Pedro Sánchez ja té el trofeu electoral amb què presentar-se, quan li convingui –que no és sempre–, com un home d’esquerres. El Suprem ha avalat la seva decisió d’exhumar les restes del dictador del Valle de los Caídos i traslladar-les al cementiri del Pardo. Va començar el seu govern postmoció de censura amb un gest humanitari que no ha tingut continuïtat i que el diferenciava del seu antecessor, permetre atracar un vaixell ple d’immigrants que anaven a la deriva pel Mediterrani. Després va vetar-ne molts altres, però això ja són figures d’un altre paner. I ara s’ha sortit amb la seva i té l’aval judicial per treure les restes del sàtrapa d’un mausoleu sense parangó al món occidental, construït per milers d’esclaus que van perdre la Guerra Civil. Ningú ha dit res, però, de treure de la fossa comuna els milers i milers de republicans que hi són enterrats, molts d’ells d’amagat i fins i tot en contra de la voluntat dels seus familiars, com és el cas de l’avi de l’escriptor capelladí Joan Pinyol, que n’ha fet un llibre. Però això ja són figures d’un altre paner.
En paral·lel, l’home d’esquerres branda dia sí, dia també, el 155. Una amenaça permanent, preventiva perquè ni tan sols hi ha cap motiu legal que l’avali, però la qüestió és treure vots de l’Espanya canyí i acostar-se als qui ja han dit per activa i per passiva que no li regalaran la investidura (sempre que els poders econòmics de l’Estat no els convencin, clar).
I no tenint-ne prou amb amenaçar de tornar a treure l’esquifit autogovern de Catalunya, després de beneir fa dues setmanes la detenció de persones que, mentre no es demostri el contrari, són innocents de totes totes, amenaça d’aplicar la Llei de Seguretat Nacional a Catalunya, que és tant com el control dels Mossos d’Esquadra. La Generalitat sota control econòmic estricte, TV3 escanyada, els Mossos sota la batuta dels qui ordenen apallissar milers de ciutadans que l’únic que volien era votar, i els militars passejant-se per Vilafranca de manera intimidatòria per recordar-nos –per si de cas a algú li havia passat per alt– que vivim en un estat intervingut.
Però això també són figures d’un altre paner. Perquè les esquenes dels catalans són amples, tot ho entomem amb esportivitat, i, encara que no ens cansem mai de condemnar tota acció violenta… com si res, tots terroristes. Contra els catalans, tot s’hi val.
