Fa bastants anys que observem amb estupefacció com cada vegada hi ha més cadires reservades per a escoltar el pregó de la festa major. Darrerament ja hi ha més files privades que públiques, com si diguéssim. Òbviament, no tenim res en contra que hi hagi seients per a les persones més properes als administradors, per als membres del Consistori, i potser per a algunes més que per les raons que sigui es mereixin –un any concret– una distinció així. Però d’aquí a la situació actual –que, insistim, va in crescendo– hi ha un bon tros.
Sembla, francament, que la tradició que tant estimem comporti l’existència d’uns drets adquirits que ningú no sap ben bé ni per què ni d’on han sortit. Això no passa només amb el pregó, sinó amb altres realitats de la nostra festa major, però són figues d’un altre paner. Ens agradaria que els que hi anem a buscar lloc mitja hora abans, una hora abans, una hora i mitja abans… no ens quedéssim un dia sense seure. Creiem que parlem en nom de moltes altres persones que ho veuen així.
Per anecdòtic que pugui semblar, ens sembla oportú de fer constar que l’any 1981, el marit de l’administradora i la dona del pregoner que signem aquestes ratlles van haver de seguir la invitació a la festa drets. Podeu comptar quants seients hi havia, reservats. Eren altres temps…
Després d’haver-la contrastat i comentat moltes vegades, ens hem decidit a fer pública la nostra sol·licitud que es valori i es corregeixi aquesta tendència, cosa que vam compartir abans de res amb els administradors d’enguany.
Rosa Soler i Jaume Rafecas
Vilafranca del Penedès
