Tots Sants

Hem d’agrair els textos dels monjos irlandesos del segle VIII i diferents relats gallecs en els quals relataven la celebració del Samain. Una festa pagana, d’origen celta, que se celebrava a tot Europa. Pel Samain (que significa final de l’estiu) acomiadaven el déu Sol, l’època de llum. S’hi celebrava el final de les collites i la renovació de la terra. Amb la caiguda de les fulles i el solstici de tardor, donaven la benvinguda a l’època de foscor i la nit, on se celebrava el Samain en veneració als esperits i als seus difunts, escurçant la relació entre el món del vius i els morts, que es creia que tornaven a visitar els seus familiars.

Més endavant, s’incorpora aquesta festa pagana al cristianisme, que és el que avui coneixem com la celebració de Tots Sants. El papa Gregori III va fixar el primer dia de novembre com la festivitat en honor als difunts. Un temps després, el papa Gregori IV va demanar que es preparés la festa de Tots Sants la nit anterior, és a dir, el 31 d’octubre, que és el que avui coneixem com la nit de la castanyada. Curiosament, l’emigració irlandesa la va portar als Estats Units el segle XIX. La cultura anglesa l’anomenava All Hallow’s Eve, abreviació dels mots anglesos antics que significa Tots Sants, que més endavant va derivar en la paraula Halloween. Com podem observar, doncs, és una festa comuna que neix de les mateixes arrels paganes el Samain, que es va transformar al cristianisme i actualment amb costums i tradicions semblants arreu del món.

Carbasses a Catalunya

Però també al nord de la Catalunya medieval trobem una connexió clara amb el Halloween. En el costumari català de Joan Amades, queda ben recollit que aquest costum també s’aplicava a Catalunya. Era tradició en molts llocs rurals de casa nostra buidar un nap (tal com ho feia la cultura celta), o una carbassa, o qualsevol altre vegetal que servís de recipient per ubicar-hi una espelma. Es deixava a dins les cases o en els camins i tenia com a objectiu convertir-la en una aterridora cara, per espantar les ànimes errants i alhora mostrar el camí a seguir… a les ànimes dels avantpassats difunts que creien que tornaven a visitar els seus descendents. A Ripoll i en altres comarques del Pirineu podem trobar en l’actualitat les arrels d’aquesta tradició.

Castanyes, moniatos i panellets

La nit del 31 d’octubre se celebra un sopar amb amics i familiars que culmina amb la tradició de les postres. Panellets, castanyes, moniatos, codonyat, confitura i vins dolços són els protagonistes de la festivitat. Segons la llegenda, els campaners de les esglésies tocaven a morts durant tota la nit per anunciar als fidels el moment de resar el rosari per les ànimes dels difunts. Havien de fer torns i feia fred, la gent es reunia amb ells acompanyant-los i oferint-los castanyes, moniatos i dolços. D’aquesta manera tan senzilla, es creu que va donar lloc el que avui coneixem com la tradició de la castanyada. El dia de Tots Sants, 1 de novembre, també és habitual a tot Catalunya la tradició de visitar els cementiris, netejant, embellint i florejant els llocs on reposen els nostres éssers estimats.

Del dia de Tots Sants, a l’Amèrica llatina l’anomenen “El dia de los muertos” o el dia de los “Fieles Difuntos”, i també ho celebren el dia 2 de novembre. És una festa molt vistosa, plena de colors per honrar els seus difunts. Visiten els cementiris i ofereixen espectaculars ofrenes de flors i àpats a les tombes dels difunts. La cultura mexicana, potser la festivitat que més coneixem, viu la festivitat de les calaveres, amb focs artificials, música i carrosses. La seva figura més representativa és la Catrina, a la qual reten homenatge. La creença popular és que les ànimes dels difunts tornen aquell dia per visitar les seves famílies, i té per objectiu recordar-nos que “sigui quin sigui el nostre estatus social, en qualsevol moment podem morir”.

La Xina, tot i ser un país molt extens en diversitat de costums i tradicions, en general ho celebra amb l’arribada de la primavera. És costum anar a temples i cementiris per recordar els difunts, netejar les tombes, resar, cremar encens i atorgar ofrenes amb menjar i begudes en altars. Per a ells és un dia alegre, atès que creuen en la immortalitat de l’ànima que dona pas a una altra existència.

Al Japó ho celebren en família a l’estiu. L’Obon és la festivitat en honor als esperits que es creu que aquests dies tornen amb els familiars a casa. És costum encendre fanalets vermells i espelmes que deixen anar en rius i llacs.

Més a prop trobem celebracions al nord d’Espanya, les Canàries, Portugal i Galícia, on celebren el Magosto, que vol dir coure i menjar castanyes. Ho celebren principalment 31 d’octubre i 1 de novembre, tot i que hi ha llocs on també ho celebren el dia 11 de novembre, Sant Martí. En aquestes celebracions es fan rituals celtes, de foc i renovació, una festa popular en la qual les principals protagonistes són les castanyes. L’historiador gallec Manuel Murguía va assenyalar els aspectes més màgics del Magosto: les castanyes i el foc simbolitzarien la mort, i el vi nou, la resurrecció a la vida. Veïns, familiars i amics s’ajuntaven per celebrar la nova collita. Menjaven, bevien, ballaven i acabaven adornant-se la cara amb cendra.

A Cadis hi celebren el Tosantos, els mercats s’omplen de productes alimentaris transformats en figures mofadores que representen esdeveniments socials i crítiques a temes d’actualitat.

Això ha estat només un breu pinzellada de l’interès i la participació humanes per la mort i els seus difunts, al marge de costums i tradicions que cada cultura expressa de la seva manera.

No podem fugir de la mort, forma part essencial de les nostres vides, és part de la mateixa moneda, la cara i la creu. Tot i ser els únics animals que tenim consciència de la nostra pròpia existència i mortalitat, i tenir la certesa des del moment del naixement que morirem, l’hem convertida en un tabú. La neguem perquè, en el fons, tot i saber-ho, no ens ho acabem de creure.

Perquè parlar de la mort no està ben vist a la nostra societat, la vivim com una gran injustícia que ens ha tocat viure. I no nego que en algunes circumstàncies així sigui, però no és a les nostres mans modificar els esdeveniments de la vida, només podem acceptar-los. En general neguem la mort perquè estem acostumats que tot té solució, resposta i reclamació a les nostres vides. Volem seguretat, certeses, i morir és la gran incertesa, un perill que no podem controlar, que desconeixem i que no té pòlissa de garantia. Ho associem al fracàs, a perdre, la mort ens espanta, ens incomoda, ens provoca pena i por, i és aquesta mateixa por la que ens limita i ens porta a viure evitant-la, esquivant-la. Ens quedem sense referents a seguir i, per tant, per aprendre els principis necessaris per gestionar la mort, perdent una part fonamental de la vida i generant, d’aquesta manera, el tabú.

Posant consciència que la mort existeix per a tots nosaltres i que tenim un temps limitat de vida. Morirem igual que hem viscut. Cal, doncs, preguntar-nos: Com estem vivint?

Què ens fa por exactament de la mort? El patiment? Potser no saber de quina manera serà? En el nostre últim alè, estarem satisfets de com hem viscut?

Parlar-ne, reflexionar-hi amb naturalitat, estar al costat d’aquells que lamentablement estan passant per aquesta situació, fer-la més propera, més humana, tot plegat ens prepara i ens ajuda a entendre millor tot el procés.

Viure la vida és acceptar la mort, un company de viatge que ens ajuda a viure amb més intensitat i millor, perquè sabem que té data de caducitat. La mort ens fa conscients que res és per sempre, i potser el que avui tenim, persones o altres, serà el que demà enyorarem. Aquests fets ens obliguen a viure la vida amb més consciència del moment present, a valorar-la i assaborir-la, apreciant cada instant que vivim, amb sentit i plenitud, com un gran regal. La mort no és el nostre adversari, és el que ens empeny a viure.

Com acompanyar les persones en dol?

Acceptant que hi ha d’haver un temps necessari per fer aquest procés i que aquest serà el que la persona determini. El camí de la persona que inicia un procés de dol serà llarg, les emocions

que s’allotgen dins seu són caòtiques, confuses i desordenades, i segurament destacaran símptomes tant físics com psíquics, que caldrà anar tractant amb compassió i paciència. Acompanyem amb el compàs de la vida, amb quietud i calma, sense voler córrer. Són essencials el consol i el permís per sentir, posant paraules al dolor, compartint els sentiments, sostenint les emocions i les llàgrimes que sorgeixin. És un temps per a la feblesa, per a la tristesa profunda, però, sobretot, per escoltar l’altre sense interrupcions, sense judicis ni exemples propis.

Malgrat tota l’estimació i els esforços per pretendre que una persona en dol deixi de sentir dolor, no ho aconseguirem, fracassarem atès que és precisament aquest dolor el que ha d’experimentar, el que ha de sentir, negar-ho és contraproduent. No l’evitem, acceptem que hi és, que hi ha coses fora del nostre control, que hi ha un gran dolor emocional. Acceptem-lo, permetem que la persona en dol ens parli del difunt, del que va passar, del buit que sent… tantes vegades com vulgui i sigui necessari. Tot i pensar que aquest relat és perjudicial per a la persona en dol, és ben al contrari, és l’alliberació del dolor en forma de paraules i segurament de llàgrimes, que no els podem negar pel seu valor curatiu. No les aturem! Simplement escoltem. En aquesta exteriorització de les emocions comença la sanació.

Quan compartim, la pena es fa més suportable que si ho fem en soledat. Acompanyar en aquest precís moment de la vida a una persona en procés de dol és un acte de generositat i amor. Un fet d’immens reconeixement i gratitud per a qui dedica el seu temps a sostenir el dolor d’un altre, que de ben segur sabrà valorar i apreciar la persona que ho rep.

No confonguem dol amb depressió

Actualment es creu que la persona que està passant per un dol ha de recuperar-se ràpidament atès que, com hem dit anteriorment, el dol és un tabú. Conseqüentment, es convida la persona a fer vida normal, sortir i distreure’s i no pas estar enfonsada en la tristesa i el dolor. Quan la persona no col·labora, pensem que el dol s’està complicant i que necessita atenció mèdica. És usual, quan es dona aquest fet, confondre el dol amb la malaltia de depressió. És cert que totes dues provoquen una important aturada vital i, fins i tot, en alguns casos, el dol es pot arribar a complicar amb els anys i pot generar una depressió, però en general el dol no és cap malaltia! La similitud, doncs, acaba aquí. El dol centra el seu dolor i pena en la pròpia pèrdua, però conserva sentiments de valor i autoestima, malgrat que puguin estar en aquests moments alterats pel dol. En canvi, les persones amb depressió, que cal dir que és una malaltia molt seriosa, centren el seu malestar cap a si mateixes. La diferència, doncs, està en el fet, la persona de dol sap molt bé quina és la causa del seu sofriment, en canvi la persona en depressió no pot establir el raó per la qual sent aquesta desconnexió amb la vida.

Què puc esperar si estic en dol?

Quan ens trobem en aquests moments delicats de la vida, tot és més feixuc, fins i tot les petites rutines diàries semblen un pesada càrrega. Cal, doncs, concedir-nos el permís de no fer res, deixar-nos anar, alliberant la ment de pensaments insistents, com la culpa: i si hagués fet, i si hagués anat… O la ràbia: “Per què això?”, “Perquè a mi?”. Accepta la tristesa, ella ens prepara per restaurar a poc a poc el dolor i ens ofereix una excel·lent observació d’anàlisi interna i alhora ens predisposa a fer intenses i profundes reflexions.

La quietud i la compassió nodreixen l’ànima i donen al cos el merescut descans que energèticament es perd en tot el procés de dol. Abandona per un temps el ritme frenètic de la vida, adopta més estones personals, instants de silenci, reflexió i menys acció, tot plegat s’anirà forjant a foc lent, en l’art de restaurar l’ànima trencada.

Cal diferenciar entre cremació i incineració. En moltes ocasions podem pensar que parlem del mateix, i no són sinònims. Quan parlem de cremació ens referim a la incineració del cos humà que, mitjançant combustió, es redueix a cendres. En canvi, quan parlem d’incineració ens referim a la crema de qualsevol tipus de residus com, per exemple, les deixalles orgàniques diàries, productes industrials, etc.

Quan ens trobem amb la difícil situació de prendre la decisió de cremació o enterrament, ens influeixen múltiples factors absolutament personals, creences, tradicions, fe. És un moment complex, en el qual volem obrar de la millor manera, tot i la complicada decisió final. En el millor dels supòsits, la decisió pot estar presa i només caldrà seguir les indicacions i preferències expresses de la persona abans de morir. En canvi, en altres caldrà ser escollida pels mateixos familiars. Si la decisió és nostra, cal saber que totes dues opcions són vàlides i correctes i no hi ha cap motiu rellevant per triar-ne una o l’altra. Així doncs, només caldrà considerar quina hauria estat la voluntat i preferència de la persona estimada.

La cremació

Últimament sembla que sigui una tendència creixent que prefereixen moltes famílies. La majoria de religions accepten aquest procés. El Vaticà en dona la seva aprovació, tot i que posa limitacions a l’hora del repòs de les cendres i aconsella els columbaris ubicats en cementiris, atès que no aprova guardar-les a casa ni escampar-les a la natura. El Papa Francesc requereix que s’han de mantenir en un lloc sagrat. Cal destacar que en algunes esglésies han adoptat espais sagrats, de custòdia d’urnes funeràries, columbaris, en el seu interior.

A Catalunya hi ha espais, cementiris, destinats a dipositar les cendres biodegradables en perfecte comunió amb la natura; camins verds de terra, per al repòs enmig del bosc, que ens perme

ten passejar i gaudir d’una vegetació enjardinada. Juntament amb l’urna, podem afegir-hi la tria d’un arbre autòcton, al qual s’hi afegeix una petita teia de fusta per mostrar-nos el lloc on s’han dipositat les cendres. Al Papiol podem trobar-hi el Camí del Bosc, al cementiri de Roques Blanques. A Sitges hi ha el Jardí de les Roselles, on se situa una rosella de porcellana, elaborada artesanalment, sota la qual s’enterra l’urna biodegradable. Així doncs, l’aparença és la d’un camp de centenars de roselles de porcellana, a mode de memorial.

Lliurar les cendres al mar

És una opció legal a Catalunya sempre que no es faci a títol particular. Des de 2010 es necessita una empresa correctament autoritzada que operi amb llicència. És un delicte penalitzat pel medi ambient fer-ho per lliure.

L’enterrament en nínxol o panteó

Té l’avantatge de seguir una tradició culturalment establerta, que és més fàcil de seguir i per a moltes persones, crea un punt de referència, un lloc de contacte que els resulta reconfortant. Hem de tenir en compte que el cost econòmic pot ser més elevat si no es disposa de l’espai corresponent al cementiri.

L’aquamació

Una última opció, tot i no ser legal a Espanya, però sí a països com el Canadà, el Regne Unit, els Estats Units i altres, és l’aquamació. Consisteix en una cremació per aigua a altes temperatures i químics sostenibles que redueix els cossos a cendres, com passaria amb una cremació, però sense necessitat de combustió; un sistema més ecològic per desfer restes mortals. Com podeu veure, hi ha múltiples opcions per rendir homenatge a aquells que ens van precedir i van formar part intrínseca de les nostres vides.

El 15 d’octubre passat es va commemorar el dia internacional de les morts gestacionals, perinatals i neonatals. És la mort que es produeix durant l’embaràs, en el moment de néixer o al cap de pocs dies.

La mort gestacional és aquella que es produeix dins el ventre matern després de la setmana 20 de gestació. S’anomena mort perinatal a partir de les 28 setmanes d’embaràs, i fins als primers set dies de vida. La mort neonatal es refereix a la mort del nadó dins del període que va des del naixement fins a 28 dies després. També cal incloure la interrupció de l’embaràs quan per motius mèdics, personals o socials, s’hagi d’haver suspès el progrés de l’embaràs.

Independentment de l’edat gestacional, aquests pares i mares han de fer front a la mort del seu bebè, dir adeu quan tot just aquell petit cor comença a bategar, i acceptar la mort on hi havia d’haver il·lusió i vida.

Tot i afectar centenars de famílies al nostre país, és un dels dols més tabú que existeixen. Es calcula que el 15% dels embrions moren durant el primer trimestre d’embaràs. Segons les dades de l’INE, l’any 2020 la taxa de mortalitat perinatal va ser de 4,05 per cada mil nascuts.

Per tot plegat, i per crear consciència i visualització, han sorgit diferents iniciatives sol·licitant a tots els ajuntaments de Catalunya i de la resta d’Espanya el reconeixement públic d’aquests dols silenciats i desconeguts socialment, que pateixen –com hem vist– moltes famílies. La proposta és habilitar un espai de sensibilització i memòria en tots els cementiris municipals de Catalunya. A l’Alt Penedès cada vegada són més els ajuntaments que s’han adherit a aquesta iniciativa.

La idea és el reconeixement social en un espai físic, de record i confort, presidit per un monument commemoratiu, amb una inscripció o pensament, que doni veu als sentiments d’amor d’aquestes famílies cap als seus nadons, acompanyat d’un arbre i un espai per asseure’s. Un lloc que acompanyi l’expressió emocional del dol i alhora rendeixi homenatge a tots aquells petits punts de llum. Un reconeixement de l’existència de les seves fugaces vides, que segueixen pampalluguejant en els cors de les seves famílies.

Podem contemplar l’horror de la guerra, la mort i la devastació en els mitjans de comunicació, o en sèries i pel·lícules violentes o de sang i fetge. Acceptem la mort en la ficció, de lluny, sense sentir-nos-hi implicats, però, en canvi, quan la mort és de debò i ens toca de prop, creiem que és una gran injustícia que no ens havia de passar a nosaltres.

Hem anat perdent la saviesa que tenien generacions passades, quan la mort era integrada a casa amb naturalitat. Família, veïns i coneguts, grans i petits, ho vivien amb gran respecte i reverència, però com un fet habitual que formava part de les seves vides, amb rituals i homenatges ben establerts.

Actualment, per fer-ho més fàcil i no tenir tan acusada la percepció de la mort i que tot plegat sigui més admissible, els llocs de vetlles han equipat els espais amb una aparença luxosa, que ens recorden els grans hotels, on la percepció d’estar en un espai de solemnitat i respecte es veu llunyana. Preferim no veure el difunt per por, per no estar en contacte amb aquella part nostra que ens recorda la mortalitat pròpia o la d’aquells que estimem. La realitat és que estem constantment rebutjant allò que ens molesta, i ens recorda la proximitat de la mort, ho amaguem, i no només la mort sinó també altres qüestions relacionades amb ella, com la vellesa, una qüestió incòmoda que també s’oculta, on s’imposa aparentar sempre ser més jove i es confon amb la veritable bellesa. La malaltia, el final de vida, el dol, la mort, totes elles són qüestions que sembla que s’hagin de viure amb total reserva i discreció, ens en distanciem vivint una vida superficial en la qual hem perdut de vista que tot és part indissoluble de la vida i que en depèn la nostra plenitud.