Una expedició catalana liderada pel president Puigdemont es va desplaçar dilluns a València per parlar amb el seu homònim Ximo Puig sobre el corredor mediterrani. El que hauria d’entrar dins la normalitat democràtica, que dos governs veïns dialoguin, ja és de per si tota una novetat, ja que els governs populars no el tenien, l’hàbit de parlar amb gent que opini políticament diferent. I vet aquí els problemes de Rajoy per ser investit. Ningú que no siguin els seus (propis o marca blanca) no en vol saber res. Però bé, això són figues d’un altre paner.
El tema de fons és que Catalunya i el País Valencià, els seus governs, agents socials, econòmics, etc., estan interessats en què es faci aquesta via de tren d’ampla europeu que uneixi tot el front mediterrani peninsular amb el continent. I Europa, la Unió Europea, també ho vol, no perquè ens vulgui fer un favor, sinó perquè s’adona que es tracta d’una euroregió amb un potencial econòmic molt gran a la qual se li han de donar eines per desenvolupar-se. Hi ha un però. I és que Espanya, el govern d’Espanya, no ho veu igual. Es prefereix pobre que permetre qualsevol mena de prosperitat per a Catalunya i per als catalans. Obtusos com són, prefereixen aquest sacrifici, i anar xarrupant de la mamella alemanya (fins que s’esgoti la llet) abans que fer qualsevol cosa que permeti el creixement econòmic dels territoris més dinàmics de l’Estat. I fins i tot van arribar a plantejar un corredor mediterrani que esquivés el Mare Nostrum, que passés per Madrid (esclar) i travessés l’Aragó i el Pirineu pel mig, però lluny de casa nostra. A Europa encara se’n mofen. “No amb els meus diners”, els van dir. I llavors es van veure amb l’obligació de dir que sí, que hi hauria corredor, ves quin remei. La realitat, però, és que res de res. Qui dies passa anys empeny. I com que ells manen, aquí ja podem anar fent cimeres d’incompetents (per manca de competències)!
Aquesta actitud té una altra lectura. I és que a banda de fer-se mal a si mateixos (si es bloqueja el motor, tot el vehicle se’n ressent), en el fons ens estan tractant com si ja fóssim independents. El seu raonament és lògic: si marxen, no cal invertir-hi, pensen Ebre enllà. Doncs que siguin conseqüents. O ens obren la porta i que corri l’aire o que compleixin amb les seves obligacions mentre seguim tributant a Madrid, no?
