Tal com som

La història de la lluita LGTBI+ és una de les més potents del país. Les persones homosexuals i transgènere van patir una repressió brutal a l’època franquista; i el seu llegat es reflecteix en els pocs avenços legals, socials i sanitaris vigents avui en dia per al col·lectiu LGTBI+. El poc coneixement i la manca d’implicació de les institucions es fa visible arreu d’Espanya, on encara queden 5 comunitats autònomes sense lleis que garanteixin específicament els drets de les persones LGTBI+.

Durant la Guerra Civil molts homosexuals es van haver d’exiliar. Les lesbianes no es tenien en compte (era impensable, segons un règim nacionalcatòlic, que dues dones es poguessin estimar o atraure a nivell sexual) i les persones trans i els transvestits es relacionaven amb la prostitució i les malalties mentals. La societat franquista no contemplava la diversitat com un avantatge, sinó com una aberració i un insult al règim.

L’any 1954 els homosexuals i transgènere van entrar a formar part de la Llei de “Vagos y Maleantes”, de manera que arribaven a complir penes de presó. Aquesta llei es va modificar el 1970 per la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. Amb la intenció de “curar els comportaments desviats” dels homosexuals i fer que es tornessin heterosexuals, se’ls obligava a participar en teràpies en què els feien cosir pilotes de futbol i els sotmetien a descàrregues elèctriques mentre visionaven imatges d’homes despullats. A les dones lesbianes se les internava en hospitals psiquiàtrics, ja que fins i tot les seves famílies les veien com a persones malaltes i perilloses.

El 26 de juny del 1977 Barcelona va acollir la primera gran manifestació LGTBI a Espanya, organitzada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya i que tenia una perspectiva antipatriarcal i anticapitalista. Moviments feministes, sindicats, partits polítics i ciutadans LGTBI i també heterosexuals van omplir els carrers per rebutjar la inclusió dels homosexuals a la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. El 1978 els homosexuals van ser eliminats d’aquesta llei discriminatòria i el 1990 l’Organització Mundial de la Salut va deixar de considerar l’homosexualitat com una malaltia, però fins a l’any 2000 els homosexuals identificats en època franquista seguien apareixent als expedients policials. A més, fins a l’any passat l’OMS considerava la transsexualitat com un trastorn mental: actualment es defineix com a “disfunció sexual”.

L’auge de partits polítics hereus de la ideologia franquista i intolerants amb les persones que no s’adiuen als cànons tradicionals i catòlics suposa una amenaça directa a dones, immigrants i col·lectiu LGTBI+. Algunes de les mesures que proposa Vox coincideixen amb les ja exposades anys enrere pel Partit Popular, com la defensa del matrimoni tradicional (i, per tant, heterosexual d’home i dona) i el rebuig a les famílies LGTBI+. Per Vox, tant els avortaments com les operacions de canvi de sexe s’han de suprimir de la sanitat pública i l’Estat ha de garantir el foment de la “família natural”: aquella en què hi ha un pare i una mare i en què és aquesta última qui s’ocupa de la llar.

Les mesures de Vox (i del PP), doncs, aposten per una nova invisibilització de les persones LGTBI+, que patirien encara més discriminació que ara.

Un dels aspectes més invisibilitzats a la vida de les persones homosexuals és la violència intragènere, aquella que es dona en parelles homosexuals. A Espanya, i a la majoria de països del món, és una violència que no es classifica com a violència específica. Quan la violència arriba a l’extrem de necessitar allotjament i protecció, en les parelles lesbianes a vegades s’aprofiten alguns dels recursos legals que deriven de la violència masclista; però en el cas de les parelles gais s’han d’utilitzar els recursos dirigits a persones sense sostre.

Una altra violència amb poca veu és la que pateixen les persones LGTBI+ quan arriben a edats avançades. Moltes passen a viure en una residència per a la tercera edat, però tenen por d’haver de tornar a tancar-se a l’armari i obviar la lluita que els ha acompanyat al llarg de tota la vida: la LGTBIfòbia és freqüent en residències per a la gent gran i això fa que no siguin espais segurs. En localitats com Madrid i Màlaga ja han creat residències i espais especialitzats per a gent del col·lectiu, però són casos excepcionals.

Al Penedès i al Garraf hi ha poc moviment de col·lectius LGTBI+. En alguns casos aquesta lluita s’acull en els espais feministes, però també hi ha grups específics, com Violeta o Diversxs a Vilafranca i l’Esquerda a Vilanova i la Geltrú. Els tècnics d’Igualtat i les oficines juvenils intenten oferir espais segurs per a aquest col·lectiu, però la majoria de persones busquen recer a Barcelona. Malgrat la manca de serveis especialitzats, les institucions cada vegada fan més passos per assegurar la integritat i la normalització social del col·lectiu LGTBI+. A les comarques de l’Alt i Baix Penedès i al Garraf s’han estrenat molt recentment uns Serveis d’Atenció Integral (SAI) enfocats a cobrir les necessitats LGTBI+.

Aquests serveis busquen prevenir el risc a patir violència per motius d’orientació sexual, identitat i expressió de gènere; i ofereixen, entre altres coses, l’acompanyament de les víctimes de violència, assessorament jurídic, informació i assistència psicològica i ajut en els tràmits i processos de canvi de nom. Les consultes són gratuïtes i confidencials, i les desenvolupen persones formades i sensibilitzades en l’àmbit LGTBI+.

Mercè Camps i Montse Domènech, tècnica i cap del Servei d’Atenció Integral LGTBI+ a l’Alt Penedès, expliquen que fins a la creació dels SAI el territori no disposava de cap servei específic per a col·lectius LGTBI+, sinó que es mirava d’encabir les seves necessitats en serveis i lleis de l’àmbit d’Igualtat. “Els serveis busquen ser una primera acollida a nivells legals, d’acceptació, laboral, de salut… No som grans experts però oferim una proximitat per evitar que s’hagin de desplaçar a nuclis més grans”.

Anna Terrones, tècnica d’Igualtat  i coordinadora del SAI LGTBI+ del Baix Penedès, exposava la seva sorpresa en veure la desinformació generalitzada: “quan vaig començar a treballar al SAI, creia que ens dedicaríem sobretot a assistir casos individuals, però ens hem trobat que cal molta sensibilització; fins i tot en cercles on no hauria de ser necessari. Molts instituts miren de treballar les identitats i expressions de gènere i les orientacions sexuals; però a algunes escoles de primària hi ha casos de bullying que no es tracten amb urgència”. Per Terrones, la base del SAI és atendre la diversitat afectiva, sexual i de gènere, tant amb les persones LGTBI+ com amb el seu entorn, per poder-ho normalitzar i aconseguir més qualitat de vida.

Ruth Abizenda, tècnica d’Igualtat, i Jordi Valls, tècnic de joventut a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, han gestionat l’acompanyament de 12 denúncies per LGTBIfòbia. Creuen que les accions de visibiltzació són essencials per a la prevenció de la violència, i que són una eina per erradicar la desinformació. En Jordi també treballa amb el Grup de Joves LGTBI+ i aliats, que busca ser un espai d’acollida per compartir experiències i organitzar activitats.

Per Joan-Juanita Márquez, tècnic de Joventut a l’Ajuntament de Mediona i membre d’un grup feminista local, les activitats i els serveis que s’estan creant ajuden, però no cobreixen totes les necessitats: “Es fan activitats de postal i de cara a la galeria, però encara existeix un sexili molt gran: les persones LGTBI+ han d’exiliar-se a ciutats grans com Barcelona per tenir accés a assessoraments especialitzats o, fins i tot, per rebre un tracte millor i escapar de la LGTBIfòbia. Fins ara hi ha hagut poc interès polític, però si l’actitud és l’adequada i es creen aliances podem ser positives. Les victòries que hem aconseguit són gràcies a totes les persones que hi han posat interès i ganes”.

Els gais, les lesbianes, les persones trans binàries i no binàries i les persones intersexuals d’avui tenen un camí obert gràcies a les reivindicacions que el moviment feminista i LGTBI+ va forjar a la dècada dels setanta. La lluita contra el masclisme i el sistema patriarcal cisheteronormatiu està molt present però molt lluny de la victòria: cal que no només les persones oprimides, sinó sobretot les opressores, forcin les institucions, l’educació, la sanitat i la societat perquè siguin, d’una vegada, per a totes les persones.

ENTREVISTA A : La Martí (esquerra) i en Pau (dreta) són joves trans de Vilanova i la Geltrú.

La Martí està a punt de fer els 23 anys i en fa un que va prendre consciència que tots els malestars que patia tenien l’origen en la identitat de gènere: “Abans d’entendre que era trans ja feia un any que em qüestionava què em passava. Sentia que hi havia coses que no m’encaixaven, que no anaven bé, tenia malsons… Vaig començar a pensar coses molt primàries, com que volia tenir pits… Com si tenir pits fos el que et fa ser una dona o no! Un dia vaig demanar als amics que em parlessin en femení. Des de llavors ja no tenia malsons i vaig veure que totes les divagacions m’anaven marxant, tot i que em sorgien molts dubtes perquè no tenia informació, referents ni persones de l’entorn que fossin trans.”

En Pau té vint anys i tot just fa 4 mesos que ha sortit de l’armari com a home. “Feia temps que no m’agradava que se’m notés el pit, em sentia còmode portant roba catalogada com a masculina, sentia que el nom que m’havien posat en néixer no era el meu… Vaig deixar de sentir la necessitat de maquillar-me i em vestia de manera que la meva figura no destaqués. Així i tot, vaig estar mesos intentant evitar el tema per por de lligar caps, descobrir-me com a trans i haver d’afrontar tots els problemes que sabia que em sortirien. Finalment vaig anar a Trànsit (al CAP Numància, Barcelona), on atenen les persones trans, pensant que tenia molts dubtes, però allà em van fer veure que ja ho tenia clar. Des de llavors vaig demanar que es dirigissin a mi en masculí i estic molt més còmode.”

Per al Pau i la Martí, és molt urgent crear una campanya de visibilització trans amb cossos que no són binaristes, és a dir, on no surti un home trans operat i hormonat amb cos masculí o una dona trans operada amb pits i vagina, perquè “hi ha molts cossos trans i segurament moltes d’aquestes modificacions corporals i clíniques han estat provocades per la pressió social i per intentar ser físicament la identitat que són internament perquè se’ls reconegui com a tal. No cal que totes les persones trans entrin en els cànons físics binaris.”

Actualment, amb la llei que va aprovar el PSOE el 2007, una persona trans que vol canviar-se la identitat del DNI cal que es dirigeixi a Trànsit, on li hauran de diagnosticar disfòria de gènere. Després, caldrà que passi dos anys prenent hormones perquè el seu cos s’assimili cada vegada més al gènere que vol posar al seu document d’identitat. En aquest cas no s’hi inclouen les persones que no volen fer-se cap canvi físic, com la Martí i en Pau de moment, ni les persones que no es defineixen en cap dels dos gèneres binaris (persones no binàries com le Jules, que no es defineixen ni home ni dona, o tots dos, o cap).

Com ho vau donar a conèixer?
M.: Jo vaig anar contaminant espais, no em sentia prou empoderada com per anar cridant al món que soc una dona. Vaig començar amb els amics, el nucli de militància, l’esplai on vaig, però a la feina em fa por explicar-ho i a la meva família ho vaig explicar la setmana passada. Sabia que segurament no hi hauria problemes, perquè quan anys enrere els vaig dir que era bisexual va ser com si els digués que m’agraden els macarrons, però se’m feia difícil i tenia moltes pors. Quan els ho vaig explicar estava plorant molt i els vaig abraçar. En abraçar el meu pare em va dir ‘No ploris, tonta’, i amb aquest ‘tonta’ em va fer sentir acceptada de seguida, va anar molt bé i jo sentia que m’havia tret vuitanta quilos de sobre.

P.: Jo també vaig començar sortint de l’armari amb els amics i l’espai de militància i tot va anar molt bé, però amb la meva família està sent més complicat: només ho saben els meus pares, ni el meu germà ni la resta de persones en són conscients i em fa por que em rebutgin. Em va costar molt explicar-ho als pares i vaig esperar a fer-ho fins estar-ne segur del tot, però en un primer moment van reaccionar dient que no volien gent així a casa i està sent dur. Ara n’hem anat parlant i crec que encara no ho respecten i segueixen parlant-me i tractant-me en femení, però intenten entendre’m més.

Hi ha pocs referents visibles, a no ser que es busquin a internet. Us han servit les xarxes socials?
M.: Trobo que el qüestionament diari és ferotge i la manca de referents és brutal. Les xarxes socials ajuden, però també hi ha continguts molt simplistes i paternalistes. El primer pas són els sentiments que tens, et vas sentint cada vegada pitjor, i un cop entens això és quan busques informació per saber què et passa. I és molt difícil trobar informació realment transformadora i radical, perquè sovint trobes arguments com que tenim trastorns mentals o que hem de trobar la manera de curar-nos, quan realment és un problema d’identitat social. També em fan por alguns moviments feministes que neguen la realitat trans i consideren que una dona no pot ser una dona si no té una vagina. Jo soc una dona feminista sense vagina i no m’estic hormonant, però busco ser acceptada així.

P.: Jo havia vist molts vídeos d’experiències personals de persones trans. Està bé perquè et poden aportar alguna cosa, però molts tenien unes idees del que és el gènere molt simples, com que havien nascut en un cos equivocat, i a mi això no em servia.

Sou persones transgènere que teniu cossos socialment acceptats i vistos com a home, en el cas de la Martí, i com a dona, en el cas d’en Pau. Heu patit discriminacions pròpies de l’altre gènere o heu gaudit de privilegis socials que no us corresponen, pel fet de ser interpretats erròniament per altres persones?
M.: El meu gènere polític, el que semblo a la gent, és un home; i sé que sovint puc haver gaudit de privilegis patriarcals, que si vaig de nit pel carrer i em creuo amb una dona cis la que tindrà més por serà ella, i aquests privilegis no els vull: a vegades prefereixo estar oprimida que no pas oprimir, intento deconstruir aquests privilegis al màxim.

P.: A mi, com que socialment i físicament se’m pot considerar dona, m’han seguit pel carrer fins a casa i m’han tocat a les festes: he patit violència masclista, però no l’entenc com a tal perquè soc un home i, per tant, la visc com a transfòbia.

Quines LGTBifòbies us han marcat més?
M.: Has d’aprendre a sobreviure a la quotidianitat: sovint et trobes interpretant un personatge per por (si des de fora et veuen com a home, actues com a tal per molt que siguis una dona), i també hem rebut transfòbia en cercles propers i de confiança. En el meu cas tenia una relació de parella, i la meva companya em negava com a dona, em deia que com que des de fora em veien com a home era impossible que patíssim situacions similars. Em destrossava que la meva persona de referència i intimitat màxima no em respectés. Una de les transfòbies més dures també és la que t’apliques, perquè com que no tens referents ni on aferrar-te et negues la pròpia identitat moltes vegades, t’autocensures. La meva manera de superar-ho va ser mirar-me cada matí al mirall i parlar amb mi, explicar-me qui era i com em sentia, per començar el dia reforçant qui soc.

P.: Per a mi el pitjor és el contrast entre fora de casa i dins de casa. A fora tothom em tracta en masculí i com a Pau, però quan entro a casa travesso una realitat diferent: encara que els meus pares ho saben, em segueixen tractant com sempre i com a dona, no com jo em sento i com els demano.

Un 85% de les persones trans es troben a l’atur i tenen dificultats enormes per trobar o mantenir una feina, a causa de l’estigma social que pateixen. De fet, durant molts anys un gruix important de les persones trans s’ha hagut de dedicar a la prostitució. Com viviu vosaltres, com a trans joves, la situació laboral?
M.: Tinc l’esperança que en un futur m’acceptaran per qui soc, però ara mateix em fa por explicar-ho i tampoc sé com ho faria. A part de ser trans també som pobres i hem de ser conscients que ens hem d’adaptar a la realitat del moment, que hem de sobreviure al sistema. A més, actualment treballo amb infants i això m’ho posa més complicat, no sé com ho hauria de fer correctament, perquè hauria d’exposar-ho als infants, a l’empresa, a l’entorn de treball; i el rebuig fa por.

P.: Jo ara estic en procés de buscar feina, i qui soc i el que posa al meu DNI no s’adiu. Tinc clar que, si veig que no seré acceptat, representaré un personatge i deixaré de ser el Pau per ser la Paula. No sé si m’hormonaré o si em canviaré el nom; però si em començo a tractar hormonalment i em surt barba o em canvia la veu i el meu DNI segueix sent el mateix, tinc por de no rebre l’acceptació que busco o de perdre oportunitats laborals per ser qui soc.

És relativament senzill trobar joves trans, però a l’hora de buscar persones d’edats molt avançades és més complicat: coneixeu algú?
M.: He anat a un parell de xerrades amb persones trans grans i s’apostava més per l’aspecte biològic que per l’aspecte social. En un cas un home trans, que havia nascut amb vagina, va arribar a dir la barbaritat que probablement fos trans perquè quan la seva mare estava embarassada feia esports de risc i això havia augmentat la seva testosterona… Nosaltres ho veiem més com un tema social.

A la zona del Penedès i el Garraf hi ha poc moviment LGTBI+, amb algun grup incipient però poc nombrós i amb poca influència.
M i P.: Sí, de fet no veiem del tot adequat crear espais exclusivament trans i mixtos; si de cas les dones trans hauríem de militar en col·lectius feministes no mixtos i els homes trans en espais d’homes on es tractin les noves masculinitats, perquè la realitat d’un home trans amb la d’una dona trans poden ser similars, però no iguals. La transfòbia existeix, però també existeix la transmisogínia, i l’enemic comú és el sistema patriarcal.

ENTREVISTA A: En Biel i le Jules formen part de Diversxs, un col·lectiu de joves penedesencs LGTBI+.

En Biel és un noi homosexual de 14 anys que està cursant 4t d’ESO, i le Jules és una persona no binària de 16 anys que està fent el batxillerat Humanístic i no està d’acord amb el gènere binari (home-dona), ja que “són construccions socials i no fan bé a ningú”. Formen part de Diversxs, un col·lectiu de joves penedesencs LGTBI+.

Què és Diversxs?

B.: Som un grup de persones LGTBI+ que intentem donar visibilitat al col·lectiu i servir com un espai per compartir experiències. Es va activar el 2017 i actualment se’ns fa complicat organitzar-nos perquè estem estudiant, però tenim intenció de seguir fent coses. Jo hi vaig entrar poc després que es formés i soc un noi cis (quan vaig néixer em van definir com a home i em sento home) i ja fa anys que sé que m’agraden els homes.

J:. Jo soc una persona no binària i utilitzo els pronoms neutres, perquè no m’agrada definir-me ni com a home ni com a dona. Hi ha persones que s’identifiquen com a no binàries arreu del món, però és complicat donar-ho a conèixer i fer-ho entendre. Per a mi he triat el nom “Jules”, perquè depenent de l’idioma és masculí o femení.

Com vau descobrir-vos fora de la “normalitat social” i com ho vau donar a conèixer?

B.: Als 9 anys em vaig enamorar d’un nen a l’escola i no ho vaig explicar mai perquè em semblava molt estrany, però allà ja vaig començar a sospitar que potser m’agradaven els nens. Així i tot, no vaig sortir de l’armari fins a l’estiu del 2017, i fins aleshores només ho havia explicat a la meva mare. Quan ho vaig explicar a la resta de la família la meva àvia em va dir que això era fastigós i que aniria a l’infern, i el meu pare em va preguntar que com tenia la certesa que no m’agradaven les dones. Molta gent es pensa que només es tracta d’una fase adolescent.

J.: Des de sempre he sabut que no encaixava ni a un lloc ni a l’altre, i investigant vaig acabar descobrint que això tenia un nom, el no binarisme. A l’institut ja he aconseguit sortir a les llistes com a Jules. Els pronoms neutres que demano ja els utilitzava Shakespeare, és un tema que ha existit sempre, però a Catalunya no me’ls deixen utilitzar i només em podré canviar el nom actual pel de Jules si aconsegueixo 7 documents legals i si trio un nom que sigui clarament femení, perquè el gènere femení és el que se’m va assignar quan vaig néixer i a Espanya no hi ha més opcions que home o dona.

A banda de les famílies, heu patit discriminació a altres entorns?

B.: A l’institut em deien coses com maricón, cómeme la polla; i hi ha un grup de nois que m’ha fet bullying repetides vegades, insultant-me, pegant-me i tirant-me per terra. Un dia que no vaig aguantar-ho, ho vaig fer saber a l’institut i van actuar, però sinó no s’hi implica ningú.

J.: A l’institut em cridaven lesbiana de merda perquè soc bisexual i havia tingut una noia de parella, i un company de classe fins i tot va intentar clavar-me un tornavís al coll. Des de direcció difícilment t’ajuden, perquè el fet que siguis i et mostris com a diferent representa que pot provocar les agressions.

Què creieu que falta, al territori?

B.: Sobretot visibilització i sensibilització. Estaria bé tenir una seu com la de Barcelona, amb psicòlegs, informació i gent que et pugui ajudar, que sigui menys administratiu. I espais segurs: aquest estiu organitzem unes colònies LGTBI+ a Solsona que es diuen Oasis, on tothom que hi va són joves LGTBI+ fins a 18 anys.

J.: Calen formacions en mans de persones conscients i sensibilitzades, perquè a l’institut ens van venir a fer una xerrada sobre LGTBI+ dos homes cishetero que no havien viscut mai la nostra realitat. Necessitem que els psicòlegs tinguin formacions específiques, de transsexualitat, de gènere i de sexualitat en general, perquè sovint et trobes que no saps on anar ni qui et pot ajudar.

“Ho he passat fatal a la vida perquè tinc molta ploma, però a Mediona, on visc ara, tothom sap que soc ‘el marica del poble’ i em sento estimat i molt bé allà.”

Joan-Juanita, 40-i-tants

“Un carnaval, a Sitges, anava disfressat de marieta amb antenes i taques negres. Quan ja marxava cap a casa uns homes em van cridar ‘Eh marica, ja te’n vas?’.”

Niko, 19 anys

“Una nit m’estava fent petons amb una altra noia, i uns homes ens van comentar que érem un desperdici.”

Joana, 24 anys

“A l’institut m’insultaven i em pegaven, al vestidor em llençaven la roba a fora i a les classes em cantaven cançons perquè tothom

sabés com de marica i fastigós era.”

Bernat, 30 anys

“Quan vaig explicar a la família que soc un home trans, els meus pares em van dir que no volien gent
així a casa.”

Pau, 20 anys

“Quan comento que soc bisexual, la gent em pregunta que si estic en una fase i si crec que ja em passarà.”

Raquel, 23 anys

Orientació sexual: atracció o desig eròtic o amorós cap a les altres persones; sigui d’home cap a dona o de dona cap a home (heterosexual), d’home a home i de dona a dona (homosexual), d’una persona al mateix i altres gèneres (bisexual)…

Identitat de gènere: és l’autoidentificació d’una persona pel que fa al seu gènere, que pot ser binari (home o dona) o no binari (mixt, cap, intersexual, altres…).

Cisgènere: persona a qui el sexe i el gènere establerts al moment de néixer i la seva identitat de gènere es corresponen (per exemple: una persona a qui en néixer se li assigna el sexe femení i que s’identifica com a dona).

Heteronormatiu: segons aquest concepte, només hi ha dues opcions de gènere (home o dona) i només existeix una orientació sexual, que és l’heterosexual. L’heteronormativitat és el sistema hegemònic segons el qual tot allò que no entri dins la norma, com seria el cas del col·lectiu LGTBI+, no és “natural”.

Lesbiana: dona homosexual; és a dir, dona a qui li agraden
i atrauen de manera sexual o amorosa altres dones.

Gai: home homosexual; és a dir, home a qui li agraden i atrauen de manera sexual o amorosa altres homes.

Transgènere: persona amb una identitat de gènere diferent
a la que se li va assignar en néixer. Entre les persones transgènere trobem les persones transsexuals (aquelles qui desitgen iniciar un procés mèdic de transició per cobrir les necessitats físiques i hormonals que els faci falta per al seu trànsit) i les qui, malgrat ser transgènere, decideixen no fer canvis mèdics o cap canvi en absolut. En ocasions també s’hi inclouen les persones transvestides. Formen part del terme transgènere les persones binàries (aquelles que s’identifiquen amb el gènere masculí o el gènere femení) i les persones no binàries (aquelles que no s’identifiquen ni amb el gènere masculí ni amb el femení, o amb els dos alhora).

Bisexual: persona a qui li agraden de manera sexual o amorosa tant les persones del mateix gènere com les que no ho són.

Intersexual: persona que ha nascut amb genitals o característiques sexuals que o bé combinen els gèneres masculí i femení o bé no poden ser definits com un sol gènere. Se’ls confon erròniament amb el terme “hermafrodita”, que no acaba de ser del tot exacte i que pot agafar un sentit denigrant.

+ El símbol “+” indica l’existència d’altres identitats i expressions de gènere i també orientacions sexuals que poden no ser incloses en les sigles LGTBI+ i que també formen part de la mateixa lluita, com les persones queer, asexuals, pansexuals, poligènere, pangènere… És una mostra de l’amplitud infinita de la diversitat.