S’auto anomenen Estat Islàmic, però no són ni estat ni islàmic. Són terroristes, bàrbars que fan servir la fe per sembrar el terror. Amb les religions s’hi pot combregar o no, però elles per si soles no prediquen l’assassinat indiscriminat de persones.
El Pau, vilafranquí, va tenir la desgràcia de trobar-se en el lloc equivocat en el moment equivocat. Injustament se li va escatimar mitja vida. El dolor, quan se sent de prop, és més intens, i la por es fa més gran. Perquè qualsevol de nosaltres podíem haver estat el Pau.
Després de la matança causada dijous de la setmana passada i després que la societat hagi expressat el seu rebuig, el seu dolor, la seva solidaritat, la seva voluntat de no tenir por, de plantar cara, és urgent plantejar-se qui hi ha darrere d’aquesta salvatjada. Perquè als peons d’aquí els teledirigeix algú. Algú els finança i algú els adoctrina per tal que estenguin el missatge d’odi a tothom qui no pensi com ells. Algú encén la metxa. Algú tira la pedra i amaga la mà.
Cal no caure en l’error, tanmateix, de distingir entre cristians i musulmans, entre occidentals i orientals. Les principals víctimes al món del terrorisme mal anomenat islàmic són els mateixos islàmics. I són persones també d’origen islàmic les que en fugen i que Europa té tancades a pany i forrellat en camps de concentració perquè no ens pertorbin la nostra tranquil·litat. Refugiats, en diem. Fugen d’això, de les Rambles, de Londres, de París, de Brussel·les, de Síria, de Tunísia, de Kuwait.
Més enllà de la condemna de la matança, cal també posar un 10 a la bona feina feta per tots els agents implicats en la crisi. Els hospitals, a ple estiu, van respondre com calia, sense col·lapses i donant una excel·lent atenció a les víctimes. Els Mossos d’Esquadra, a ple estiu, van respondre com calia, acordonant, buscant i localitzant en poc temps els autors de la massacre. La ciutadania, a ple estiu, va respondre com calia, socorrent les víctimes en un primer moment i aportant la seva solidaritat; donant sang, fent viatges gratuïts els taxistes als afectats de les Rambles; amb metges, infermeres i mossos deixant les seves vacances per ajudar en el que calgués. Ens podem enorgullir de la reacció col·lectiva de la societat catalana. Però esperem que no torni a fer falta mai més. Mai més. Mai més.
