L’octubre va començar a Mediona amb el Festival per Tu, una trobada per a infants i adults amb xerrades, contes, música per donar visibilitat al procés de dol. La iniciativa, autogestionada per l’associació Creixem en Tribu, neix d’una parella que va perdre un fill petit. I el Casal, com a santuari d’expressions colpidores amb objectes, fotos, poemes pels éssers estimats. I fora, material divers per afegir-se i donar sentit al propi dol: “Presència de l’absència.” Però malauradament, entre tanta guerra genocida, l’octubre va finalitzar amb un nou dol col·lectiu irrompent des de València, la catàstrofe, la incompetència criminal, vides humanes i vincles afectius tallats de soca-rel, la pèrdua. Una pèrdua extensiva a la coral del poble amb un tenor i amic, el Sergi, sobtadament…
Amb ell fa setmanes que ens avancem al solstici assajant nadales per celebrar el naixement d’un infant a l’establia, temps era temps. Però la condició humana m’obliga a tocar de peus a terra amb el llibre L’esperit de l’esperança (contra la societat de la por), del professor de filosofia de la universitat de Friburg Byung-Chul Han: “L’esperança és l’única que ens posa en camí. Ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa”. Doncs millor acabar pel principi d’un Festival ple de vida: “Ens uneix l’amor, no el dolor”.
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca
