En l’actual conflicte polític entre la legítima voluntat de la majoria de catalans d’elegir el seu destí com a poble, i la mà de ferro amb què l’Estat, amb tots els seus braços arnats (policia, Govern, monarca, jutges, fiscals, mitjans de comunicació, grans empreses) ens estan tractant, hi ha una part d’estratègica i una altra de tàctica; és a dir, mirada llarga i accions a curt termini. Per uns i altres.
Comencem pel dit constitucionalisme, per bé que caldria analitzar si són realment constitucionals la suspensió d’un Govern per una causa política que l’altra part no ha sabut ni volgut resoldre, fiant tota la seva sort a la repressió; o la convocatòria d’eleccions per part de qui cap llei li atorga aquest poder; o les càrregues policials sobre persones no violentes; o l’empresonament de persones de pau per defensar les seves idees; o l’última, intentar impedir el ple d’investidura perquè als qui van treure el 4% dels vots no els agrada el candidat. En fi, el govern del PP, d’Espanya, no es pot ni vol permetre que el seu mannà se li’n vagi; s’hauria de repensar de dalt a baix, i això fa mandra. Però el govern de M. Rajoy actua també amb una visió curtterminista; la tàctica és aixecar cortines de fum que tapin els focs que se li estan calant a casa. La corrupció sistèmica que s’està destapant és un escàndol de proporcions descomunals sense parió a Europa. I cal desviar la mirada dels seus súbdits i acrítics votants, no fos cas que el partit en sortís escaldat. El setge a Catalunya, doncs, suposa recórrer al vell truc de l’enemic exterior per encobrir els problemes propis.
També l’independentisme, amb Puigdemont al capdavant, juga a la puta i la ramoneta amb el Gobierno, marejant-lo tant com pot i mostrant-se imprevisible per fer-li ballar el cap: ara vinc, ara no vinc; ara m’investiran a distància, ara em presento; ara vaig a Dinamarca. També és tàctic evitar la tornada a la normalitat que voldria Espanya, és a dir, al govern autonòmic, perquè amb presos polítics i desenes de persones investigades, això és impossible. El qui demani tornar a la pau, que tots voldríem, mira cap a una altra banda quan sent el crit “A por ellos”. Pel que fa a l’estratègia, l’objectiu final, va quedar clar l’1-O.
