Tempus fugit

Sens dubte, un dels invents de més impacte a la vida dels humans és la forma de mesurar el temps. Les nostres vides es regeixen, abans que res, pel temps; el clima, l’agricultura, la ramaderia, la necessitat de recordar successos (naixements, festes civils o religioses), l’economia (venciment de contractes)… tot -o pràcticament tot- el que ens envolta està regit pel temps i l’únic instrument que ens permet organitzar-nos és el calendari, un mot derivat de kalendas, el terme que utilitzaven els romans per referir-se al primer dia de mes.

Al llarg de la història s’han utilitzat diferents tipus de calendaris. Es té constància que ja les primeres civilitzacions egípcia i mesopotàmica van estudiar els cicles de la lluna i el sol i van començar a mesurar el temps. De fet, el primer calendari solar és egipci i data de principis del tercer mil·lenni aC. I des d’aleshores cada cultura n’ha establert el seu.

Les divisions dels calendaris es basen en els moviments de la Terra i, en conseqüència, en les aparicions del Sol i la Lluna. El cicle de la Lluna és de 29 dies i mig i molt fàcil de percebre; ara bé, si només ens fixéssim en aquest astre obtindríem anys de 354 dies i les estacions es desfasarien, ja que aquestes es regeixen per l’any solar amb els seus 365 dies i un quart. Simplificant molt, expliquem que la Lluna fixa el mes, mentre el dia i l’any són unitats de temps referides al Sol. I d’aquí que es parli de calendaris solars, lunars o lunisolars.

La relació entre dia, mes i any no és senzilla perquè no està establerta a partir de nombres sencers i, a més, es pot mesurar de maneres diferents. Si es calcula el temps que el sol triga a passar dues vegades pel meridià de l’observador (el meridià de referència mundial és Greenwich), el dia té 24 hores de mitjana, però si es mesura a partir del pas per l’equinocci de primavera (punt Àries) o de tardor (punt Lliura) el dia sideral té 23 hores i 56 minuts. El mateix passa amb l’any. Depenent del punt de referència es calcula que l’any sideral dura 366,25 dies que, traduïts en dies solars, serien 365 dies 6 h 9 min 9,76 s (un dia solar menys), mentre que l’any tròpic (el temps que triga, per exemple, entre primavera i primavera) és de 365,242 dies.

Per si això fos poc, el moment en què comença el dia també varia segons els calendaris. Com veurem tot seguit, per als israelians i els musulmans el dia comença a la posta de sol, mentre que per als occidentals ho fa a la mitjanit.

Podem assegurar, per tant, que elaborar els calendaris no ha estat fàcil per cap civilització o cultura perquè requereix molta exactitud. El calendari egipci, per exemple, tenia 365 dies organitzats en 12 mesos de 30 dies i una festa de cinc dies. Ara bé, tal com acabem de veure, l’any no té 365 dies exactes i això va fer que amb els anys s’anés desquadrant i poc a poc deixés de correspondre’s els mesos amb les estacions.

El calendari gregorià és el més utilitzat i el de referència a nivell mundial, però no pas l’únic. A dia d’avui són vigents, en menor o major mesura, molts d’altres com el xinès, el persa, el jueu, el musulmà, l’etíop, l’hindú o el baha’i.

El nostre calendari gregorià prové del romà (julià) i aquest a la vegada del grec. Als primers temps de l’imperi romà l’any tenia 10 mesos (de març a desembre), batejats amb noms de déus, excepte el cinquè i el sisè, que se’ls anomenava Quintilis i Sextilis (vegeu requadre). Així doncs, l’any començava l’1 de març i tenia 304 dies. Anys més tard els etruscos van modificar-lo i hi van afegir dos mesos per la cua (Janus i Februarius), tot i que es va continuar mantenint el març com el primer de l’any. Els mesos tenien 31, 28 i 29 dies, sumant-ne en total 355, i per compensar els dies que faltaven per completar l’any solar cada dos anys s’intercalava un mes de 22 o 23 dies. La darrera modificació va arribar per ordre de Juli Cèsar, que va encarregar a l’astrònom alexandrí Sosígenes l’elaboració d’un nou calendari. Aquest va fixar la durada de l’any en 365 dies i 6 hores (una aproximació sorprenent, tenint en compte els instruments rudimentaris de l’època). La reforma va consistir en prendre com a inici l’1 de gener i dividir els 365 dies de l’any en 12 mesos; a més, s’introduí el concepte d’any de traspàs, afegint cada quatre anys un dia al mes de febrer. En honor a Juli Cèsar, el mes cinquè va ser batejat com a Iulius i el mes Sextilis com a Augustus, en homenatge a Octavi Agust.

El calendari julià cometia un error d’un dia cada 128 anys, o de més de set dies cada mil anys. D’aquesta manera, l’any 1582 i després de més de 1.600 anys de vigència del calendari julià, aquests petits desajustos s’havien fet molt ostensibles i el calendari civil s’havia endarrerit deu dies respecte el còmput astronòmic. És per això que el Papa Gregori XIII, preocupat perquè la celebració de la Pasqua de Resurrecció no coincidia amb l’equinocci de primavera, reuneix un grup d’experts i decideix implantar un nou calendari, el gregorià, vigent fins a dia d’avui. La reforma va consistir a eliminar deu dies de cop, de manera que es va passar del 5 al 15 d’octubre; quant als anys de traspàs, només ho eren si resultaven divisibles per quatre.

Aquest calendari es va adoptar immediatament als països sota la influència de l’església Catòlica (el 5 d’octubre a Itàlia, Espanya, Portugal i colònies) i, paulatinament, a altres països com Anglaterra (1752), Rússia (1923) o Turquia (1926).

Els musulmans utilitzen el calendari lunar. El seu any té 354 dies (els de traspàs, 355) organitzats en 12 mesos de 30 i 29 dies que comencen sempre amb la lluna nova. Igual que nosaltres agrupem els anys en cicles de cent (segles), ells ho fan en períodes de 30. A més, segons aquest calendari, els dies comencen quan es pon el sol. Els musulmans comencen a comptar els anys a partir de l’Hégira (el viatge que Mahoma va fer de la Meca a Medina, l’any 622 de la nostra era). L’any nou comença al mes Moharrem. Com que l’any lunar i el solar no coincideixen exactament, es va arrossegant un retràs de les estacions solars. L’any 2017 del calendari gregorià es correspon al 1438 del calendari islàmic, i ells rebran l’any nou (1439) el 21 de setembre.

Fins a mitjan segle XX a l’Índia coexistien més de trenta calendaris diferents. L’any 1957, amb la voluntat d’unificar-los tots, es va impulsar una reforma que va donar lloc a un únic calendari, actualitzat també a nivell científic i astronòmic. És vigent des del 22 de març de 1957 i és lunisolar; els anys ordinaris tenen 354 o 355 dies i els de traspàs, 383, 384 o 389. Els dies s’organitzen en 12 mesos de 29 o 32 dies; a més, l’any hindú es divideix en sis estacions, una cada dos mesos: Vesanta (primavera), Grichma (estiu), Varea (pluges), Sarad (tardor), Hemanta (hivern) i Sisiva (fresca). L’any nou és el primer dia del mes de Mesha i que en el nostre calendari seria al voltant del 15 d’abril.

Es basa en el calendari còptic indígena (solar) i es coneix també amb el nom de Ge’ez. L’any està format per 365 dies de 12 mesos de 30 dies cadascun, i d’un tretzè de cinc o sis dies, depenent de si l’any és de traspàs o no. En aquest cas, els dies no segueixen el sistema de 24 hores sinó de 12, i les hores comencen a comptar-se a partir de l’albada. Segons aquest calendari, el cap d’any (Enkutatash) se celebra el nostre 11 de setembre i es porta set anys de diferència amb nosaltres; per tant, el 2016, segons el Ge’ez, és el 2009.

Probablement és un dels més populars del món, tot i que el seu ús es limita cada vegada més a la vessant festiva ja que la Xina el 1912 va adoptar el calendari gregorià.

El xinès és un calendari lunisolar amb un any de 354 dies organitzats en 12 mesos (6 de 29 dies i 6 de 30). Per ajustar el cicle lunar amb el solar, cada dos o tres anys s’afegeix un mes. A més, els anys es classifiquen en cicles de 60 anys i s’agrupen sota una dotzena de designacions de noms d’animals. L’any nou xinès comença entre el 21 de gener i el 17 de febrer i aquest any tindrà lloc el nostre 28 de gener, que serà quan ells celebraran l’entrada del 4715, any del Gall.

Com la majoria de calendaris, l’hebreu o jueu és lunisolar i la versió actual és vigent des del segle XI. Es basa en un complex algorisme per predir les dates exactes de la lluna nova, així com les diferents estacions de l’any. Aquest calendari comença el 7 de setembre de 3760 aC, dia en què, segons la tradició jueva, va tenir lloc la gènesi del món. El 2016 gregorià equival al 5.776 hebreu.

Els anys regulars tenen 353, 354 i 355 dies, i els de traspàs, 383, 384 i 385 dies (se’n diuen anys prenyats perquè tenen 13 mesos). Per ajustar els dies hi ha dos mesos (kislew i marjeshvan) que oscil·len un dia. Els mesos són de 29 i 30 dies i es considera que el dia comença i acaba amb la posta de sol o amb l’aparició dels tres primers estels al firmament. El cap d’any sempre té lloc el mes de Tixrí (entre els nostres setembre i octubre), amb la primera lluna nova de tardor.

Baha’i és una religió fundada a l’Iran a mitjan del segle XI per Mirza Hoseyn ‘Ali Nuri, conegut com a Baha’Ullah, i compta amb un calendari propi. L’any té 365 dies i està dividit en 19 mesos de 19 dies, a més de quatre dies intercalats en cadascun d’ells. Els noms dels mesos són invocacions d’una oració (esplendor, glòria, bellesa, llum, misericòrdia, voluntat, discurs…). Els dies de la setmana també tenen noms d’atributs de Déu i la setmana comença amb dissabte, ja que el dia de descans és divendres. L’any baha’i comença al nostre 21 de març.

També se l’anomena iranià i és de tipus solar. Comença el primer dia de l’equinocci de primavera; per tant, el 21 de març del 2017 celebraran l’arribada del seu nou any, el 1395. L’any persa té 365 dies distribuïts en 12 mesos (sis de 31 dies, els cinc següents amb 30 i l’últim, amb 29 o 30, segons sigui any de traspàs o no).