Text i fotos: Jordi Valls
foto de portada: Josep Llimona va esculpir aquest àngel per al cementiri de Comillas, a Cantabria, que redissenyà Lluís Domènech i Montaner. Se’l denomina Angel Guardià, però també pot ser L’Àngel Exterminador de la Biblia.
Durant aquestes dates molta gent segurament estarà preparant la visita que l’1 de novembre és costum de fer als cementiris, per recordar, encara que només sigui per un dia, els nostres avantpassats. Aquestes visites a vegades es fan, com es diu vulgarment, anant per feina, i no ens fixem massa en el que ens envolta en el nostre cementiri. Per això avui volem que us fixeu en les escultures i les imatges que hi ha al voltant quan entrem al recinte funerari. I en concret en les dels àngels. Però, què són els àngels?
En primer lloc hem de dir que les principals religions monoteistes del nostre voltant (catòlica, musulmana i jueva) tenen àngels, o sigui, esperits intermediaris entre la divinitat i la humanitat. Però, què són? Són considerats éssers de gran puresa destinats a la protecció dels humans, com el nostre àngel de la guarda. Es conceben com a éssers creats de llum i dedicats totalment al servei del seu déu, realitzant diverses tasques que ell els demana, com introduir l’ànima en el cos dels que neixen, recollir l’ànima dels que moren, registrar fets de la seva vida o servir de missatgers divins. En el cristianisme són bons, encara que també n’hi ha que podríem considerar dolents, com els àngels caiguts, servidors de Satanàs, que decidiren seguir Llucifer en la seva rebel·lió. Com hem dit, les funcions dels àngels s’entrecreuen en aquestes tres religions i seria massa llarg ara i aquí referir-nos a cada una de les seves tasques.
Centrant-nos en els àngels que ens toquen de més a prop, els del cristianisme se’ls ha dividit en tres jerarquies, cadascuna de les quals té alhora tres ordres. En total, doncs, hi ha nou categories d’àngels, des dels serafins, els més divinitzats, fins als àngels estrictes, els més coneguts pels homes, els més relacionats amb els assumptes humans i més invocats per nosaltres. Abans d’aquests tenim els arcàngels, set en total, dels quals en coneixem tres pel seu nom: Miquel, Rafael i Gabriel. Aquest darrer és l’encarregat de donar el senyal de l’arribada del dia del judici final, per la qual cosa se’l representa amb la trompeta de la veritat. També va ser qui va anunciar a Maria la seva maternitat i qui va revelar a Mahoma l’Alcorà.
3. Representacions d’àngels
Avui us presentem algunes mostres d’àngels tretes de cementiris d’arreu d’Europa, de totes les confessions cristianes, fins i tot de l’anomenat Acatòlic, de Roma, on conviuen protestants, ortodoxos russos, agnòstics i, fins i tot, ateus. Àngels d’origen anònim, sortits de tallers funeraris generals, però també obres d’escultors famosos que han dedicat el seu art a fer brillar els cementiris de tot el món. Veureu que no en presentem ni de Vilafranca ni de Sant Sadurní, Sitges o Vilanova, on també n’hi ha, o d’altres indrets de la comarca. Us emplacem que els busqueu; alguns són obra d’escultors famosos, com dos que hi ha a Vilafranca, obra de Rafael Atché, l’autor de l’estàtua de Colom de Barcelona, o uns altres dos de l’artista Manuel Vidal Torrens, de la Pobla de Claramunt. Malauradament, el que no podem veure físicament és el que hi havia sobre la façana de la capella vilafranquina, que fa anys es va haver de retirar perquè estava en mal estat i no ha estat encara reposat per l’Ajuntament local. Per sort, encara el tenim en fotografia a l’interior d’aquesta capella.
2. El sexe dels àngels
Quan una discussió entre persones no té solució, en la qual cap part no pot arribar a provar les seves afirmacions a l’altra, es diu que ens trobem davant una discussió bizantina. Aquest nom ve, segons la llegenda, d’una discussió que un grapat de teòlegs bizantins tingueren cap a l’any 1453 sobre el tema del sexe dels àngels. I com podem imaginar-nos, no es va arribar a cap conclusió, ni aleshores ni durant tots els segles posteriors fins ara. És com quan en el Concili de Trento es va deliberar sobre si els cargols eren carn o peix, important per saber si es poden menjar els divendres.
El que és segur és que no en tenen. Com poden tenir-ne?, i de què els serviria a uns éssers immaterials, espirituals? Ja que a més, segons algunes creences, no mengen ni procreen. Potser és per això que els humans, quan els representem, la major part de les vegades ho fem amb faccions i cos més aviat androgin. Això no impedeix que en els cementiris trobem imatges d’àngels destacadament masculins o explícitament femenins. Amb formes i atributs de qualsevol dels dos sexes. Això sí, amb ales, com el déu grec Eros, que sí que era masculí. De totes maneres, els tres arcàngels més importants porten noms masculins. Que sapiguem, no hi ha cap àngel que es digui Sara o Teresa.
1. Passadissos del silenci
Per Magda Esteban, historiadora
Pensant en Tots Sants, em ve al cap la paraula cementiri; vol dir dormitori: els que ens han deixat dormen el son de la mort.
El cementiri recorda l’organització dels pobles, amb carrers més amples, altres més estrets, alguns de distingits, altres adornats, esculpits, austers, amb frases, amb fotografies… que vesteixen les “cases” de qui ha mort. És un lloc fred, apartat; és un lloc solitari per als vius, però els morts formen una comunitat, molt peculiar, la seva i a la seva manera, amarada de silenci i quietud, com si esperessin sense pressa.
Crec que és la prolongació del poble, de la ciutat; també ho és de l’època en què els morts hi resideixen. El cementiri de poble reflecteix la senzillesa de la vida rural; el de ciutat, la complexitat del medi urbà. Però, sobretot, ens recorden una expressió d’obres d’art i escultures. Com els àngels, que ens representen l’acompanyament de les ànimes a l’altre costat.
En el cristianisme, l’àngel de la mort era l’encarregat d’emportar-se les ànimes. Es deia que es comunicava amb elles poc abans de morir per ajudar-les a lliurar-se en el moment de la mort. Però és clar que a la Bíblia cristiana no es menciona l’àngel de la mort. Moltes vegades la mort a les tombes té una connotació més positiva.
Només es pot parlar de la mort des de la vida. I la vida és una interacció de relacions amb un mateix i amb l’entorn. Viure implica ser un mateix i estar amb els altres.
