. Si res canvia, el jove haurà d’ingressar a presó per complir una condemna de tres anys i mig. La Generalitat és qui com a acusació particular va demanar la pena més alta per a ell. La mateixa Generalitat que, en boca del seu president, pel primer aniversari de l’1 d’Octubre feia una crida a la societat perquè “apretessin”.
