El seu col·laborador Pere Martí comentava des d’aquestes pàgines, molt encertadament, l’abús que es fa del verb donar, aplicant-lo moltíssimes vegades malament (el que sempre m’ha fet esborronar és el que fa referència als petons: en català els petons els fem, cosa més amable i amorosa que no pas donar-los, regalar-los, llençar-los. Nosaltres els fem, els elaborem, els fabriquem, pensant-hi a fons).
I el que voldria comentar ara, potser per donar una altra pista, és la minva que noto que comença a haver-hi del verb passar, sobretot entre els tertulians i periodistes de mitjans audiovisuals, tant de la televisió com de la ràdio, que l’estan substituint pel verb succeir.
Ambdós verbs consten en els diccionaris que cita el Sr. Martí (el de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Alcover-Moll), amb la mateixa definició: esdevenir-se, ocórrer. Per tant, podríem dir que és correcte usar-los indistintament, però no podem deixar de reconèixer que el més normal, el que des de sempre s’ha fet servir col·loquialment, és el primer, passar.
Potser a qui usa succeir li deu semblar que és més científic, més culte, fer servir aquest verb en totes les seves formes, però no ens hem de deixar portar per aquesta idea, que ja ha arraconat paraules més normalment usades per formes que ens vénen d’altres idiomes.
Jordi Valls
Vilafranca del Penedès
