Si l’estupidesa judicial no ho impedeix, perquè ara qualsevol decisió que prengui la Generalitat se li ha de consultar a un jutge –i en deuen saber més, de salut, els togats que els epidemiòlegs–, avui divendres ja haurien d’haver entrat en vigor les mesures que el Govern de la Generalitat ha decretat per intentar posar fre a aquesta segona onada de contagis, que ha arribat a la tardor, tal com es preveia, però segurament abans del que es comptava. Les restriccions sempre són discutibles, per impopulars i perquè afecten directament l’economia. Però el que és evident és que si ens quedem amb els braços plegats, abans no arribi el fred de debò tornarem a estar com el 13 de març. I també és evident que amb les mascaretes, la distància social i el gel hidrològic no n’hi ha prou. Potser hauria de ser suficient, o almenys això és el que apunten els experts, però o van errats o no som prou estrictes en el seu compliment.
La conclusió a què s’ha arribat de manera generalitzada és que l’activitat social és la causant de l’increment de contagis de covid-19. És el focus, doncs, que s’ha d’atacar. I als bars i restaurants és on es concentra una part de les relacions socials. Però no només. També és comú veure pel carrer mascaretes per sota de la barbeta, i no passa res. O “botellons” com els de fa quinze dies a Vilafranca en què, si els detecten, els Mossos els intenten espargir, però són molt poques les sancions que es posen. I ja sabem que a la nostra societat, quan ens toquen la butxaca reaccionem. És trist que sigui així. Però és una evidència.
D’altra banda, segurament que dins dels espais de treball hom és més rigorós a l’hora de prendre les mesures acordades i que ja ens són comunes, que no pas en el temps de lleure. Però segueixen havent-hi autobusos plens fins al màxim de la seva capacitat, i aglomeracions en trens i metros en hores punta, en molts casos per anar a treballar. I aquí no es fa res per posar-hi remei.
Aturar la propagació de la pandèmia és tasca difícil. Dir el contrari és una falsedat. Només cal mirar els països del voltant. I és cert que cal fer equilibris entre preservar la salut, no saturar les UCI i salvar l’economia. Però també cal no tornar a confinar-nos. També és una qüestió de salut mental.
