Costa de creure que tot un president del Tribunal Suprem d’un país com Espanya sigui tan incompetent que l’avisin que l’euroordre dictada per detenir exiliats espanyols té defectes de forma, i no mogui ni un dit per resoldre-les. Costa de creure. Però la informació pública i publicada és aquesta. La justícia belga l’ha tombat per segona vegada –la primera ho va fer de facto, quan va avisar de sotamà el TS que era a punt de revocar-la, i abans de quedar internacionalment en evidència el tribunal espanyol la va retirar– i a la pell de brau n’han fet escarafalls. I sant tornem-hi, que no ha estat res. La mai prou ben valorada fiscalia, amb l’equanimitat que la caracteritza, ja demana la tercera euroordre.
El cas, però, és que Llarena s’ha tornat a quedar amb un pam de nas. Molt valent ell al seu cortijo, on fa i desfà al seu gust, al del monarca i al dels tres partits espanyolistes que li insuflen ànims dia sí dia també, amb impunitat i sense temor que s’acabi fent justícia, però la seva fatxenderia de no voler rectificar un error de forma, provocat per les seves acusacions pel broc gros, ha tingut com a premi que les justícies serioses acabin basant-se en la llei i el tornin a deixar en evidència. Això sí, i potser és el que buscava: ha evitat la vergonya que s’acabés analitzant el fons de la qüestió i li tombessin l’euroordre per hooligan.
La seva tàctica era ben curiosa: a uns consellers els imputa per uns delictes; a uns altres, per uns altres delictes; i si no en tens prou, doncs encara me n’invento uns altres, i així fins que piquin l’ham. I acaba sent la riota del dret mundial. Cosa que no evita que ja faci set mesos que a Espanya hi ha presos polítics catalans. I exiliats. Privats tots ells –i elles– de llibertat; per fer política; per les seves opinions; per organitzar una votació; per demanar el vot al poble. Grans delictes.
Mentrestant, a casa nostra s’investeix president i ja estan preparant el terreny per lapidar-lo. Qualsevol que s’hi hagués posat, de fet, s’hauria trobat en la seva situació. Perquè el problema no és la poca traça de les seves piulades (que també). El problema, altre cop, és una votació. En concret, el resultat; el del 21-D. Amb president i tot, veurem si comença una nova etapa. Amb gent a presó, a l’exili i bloqueig financer, difícil. Poc marge hi haurà.
