Mir Geribert, Bernat de Miralpeix, Bernat de Fonollar els Barberà, els Cervelló són alguns dels noms de senyors i castlans de l’edat mitjana a les comarques penedesenques. De noms de dones, pocs o cap.
La història medieval està escrita, com la majoria d’edats històriques, al voltant dels homes. És per això que hem volgut dedicar el primer Tema de la Setmana de l’any a la figura de la dona a l’edat mitjana, per saber com vivien, com eren tractades en funció del seu lloc dins de l’estructura feudal i per comprovar, finalment, com malgrat viure sotmeses en un món d’homes, algunes avantpassades nostres van aconseguir escapar d’aquesta subordinació.
“Totemps que fembra nasca, que tota la casa sia trista e plor… a tota dona que infantàs fembra dobla lo servey e la pena d’aquella que infantàs infant mascle” apuntava el franciscà Francesc Eiximenis (Girona, 1335), un dels erudits més llegits de la Corona d’Aragó al segle XV. I és que, com indica el medievalista Pep Bosch, el naixement d’una nena en el si d’una família medieval de qualsevol condició social no era normalment motiu d’alegria.
L’estatus de les dones en l’època feudal va empitjorar amb el pas del temps. Després de la conquesta musulmana, la població autòctona de la futura Catalunya es regia pel seu propi dret, recollit al Liber Iudiciorum. Gràcies a aquesta llei, el paper de les dones cristianes del segle IX al XII, aproximadament, fou força visible: podien participar en tota mena de transaccions, ser titulars de castells, governar en absència dels marits, denunciar injustícies o encapçalar petites comunitats de pobladors.
Però mentre el feudalisme avança, van canviant les lleis, les mentalitats i les estructures. Així, a partir del segle XIII el Liber ludiciorum va perdent vigència i va quedant relegat pel dret romà, el qual porta implícit un agreujament dels drets de les dones.
D’aquesta manera, la condició legal de la dona queda supeditada des del seu naixement al seu pare i, un cop casada, passa a dependre legalment del marit: “cascuna fembra sie esmenada segons la valor de son marit, e si marit no ha ni n’ach, segons la valor de son frare ho de som pare”, es llegeix en els Usatges de Barcelona. Un altre exemple d’aquest canvi el trobem en el dot. Durant els primers segles medievals el dot consistia en una aportació del marit a favor de la dona per garantir-li un tracte digne i dotar-la de recursos que li permetessin sobreviure en cas de viduïtat. A partir del segle XIII és la dona la que ha d’aportar obligatòriament un dot amb la finalitat d’ajudar el marit a suportar les càrregues econòmiques del matrimoni. Va ser així com les dones, fossin de la condició social que fossin, van anar perdent progressivament i imparable els seus drets, i van quedar totalment subordinades al marit (viu o difunt), al pare o al germà. La seva única responsabilitat era portar fills al món i, en el cas que fossin nenes, donar-los una educació basada en la religió i la moral i les tasques domèstiques.
1. Inferiors “per naturalesa”
Les dones no tenien ni veu ni vot i eren considerades éssers inferiors als homes per naturalesa. L’escriptor i metge del segle XV Jaume Roig deia: “Has de saber que totes les dones són pecadores perquè així és la seva natura i així ho vol la seva voluntat”. I per justificar-ho es referenciava constantment la figura d’Eva com a portadora del pecat del món i s’omplien les esglésies i parròquies amb sermons i imatges recordant-ho.
Gairebé totes les dones eren analfabetes, excepte les que formaven part de la noblesa i les que optaven per la vida religiosa (no totes). Tot i això, tal com comenta l’historiador Pep Bosch, hi havia dones de la noblesa que no sabien de lletra; aquest és el cas de Sibil·la de Fortià, que fou l’última esposa del rei Pere el Cerimoniós i visqué una temporada en una masia o al mateix castell de Sant Martí Sarroca, i no sabia llegir ni escriure.
La responsabilitat de les dones nobles era portar fills al món per perpetuar el llinatge i educar les filles en l’ideal femení de submissió. La resta de dones casades feien gran varietat de treballs i exercien també oficis artesans, tot i que mai podien esdevenir mestres ni tenir, per tant, taller propi.
Només néixer el destí de les nenes ja estava escrit: o casar-se o dedicar-se a Déu. No hi havia més sortida, els preceptes feudals no contemplaven la possibilitat que cap dona es quedés soltera. És per això que en Lo llibre de les dones, Francesc Eiximenis parla de nenes, donzelles, dones casades, vídues i religioses. Obvia parlar de les dones més vulnerables de l’època: les jueves, les musulmanes, les esclaves, i les prostitutes.
2. O marit o Déu
En fer 12 anys les nenes passaven a considerar-se donzelles i començava, així, la cursa de l’home de la casa per buscar-los marit. Com que la noia havia d’aportar el dot, si la família no tenia recursos la sortida més habitual era portar-la al convent perquè, tot i que allà també calia aportar un dot monàstic, aquest mai era tan elevat com el matrimonial.
Les grans famílies de la noblesa també tenien interès a fer entrar alguna de les seves filles als monestirs amb la pretensió que esdevingués abadessa. Segons Bosch, “aquesta era una manera de registrar i gravar el seu llinatge a les pedres del convent, tot passant a formar part de la història del país”. Això explica per què al convent hi havia moltes parentes, fins i tot mares i filles, ja que si una dona enviudava, tenia l’opció de dedicar-se a la vida monacal.
La primera llista de monges documentades al Monestir de Santa Clara (que estava situat a l’actual plaça dels Porcs), data de 1324 i hi apareixen unes vint-i-cinc monges, segons anota Pep Bosch. L’abadessa, per exemple, era Geralda de Plegamans, filla dels nobles i senyors del castell de Sant Marçal de Cerdanyola del Vallès. Altres noms de monja eren Alemanda de Cervelló, filla de senyors de diferents castells i llocs del Penedès; Francesca de Trilla, filla d’un batlle de Vilafranca; Clara Puig, filla dels senyors de Castellví; Elisenda de Llotger, filla del veguer de Vilafranca, etc.
Tal com apunta Bosch, la vida al monestir els donava la possibilitat de ser més lliures, sense les imposicions socials implícites al matrimoni. A més, la vida conventual a moltes els permetia aprendre a llegir i escriure i a adquirir una certa cultura.
3. Les dones jueves
Al món medieval hi havia dones que escapaven de la submissió a l’home. Aquest és el cas de les jueves, especialment en l’alta edat mitjana. Es té constància de l’existència de teixidores de seca, comerciants, joieres, llevadores, apotecàries i metgesses de gran prestigi, totes jueves.
A diferència de les cristianes, al call s’alfabetitzaven les nenes. Ara bé, el rol de la dona dins de casa i amb relació al seu gènere oposat no era gaire diferent de les primeres: submissió al marit, obligació de perpetrar els rituals jueus i ser garant de tots els preceptes de la llei jueva, etc. També en aquest cas les noies havien d’aportar un dot, normalment era a base de roba de llit, estris per a la casa i, en determinats casos, diners. El marit també aportava diners i propietats, a més de ‘zuzim’ (monedes d’or o plata) en concepte de la virginitat de la núvia.
En la societat jueva medieval tampoc es contemplava la figura de la dona soltera, i com que en aquest cas no hi havia l’opció de la sortida monàstica, existien confraries benèfiques “de maridar donzelles”, que tenien la funció de recaptar fons per anar fent el dot de les filles de les famílies més pobres.
Arran del decret d’expulsió signat pels Reis Catòlics l’any 1492, els jueus van haver de fugir o bé convertir-se forçosament al cristianisme. Molts dels que van escollir aquesta segona opció no van renunciar al seu judaisme i practicaven la seva religió d’amagat. I com a garants de la religió, les dones van tenir un paper fonamental en la continuïtat de la fe i les tradicions jueves, malgrat l’amenaça d’acabar a la foguera.
4. El cas de les sarraïnes
Les dones musulmanes eren doblement vulnerables. Formaven part d’una comunitat vençuda que des del segle XII veia com els cristians avançaven i reconquerien territori, oferint-los pactes de rendició a canvi que es quedessin per treballar i mantenir les terres productives, ja que no hi havia prou cristians per fer-ho.
Els reis els deixaven mantenir la seva religió, costums i organització a les seves comunitats (aljames) i gaudien d’un estatut de llibertat. Ara bé, a mesura que passaven els anys, els sarraïns cada vegada estaven més empobrits i se sentien més marginats.
Com les cristianes i jueves, a les dones musulmanes se’ls exigia contraure matrimoni per assegurar la descendència. No hi havia alternativa possible. Tot i que podien compartir alguns oficis amb els marits (agricultores, terrissaires, filadores), en general eren confinades a la llar per conservar les tradicions i transmetre-les als seus fills i filles.
Dins de la seva comunitat, algunes dones destacaven com a cantaires, poetesses i ballarines i la seva habilitat com a llevadores o remeieres va traspassar l’aljama. Ho sabem per les denúncies i els càstigs rebuts per oferir aquests serveis als cristians, i aquests per rebre’ls. A les dones musulmanes tampoc els era permès fer de dides i totes les feines que els encomanaven els cristians eren sempre les més mal pagades.
5. Les fembres públiques
La prostitució era plenament legal a l’edat mitjana. De fet, se la considerava una necessitat perquè evitava mals majors, com violacions. A les prostitutes se les anomenava fembres públiques i només podien exercir dins dels hostals (prostíbuls). L’alcavot era l’hostaler, que s’encarregava de cobrar-los per deixar-les viure allà i alimentar-les, era també qui cobrava als clients i l’encarregat de passar comptes amb les autoritats locals. Segons indica Pep Bosch, a Vilafranca la majoria d’hostalers eren capellans.
La majoria de prostitutes ho eren perquè provenien de famílies pobres o eren dones vídues o separades que no tenien cap home al costat que els donés suport econòmic. Gairebé sempre, per vergonya de ser reconegudes, les dones marxaven a prostituir-se lluny dels seus pobles. A Vilafranca, per exemple, moltes eren provinents de València.
Durant la Setmana Santa es prohibia la prostitució. Els hostals es tancaven i per assegurar-se que no treballessin, les prostitutes es traslladaven i es deixaven tancades en altres emplaçaments. A Vilafranca es traslladaven al monestir de Santa Clara i les monges eren les encarregades de vetllar perquè no sortissin. En cas d’incompliment, se l’assotava públicament, ja que, en aquests dies sants, s’havia d’evitar de totes passades qualsevol contacte amb dones honestes i evitar que els homes caiguessin en la temptació.
Les prostitutes medievals podien deixar de ser-ho si tenien diners per fer-se un dot i casar-se. Com que el que els pagava l’alcavot era molt poc, això només passava després d’anys exercint o bé casant-se amb algun home d’ofici també castigat.
Malgrat la submissió, hi va haver dones que per la seva situació familiar, per la seva determinació o pels seus coneixements van aconseguir ser visibles en una societat que les volia sotmeses i invisibilitzades. Aquest és el cas de Geralda de Codines, d’Alamanda castlana de Vilafranca o de Caterina Gual.
6. Caterina Gual, la terratinent
El cas de Caterina Gual és el d’una dona terratinent i tutora d’un menor. Caterina estava casada amb Guillem Gual, del mas de la Riba (Sant Martí Sarroca) i en enviudar i havent mort també el seu fill, va esdevenir terratinent i tutora del seu net de cinc anys, anomenat també Guillem.
Caterina va ser administradora i usufructuària durant deu anys dels béns i el patrimoni del seu marit, del seu fill i del seu net. I va ser tutora del seu net fins al 21 de març de 1435, dia en què a l’hort del monestir dels frares menors de Vilafranca signa un document anul·lant la tutoria, perquè el noi té ja quinze anys.
7. Alamanda, castlana de Vilafranca
El cas d’Alamanda és pràcticament únic. De dones castlanes no se’n coneixen. Era filla dels senyors feudals de Sant Vicenç i del Maresme. La van casar amb Ferrer de Vilafranca, castlà (senyor del castell), veguer de Barcelona i del Vallès i governador de Barcelona. L’any 1345 el seu marit va morir i ella va governar la castlania i administrar tots els béns del seu marit fins a la seva mort, el 1360. Pel fet de no tenir descendència, l’any 1356 va dictar el seu testament a Vilafranca.
El que fa peculiar Alamanda, en alguna documentació referenciada també com n’Agranda (l’historiador Pep Bosch creu que podrien anomenar-la així perquè era molt alta) és el fet d’esdevenir castlana i el poder que amb els béns que administrava a diferents punts del territori (Barcelona, el Vallès i el Penedès) va obtenir.
8. Geralda de Codines, metgessa o endevinadora?
La història de Geralda de Codines (Subirats, 1275-1340) és la d’una dona amb coneixements mèdics i amb molta reputació a tota la contrada, que fou delatada i denunciada per divinatrix (endevinadora) i cridada pel bisbe fins a tres vegades. Geralda va voler exercir un ofici reservat als homes i per això va ser acusada d’heretgia.
Geralda va viure en un mas anomenat de Codines, a la parròquia de Sant Pere de Lavern. En una de les seves compareixences davant del jutge la mateixa Geralda va explicar que al mercat de Vilafranca havia conegut un metge àrab anomenat En Bonfi, el qual li havia transmès els seus coneixements. Gueralda era capaç de diagnosticar una malaltia només observant l’orina. Si era groguenca, indicava febre continuada; si era gairebé vermella, el pacient patia febre terçana (cada tres dies); i si era vermella del tot, febre cada quatre dies. Per a les febres tercianes i les contínues recomanava fer dejuni i abstinència; en el cas de quartanes, suggeria visitar un metge autoritzat per la Corona.
Com que Geralda feia servir oracions per ajudar a sanar els seus pacients, les autoritats van considerar-la sospitosa d’endevinadora. La van descobrir l’any 1303 en una visita pastoral del bisbe de Barcelona. Tal com explica l’historiador medievalista Roger Benito, el bisbe arribava a una localitat, primer tonsurava els novicis i després feia cridar uns quants testimonis per sondejar-los sobre la parròquia i els parroquians. Els testimonis delataven els veïns que no seguien la moral cristiana (adúlters, clergues casats, blasfemadors, fornicadors, endevinadores, etc.). Gueralda de Codina fou anomenada el juliol de 1303 “Na Geralda zes Cudines divinatrix de parrochia de Sobirats” i el bisbe la cridà a Sant Cugat del Vallès el desembre de 1304. Geralda li explicà que ella feia conjurs i invocacions a Déu i els sants per curar diverses malalties i que també curava animals. El bisbe li ordenà que no tornés a utilitzar cap conjur d’endevinadora o medicina i li imposà que es presentés al presbiteri el dia de Nadal, de la Circumcisió i de l’Aparició, que resés i digués als fidels que no creguessin en la utilitat dels seus remeis. A més, com a penitència, la va fer anar a Montserrat a resar cent parenostres i cent avemaries un cop hagués parit (estava embarassada).
L’any 1307 el bisbe Ponç tornà a prohibir-li que continués practicant la uroscòpia, tot i que ella insistia que no feia cap invocació. El bisbe va aprofitar l’ocasió per demanar-li per la parròquia de Subirats, i és en aquest punt quan Geralda acusà una sarraïna anomenada Aixa de fer endevinacions, conjurs i pràctiques de nigromància. Segons va explicar, Aixa estava recollida i mantinguda per Guillem de Subirats, castlà del castell. La tercera vegada que Geralda va comparèixer davant del bisbe fou el 1328, acusada de fer sortilegis per exercir la medicina i utilitzar endevinacions. La sanadora es va comprometre a no fer-ho més, però dos anys més tard va ser acusada d’heretgia. Se sap que l’inquisidor va ser un vicari anomenat Felip Alfons, però no se sap amb certesa com va acabar el judici. En l’article “Geralda de Codines: metgessa o fetillera”, publicat per l’Institut d’Estudis Penedesencs, Roger Benito apunta que Geralda de Codines podria haver demanat la intercessió episcopal de Ponç de Gualba, ja que entre ells dos sempre hi havia hagut bona entesa.
