Genèrics com “els nostres o els altres”, “els bons i els dolents” o “els de casa i els de fora” serveixen per situar-nos, però molt sovint són erràtics, a més d’injustos per excloents.
“Un ciutadà qualsevol, fins i tot considerant-se d’esquerres, s’expressa i es comporta moltes vegades com un ‘franquista’ de tota la vida”. Aquesta frase és de Joan Fuster al llibret Viure per viure. I jo em pregunto: en què consisteix ser d’esquerres? Evidentment, no tan sols en exhibir el carnet del partit o en postular-te com a tal. Per mi, ser d’esquerres és tenir uns valors universals de justícia, d’igualtat, de dignitat, de distribució de recursos, d’emancipació… També és tenir una actitud coherent amb el que prediques, una actitud proactiva davant la vida, la societat, el medi ambient…
Ser d’esquerres és empatitzar amb tot aquell que pateix i mostrar-hi sensibilitat. Ser d’esquerres és no posar-te de perfil o adoptar una postura cínica i catastrofista davant les adversitats o donar-li sempre la culpa als altres, al govern, a l’ajuntament, als americans. Es tracta de respondre la pregunta: I tu què fas per canviar tot això, a part de queixar-te?
Ser d’esquerres és ser conscient dels privilegis de què gaudim pel fet de viure en societats democràtiques i avançades, malgrat els retrocessos i les amenaces actuals, i no amagar o justificar aquests privilegis. El fet d’haver nascut a Europa o a Amèrica del Nord ja és una sort que no han tingut les persones que han nascut en el que Pau Donés anomenava “la cara mala”: a l’Àfrica, a l’Amèrica Central…
Ser d’esquerres és, doncs, ser una persona decent, una bona persona, una “persona”. I no pel fet d’etiquetar-te com a tal o de lluir el carnet del partit, sinó perquè no ser així significa ser el contrari, és a dir, insensible, insolidari, egoista, fins i tot una mica neci i insensat.
Rafa Higueras
La Granada
