Ara que enterrem el Sant Pare Benet XVI, qui va fer molt ús de la llengua catalana en la dedicació com a basílica de la Sagrada Família, recordem que ens ve una pluja de nomenaments de nous bisbes a les diòcesis catalanes.
I una vegada més, davant el perill de nomenaments de candidats de matriu castellana o de formació castellana, cal tornar a insistir en el que necessitem a Catalunya, a diferència d’altres, és a dir, bisbes compromesos amb l’ús social de la llengua catalana a l’església, amb el respecte a la cultura popular i tradicional del país, amb una pastoral plena i generosa cap als patriotes catalans represaliats, amb la lleialtat a totes les institucions de Catalunya i amb enfortir la constitució de la Conferència Episcopal Tarraconense afavorint la lliure participació d’homes i dones a tots nivells. Per una església catalana autèntica: fraternal, reformista i no conservadora.
Una vegada més, ens caldrà cridar ben alt “Volem bisbes catalans!”. Si no volem caure en el nihilisme total del “No volem bisbes!”.
Raimon Gusi Amigó
Vilafranca del Penedès
