No se sap amb exactitud quantes persones sense llar hi ha arreu de Catalunya, ni tampoc quantes d’aquestes acostumen a dormir al carrer: no hi ha cap registre més enllà d’alguns recomptes i censos organitzats per fundacions i organitzacions. Des de la Fundació Arrels, entitat que es dedica a l’acompanyament de les persones sense llar, sobretot de l’àrea barcelonina, s’estima que a la capital catalana hi ha més de 4.200 persones sense llar, de les quals unes 1.200 dormen al carrer. Un 40% de les persones que viuen als carrers de Catalunya pateix violència per part de la ciutadania o dels agents de l’ordre, la mitjana d’edat d’aquest col·lectiu és cada vegada més baix (20 anys inferior a la resta de població), un 67% fa més de mig any que està sense llar i més de la meitat pateix algun trastorn mental o físic o una addicció a les drogues o a l’alcohol.
La pandèmia per coronavirus ha suposat un increment de les persones sense llar, que s’han trobat desemparades, sense places als albergs saturats i sense saber on demanar ajut ni on trobar aixopluc. De fet, un terç dels sol·licitants de les places d’emergència i afectats pels protocols dirigits a persones sense llar impulsats arran de la pandèmia es trobaven al carrer per primer vegada. Amb aquest tema de la setmana pretenem posar sobre la taula que el sensellarisme és una xacra en augment, que afecta tota la comunitat i que necessita la implicació de tots els agents socials i polítics per trobar-hi una solució real i definitiva.
1. Al carrer… o no
En caixers, locals i pisos ocupats, a places i portals, a la intempèrie o en assentaments, en barraques de pedra, en infrahabitatges, en fàbriques abandonades o en habitacions rellogades: totes les persones que es troben en aquestes situacions són persones sense llar. Moltes dormen al carrer, altres busquen lloc en un alberg o intenten viure en cotxes, porxos o entrades a aparcaments; perquè en algun moment de la vida s’han quedat sense casa i no han trobat una bona alternativa.
“Hi ha milers de persones que es troben en una situació de precarietat absoluta i no tenen llar, ja sigui perquè s’han quedat sense feina, prestacions o ingressos; perquè han trencat amb la seva xarxa de contactes i relacions socials, perquè pateixen algun trastorn físic o mental, perquè tenen un nivell d’estudis baix i els costa accedir a contractes laborals dignes o perquè han caigut en alguna addicció. També hi ha gent d’altres països que ha vingut a guanyar-se la vida i es troba amb una realitat inesperada, i joves que provenen dels centres que gestiona la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que quan compleixen la majoria d’edat es troben al carrer” apunta en Josep Francesc Canals (Junior), responsable de Càritas a l’Alt Penedès i Garraf.
En Junior explica que la vida de les persones sense llar és molt dura: “un cop passes a viure al carrer, el procés de deteriorament és molt ràpid. En comptes de menjar un plat calent o un entrepà a vegades és més fàcil aconseguir una ampolla d’alcohol, i així la problemàtica creix. Moltes persones amb malalties i trastorns deixen d’anar al metge, tallen la comunicació amb amics i família i no tenen ningú…”. En Txus Magallón, portaveu del Sindicat de Llogateres del Penedès, també ha col·laborat amb la Creu Roja en projectes relacionats amb les persones sense llar: “quan fa temps que estàs treballant al carrer trobes que hi ha gent de tota mena. Sovint conversava sobre filosofia amb un exdelegat del BBVA que vivia del que li donaven als semàfors, i també he conegut enginyeres i professors universitaris que venien a viure aquí, no trobaven feina i acabaven al carrer: les circumstàncies de la vida et poden dur a situacions molt crues, i hem d’entendre que les persones que tenim davant són un mirall per canviar la perspectiva i adaptar la resposta que hi donem com a societat”, apunta.
2. Recursos limitats
A la nostra vegueria el sensellarisme és un problema constantment invisibilitzat, però existeix. Cada any hi ha com a mínim dos centenars de persones que s’adrecen als serveis per a gent sense llar que s’ofereixen des d’algunes institucions, però sobretot des de col·lectius com Càritas, la Creu Roja i altres fundacions com Atra o Sant Antoni Abat.
A Vilanova s’han detectat unes 125 persones sense llar aquest any, de les quals un 25% viuen al carrer; i des de Vilafranca se n’han detectat 190, de les quals dormiria al carrer al voltant d’un 15%. Així i tot, no hi ha cap recompte oficial a la vegueria i les xifres que hi ha provenen de les valoracions i estudis fets per les organitzacions i fundacions que se’n fan càrrec.
Les dues comarques penedesenques i el Garraf compten amb la feina que es fa des de Càritas, organisme de beneficència lligat a l’Església catòlica: “disposem del Centre d’Acollida Abraham a Vilafranca, que és l’únic centre per a persones sense llar a la vegueria, i de tres pisos compartits a la capital de l’Alt Penedès, Vilanova i la Geltrú i Sant Sadurní”, explica en Junior. El Centre Abraham és un alberg de deu places (actualment reduïdes a vuit per adaptar-se a les restriccions de la pandèmia per coronavirus) que només acull homes i que permet estades mensuals de fins a set nits. Allà s’hi pot menjar, dormir i fer ús de les dutxes, però només cobreix les necessitats més bàsiques: “les actuacions que es faciliten per a les persones sense llar es basen a donar un aixopluc i un plat calent, però s’ha d’anar més enllà, treballant paral·lelament amb els ens públics per fer bones polítiques d’habitatge i oferir prestacions econòmiques a tothom”, apunta en Junior.
“Des de la Creu Roja mirem de cobrir les necessitats essencials del col·lectiu sense llar, i no fem distinció entre la gent que està empadronada i la que no”, afirma Ariadna Alarco, de la Creu Roja a l’Alt Penedès. “Fa un temps vam detectar que hi havia molts joves sense llar que ens venien a demanar ajuda i això va fer que saltessin les alarmes i contactéssim amb Càritas i els ajuntaments per saber quines necessitats i recursos hi ha. El nostre objectiu és poder conèixer bé aquestes persones i veure què els cal, i alhora els brindem ajuts de primera necessitat com roba, aliments, medicació, productes d’higiene… L’any passat vam estar acompanyant un home a Barcelona perquè s’arreglés les dents, i també vam fer els tràmits perquè un altre, que no estava empadronat, pogués tenir targeta sanitària. Així i tot, és un col·lectiu complex i els costa agafar confiança, s’han de conèixer bé els casos de manera individual i personal. El 2019 vam iniciar un projecte pilot per fer un cribratge d’aquestes persones i fer que el servei que els puguem oferir no sigui només assistencial: volem poder-los fer entrevistes per saber què els ha dut a no tenir llar i detectar què podem aportar-hi”.
A Vilanova també hi ha un pis d’inclusió amb cinc places que gestiona el grup Atra, entitat sense ànim de lucre que se centra en problemàtiques d’exclusió social lligades a les addiccions, salut mental i sensellarisme en conveni amb l’Ajuntament; i disposen d’alguns serveis com altres municipis de la vegueria per facilitar la higiene i alimentació de les persones sense llar. Des del grup Atra es fa feina a primera línia al carrer, cosa que manca en la majoria de municipis del territori penedesenc, i es treballa en xarxa amb els ens públics i altres entitats.
Al Baix Penedès no disposen de recursos per a les persones sense llar; i de fet és poc comú trobar municipis i comarques on hi hagi protocols d’actuació o projectes socials al voltant d’aquest col·lectiu: “molt poca gent sense llar s’adreça a Serveis Socials perquè ja saben a quins municipis hi ha centres d’acollida i a quins no”, explica Àngel Rafecas, del Departament de Serveis Socials del Consell Comarcal del Baix Penedès. “Així i tot, quan algun home ens demana ajuda, el derivem als centres de Tarragona o Vilafranca, i si ens ve una dona, només la podem derivar a Tarragona. El que sí que hi ha molt són famílies desnonades, per a les quals tenim un habitatge temporal a Bellvei, i en els casos on hi ha problemes de violència de gènere també podem allotjar les dones a un centre que gestiona la Fundació Assistència i Gestió Integral. Però no disposem de dades ni recursos al voltant del col·lectiu de transeünts i sense llar a la comarca”.
Actualment hi ha més d’una dotzena de persones que dormen al carrer a Vilafranca i quasi una trentena a Vilanova, de les quals només tres serien dones.
3. Sense llar ni padró
El Sindicat de Llogateres del Penedès és un col·lectiu que es va crear amb la intenció de regular el preu del lloguer, però es van trobar que a la vegueria hi ha problemàtiques d’habitatge molt urgents: hi ha persones vivint en immobles ocupats, gent que no està empadronada, pocs pisos d’emergència social i desenes de famílies en llista d’espera, lloguers que augmenten el seu preu de manera exagerada, desnonaments per impagament… “Aquí hi ha hagut desnonaments durant la pandèmia, pressions a persones molt vulnerables per part dels propietaris i desenes de famílies que no tenen drets essencials perquè se’ls ha negat l’empadronament” apunta el portaveu Txus Magallón. “A vegades hi ha respostes positives des de les institucions públiques, però altres des dels mateixos serveis socials ens deriven usuaris al sindicat, perquè no hi ha opcions ni recursos. Ens hem trobat que hi ha molta gent pagant lloguers a màfies sense saber-ho i de cop es troben que els propietaris reals els volen desnonar, o moltes famílies s’aboquen a l’ocupació perquè no tenen més opcions: la necessitat està al carrer, però no s’està responent a una necessitat bàsica i coberta per l’article 47 de la Constitució sobre habitatge digne, perquè falten pisos i lloguers socials. L’especulació preval per sobre del dret a l’habitatge”.
L’empadronament és una necessitat bàsica perquè és l’accés a drets essencials com l’escolarització, demanar menjar al rebost solidari, o disposar d’un metge de família i de prestacions d’atur, però està vinculat a l’habitatge: a molts municipis de la vegueria s’està negant el padró a les persones sense llar, que queden totalment abandonades. “Alguns ajuntaments diuen que volen combatre les ocupacions de màfies i lligades a actes delictius fent tabula rasa i negant l’empadronament a tothom que viu en règim d’ocupació, però la majoria d’aquesta gent s’hi veu obligada perquè ha de triar entre donar menjar i roba als fills o pagar un lloguer. Moltes persones treballaven en economia submergida i la crisi del coronavirus les ha deixat sense ingressos o sense casa” exposa Magallón.
A Vilanova s’ha establert un protocol per empadronar les persones sense llar, però en altres ajuntaments, com el de Vilafranca, s’ha negat el padró a una seixantena de persones i no s’aplica la solució de l’empadronament en espais ficticis com les seus d’ONG o els mateixos serveis socials.
4. Dones: les més castigades
La feminització de la pobresa fa que cada vegada siguin més les dones que es queden sense llar o que es veuen obligades a viure al carrer. Segons Arrels, entre un 70 i un 80% de les dones sense llar ha patit violència a casa i al carrer, i moltes d’elles són víctimes d’agressions sexuals o es veuen forçades a recórrer a la prostitució per sobreviure. En algunes zones hi ha recursos i allotjaments específics amb professionals especialitzats, però no és el cas de la vegueria Penedès.
Al nostre territori no hi ha cap centre d’acollida per a dones sense llar, més enllà d’alguns pisos i recursos d’emergència per a aquelles que fugen de la violència masclista. La majoria de serveis per a dones sense llar a la vegueria es limiten al cobriment d’una o dues nits en una pensió o d’algun bitllet de tren o autobús per als desplaçaments a altres llocs. “Les dones són les grans oblidades. Al Penedès no tenim centres d’acollida per a dones sense llar i les solucions que se’ls ofereixen no serveixen de gaire perquè de seguida es troben al carrer de nou. Als nostres pisos compartits també allotgem dones, però la majoria queden desemparades. En el cas dels homes sense llar ens trobem que la majoria van sols, però les dones sovint tenen fills o alguna càrrega familiar: en moltes ocasions són dones migrades que ni tan sols estan empadronades i no poden escolaritzar els seus fills, o se n’han de fer càrrec soles si es posen malalts”, explica el coordinador de Càritas.
En alguns municipis del Penedès-Garraf poden fer servir les dutxes dels poliesportius o els serveis d’alguna parròquia, però no hi ha res oficial ni cap protocol establert. A més, la detecció de les persones sense llar no és fàcil i requereix uns educadors de carrer que no abunden al nostre territori, “sense deixar de banda que molta gent és reticent a relacionar-se amb els serveis socials i amb altres entitats per por que els prenguin els nens o les prestacions, que els forcin a medicar-se…”, aclareix en Junior.
La Malika té 63 anys i des del 2004 que viu a la vegueria, fa uns anys a Vilanova i ara a Vilafranca. Fa tres mesos que va perdre el padró municipal i l’Ajuntament de Vilafranca no l’empadrona de nou perquè no té llar. Des de l’agost que cada nit es busca la vida per trobar un lloc on dormir: la Malika cobra un ajut PIRMI de 600 euros i des dels serveis socials l’única solució que li proposen és que es pagui una pensió als Monjos, que li costaria 30 euros per nit.
“Amb el que ara cobro llogo un magatzem que em costa 70 euros al mes, on guardo les meves pertinences. Si fes el que em diuen i hagués d’anar a la pensió dels Monjos no arribaria a finals de mes… I què menjaré jo? Quan m’hagi de comprar unes sabates, què faré? Des que he perdut l’empadronament que pateixo dia sí dia també perquè sé que ara és només qüestió de temps que em quedi sense absolutament cap ingrés. Quan vius al carrer, de nit tens por i de dia tot són problemes. És una situació desesperant i no hi ha solucions”.
5. Addiccions i carrer
En Juan té 51 anys i viu a un dels pisos compartits que gestiona Càritas. Fa uns setze anys que no té llar i ha passat per tot arreu: “em vaig enganxar a beure i a les màquines escurabutxaques i aquestes addiccions em van acabar conduint a la presó, on vaig estar uns anys. Quan vaig sortir no tenia res, havia perdut la relació amb la meva exdona, els meus germans i els meus fills, i vaig començar a dormir en albergs i on podia: caixers, portals, estacions… En un alberg em van robar i apunyalar, hi havia massa gent i la convivència no era fàcil. Al carrer mai he demanat menjar perquè em feia vergonya, quan algú entrava per treure diners al caixer on dormia em tapava la cara, i alguna vegada que m’han ofert menjar o un cafè m’he posat a plorar”, explica. “Per a les persones que perden tots els elements de la xarxa que ens sosté (feina, padró, família i amics, salut, recursos…) és molt fàcil acabar al carrer i molt difícil sortir-ne”, apunta en Miquel Aiguadé, treballador social de Càritas.
En Juan va seguir voltant fins que va acabar a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès: “a partir d’aquí anava al Centre d’Acollida Abraham i vivia a l’entrada d’un teatre, preferia estar sol perquè tinc bipolaritat, agorafòbia i trastorn del son i no volia tenir problemes. Ara ja fa sis mesos que estic en un pis compartit amb tres persones sense llar més, ens portem molt bé i amb un d’ells, que és de Gàmbia i té 18 anys, ens fem costat i li dono un cop de mà amb els estudis i la llengua. Per sort, de moment cobro un petit ajut i una part la destino al pis. Vivint al carrer no pots descansar, passes molt fred i tens por, t’has de buscar la vida per dutxar-te, menjar, rentar la roba, buscar cartrons per dormir… ara veig la vida d’una altra manera”. El Juan ha patit intents de suïcidi i ha ingressat algun cop al psiquiàtric, però té molt present que el desencadenant principal és la beguda: “ja fa anys que no sé res dels meus fills i només he pogut veure un cop la meva neta, però sé que és millor així, perquè jo també vaig tenir un pare alcohòlic i no vull el mateix per a ells. He deixat d’entrar als bars per no jugar i sé que costa fer només una cervesa: en qualsevol moment puc tornar a caure, però tinc clar que no és el que vull. Si tinc ansietat em poso a dibuixar fins que em passa, i quan no em medico vaig a donar sang, o ajudo la gent que m’ha donat menjar i sostre durant mesos. Vull tornar a viure, però encara no sé com fer-ho”.
En Juan creu que tothom té dret a una llar, perquè assegura que la vida al carrer és una situació que no desitja a ningú: “que et desperti la policia a les tres de la matinada a ple hivern i pensis: i ara què faig, on vaig a dormir? Que no sàpigues què menjar, que tinguis por per si ve algú a fer-te mal o a robar-te, que passis fred, que et posis a plorar d’impotència a mitjanit, que et sentis sol. Els qui hem estat molts anys al carrer ho sabem portar millor que els qui tot just comencen, però no t’hi acostumes mai. Ara quan veig algú que dorm al carrer em quedo molt tocat, em trenca el cor i voldria tenir diners per poder portar-li jo un cafè”. El pis compartit ha estat un pas molt important per a ell, perquè ara està empadronat, té número de seguretat social i ganes de trobar feina i gaudir: “m’encantaria poder anar a pescar perquè res em dona més tranquil·litat i calma que les ones del mar”, comenta.
Ara el Juan està estabilitzant la seva situació i, com tot bon pescador, dia a dia sargeix la xarxa que un dia se li va esqueixar.
6. “Viure al carrer és una violència institucional de base”
Què vol dir ser una persona sense llar?
Són persones que no disposen d’un espai de confort i seguretat entès com a casa: pot ser que visquin en assentaments, en cases ocupades, immobles sense aigua ni electricitat… Tothom pot acabar al carrer, però la precarització econòmica i la dificultat sistèmica fa que hi hagi persones més vulnerables, com les persones migrades que no tenen una xarxa de suport social quan arriben aquí, dones que es queden sense recursos, gent que troba impediments a l’hora d’accedir a formacions i contractes de treball dignes…
La mitjana d’edat de les persones sense llar disminueix, i cada vegada hi ha més joves que viuen al carrer. Què ho fa?
Hi ha molts nois migrats que entren en centres d’acollida per a menors o a les seves llistes d’espera. Quan aquests nois són majors d’edat, no hi ha recursos especialitzats que se’n facin càrrec i queden al carrer.
Com treballeu amb les persones sense llar?
Fem un primer servei d’orientació i llavors les derivem als serveis públics que els encaixin: centres de dia, albergs, menjadors socials… A Arrels ens centrem en els casos més cronificats i vulnerables, als qui els costa més trobar ajut.
Quins problemes, perills i violències afronten?
Viure al carrer és una violència institucional de base: que algú perdi el dret a tenir llar ens demostra que la societat ja és violenta de per si. A més, hi ha molta aporofòbia, estigmatització i invisibilització, cosa que condueix a una situació diària o bé d’indiferència o bé de violència. Hi ha problemes amb el veïnatge que veu les persones sense llar com una nosa, no com persones que tenen un problema, i s’ha de fer molta mediació. El que va passar dissabte passat, on la Guàrdia Urbana de Barcelona va disparar un home sense llar al mig del carrer, és un extrem; però és molta la gent sense llar que ens explica que els policies els llencen la roba i les mantes, que altra gent els roba objectes i documentació, que hi ha caixers tancats i arquitectura hostil… A més cal puntualitzar que per les dones que dormen al carrer hi ha una violència sexual que també existeix i és molt dura.
Quina és la situació d’aquestes dones?
El sensellarisme femení té unes característiques molt diferents del masculí. Veiem que les dones arriben al carrer molt més vulnerades que els homes, i parteixen de situacions lligades a la violència familiar o la violència masclista. A Barcelona es poden derivar a la xarxa de violència de gènere o a la xarxa de sensellarisme que està començant a fer espais no mixtos per a dones, com el grup de Nou Barris Lola no Estás Sola. La combinació dona i sense llar és molt complexa, i s’ha de tractar de manera especialitzada, igual com en el cas de les treballadores sexuals o el col·lectiu trans i no binari.
Tres de cada quatre persones que viuen al carrer han nascut fora de l’Estat espanyol. Com afecta la llei d’estrangeria a les persones sense llar?
Hi ha moltíssima gent que ve a buscar-se la vida des de Llatinoamèrica, Europa de l’est o el nord d’Àfrica i la sol·licitud d’asil, d’un Número d’Identificació Estranger, un permís laboral o de residència són molt difícils d’aconseguir. A vegades es reuneixen els requisits però no pots demanar hora per a una cita, i això fa que aquestes persones siguin encara més vulnerables, sobretot si estan pendents de regularitzar la seva documentació i si ho han de fer sols i des del carrer.
Molta gent sense llar pateix trastorns o addiccions…
Viure al carrer suposa una pèrdua d’habilitats, autonomia i independència que genera un estat emocional d’alerta constant i tristesa. També hi ha persones resilients i positives que decideixen dormir al carrer, però en general provoca una conseqüència a escala de salut mental i física important. Al carrer hi ha molta gent en estat depressiu i d’ansietat o amb trastorns mentals més greus sense diagnòstic, esquizofrènia, brots psicòtics, trastorns del son…
Com és que hi ha gent que prefereix viure al carrer en comptes d’en habitatges compartits o albergs?
Hi ha persones que no volen compartir un espai i hi tenen tot el dret, perquè han trobat un lloc al carrer que coneixen i on viuen amb certa normalitat. Molta gent vol un pis, però rebutja allotjar-se en albergs per no conviure amb tensions i ambients desconeguts.
Què cal fer a llarg termini des d’institucions i ciutadania?
És molt necessari crear treball en xarxa municipal i que es disposi de punts nocturns on es pugui passar la nit seguint el model de housing first (donar per suposat i fer real que tothom tingui dret a un habitatge). També cal fer un treball educatiu i conscient per entendre que les persones sense llar són un problema social, evitar la criminalització i les fòbies i vetllar per polítiques socials justes i dignes, així com per la prevenció d’aquells ordenaments públics i judicials que promouen l’exclusió social de forma clara. Els veïns i les veïnes d’aquelles persones que viuen al carrer poden visibilitzar aquest col·lectiu i també ser conscients que és l’administració pública qui té les competències de poder actuar en aquesta problemàtica.
