Posar-se d’acord sobre el desacord. Aquest és el resum que es podria fer de l’acord assolit entre Junts i PSOE. Socialistes i postconvergents han pactat l’amnistia i han acordat continuar discrepant en tota la resta. Com a mínim, aquesta és la sensació que ens deixen les compareixences tant de Puigdemont com de Santos Cerdán per anunciar l’acord. El secretari d’Organització del PSOE ha reconegut que no s’ha signat res de concret, més enllà de l’amnistia. Només taules de treball i el compromís de continuar treballant en la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. Puigdemont també ho ha confirmat: “Estaran en condicions d’assolir un acord històric si es creen les condicions prèvies que habiliten un eventual procés de negociació”. “Si aquestes condicions no es creen”, ha advertit, “no té sentit embarcar-se en un procés de negociació”.
Però siguem sincers. La indefinició de l’acord d’investidura i legislatura convé tant al PSOE com a Junts. No entrar en detall permet als socialistes no haver de comprometre’s amb qüestions espinoses, com ara el referèndum. I per a Junts és també una forma de deixar la porta oberta a avenços en la independència.
Ara per ara, el punt positiu de tot plegat és que s’ha aconseguit esquivar l’espiral de violència que la dreta està intentant provocar. Això no vol dir que sigui menys perillós. Ho és, i molt, i els aldarulls d’aquesta setmana tenen un significat ben precís. Però ni les paraules de José María Aznar dient “Quién pueda hacer que haga”, ni els jutges que intenten aixecar barricades davant l’amnistia improvisant acusacions de terrorisme, ni tampoc els manifestants d’extrema dreta cridant consignes feixistes davant les seus del PSOE han aconseguit enverinar la negociació.
El silenci que es necessita per negociar ha fet que s’escoltessin, sense rèplica, els altaveus d’aquells que asseguren que tot això serveix bàsicament perquè Sánchez continuï a la Moncloa i Puigdemont no pagui pels seus delictes. Però seria un error creure que això només ho pensa la dreta recalcitrant, perquè no és així. Per això és important que hi hagi pedagogia, per explicar que aquesta no és una qüestió personal, o no només, i que el pacte busca també fer política. Política de la que intenta resoldre conflictes. Que eren i que continuen sent, el dia d’avui, precisament això, polítics.
