Tradicions, rituals i sortilegis

El foc té una importància vital en aquestes festes, perquè s’associa a un element purificador, i el canvi d’estació ha estat considerat sempre com un bon moment per fer net. Conta Amades que ja els grecs encenien les seves fogueres purificadores durant el solstici d’estiu (que per a ells era Cap d’Any) en honor a Apol·ló, que era el seu déu del sol; també situa en els grecs el primer referent de les tradicionals falles pirinenques, que feien en honor a Vulcà unes “curses esbojarrades amb atxes enceses a les mans que deixaven una estela de guspires i claror”. Els romans s’ho van fer seu i el poeta Ovidi explicava posteriorment que s’encenien fogueres i se saltaven tres cops per obtenir salut i felicitat.

L’encesa de fogueres ve de lluny, almenys del segle XVIII, però no de la manera com l’entenem ara. De primer eren petites i cadascú encenia la seva davant la porta de casa, amb l’objectiu de foragitar els esperits malignes. A les masies aïllades en solien encendre una a cadascun dels quatre punts cardinals per guardar la llar de lladres, malalties i embruixaments. En algunes zones, les fogueres grans com les que encara es fan als pobles però que a les ciutats s’han eradicat (o gairebé) “gràcies” a les normatives restrictives existents, per por als incendis, són una cosa més contemporània. Encara n’hi ha, però poques, i la tradició diu que la canalla, uns quants dies abans de Sant Joan, comença a recol·lectar fustes velles pels carrers i cases per fer-les cremar la nit del 23. Ara, a banda de la manca de permisos municipals, dins de l’urbs amb prou feina es poden trobar fustes i el format de les colles d’amics, que se solien agrupar per barris, també ha canviat.

De tradicions, llegendes i rituals relacionats amb la foguera n’hi ha un munt. Amb molta superstició al darrere i sense cap base científica, esclar. És el que tenen la fe i la suggestió. Però deusunguard de no seguir-les!

Citem-ne només uns quants exemples, extrets del Costumari català: al Vallespir, encenia la foguera el darrer casat de l’any; al Lluçanès es passava el rosari o es recitava el parenostre davant el foc; i al Penedès (com al Vallès) no s’encenien els focs fins que el campanar hagués tocat l’última nota de l’Ave Maria. Moltes de les llegendes han evolucionat i a cada poble (i fins i tot família) té la seva variant. Hi ha qui creu que saltar junta la foguera una parella els donarà felicitat. Joan Amades relata que “els vells barcelonins deien que els fadrins no eren aptes per a casar-se fins que no havien saltat com a mínim set focs de Sant Joan”. Saltar el foc set vegades també podia tenir la propietat màgica de donar salut; o de guarir una malaltia. Ritus de purificació i d’amor, com veieu, els que vulgueu. Fins i tot algun de molt cafre, com a Organyà, on tot dansant, mig despullats “agafaven els infants per sota les aixelles i els passaven per damunt la flama” perquè cresquessin forts i sans.

En català, de la “verbena” en diem revetlla. Però la verbena és també una flor que es cull per Sant Joan… i al llarg de tot l’estiu. Un vegetal amb propietats digestives, astringents, relaxants, que va bé pel mal de coll i com a elixir d’amor. Aquesta és una de les moltes herbes –remeieres o per fer licors– que la tradició diu que s’han de collir durant la Nit de Sant Joan perquè els seus efectes siguin més efectius. És un costum encara vigent, principalment en l’àmbit rural, que aquesta nit se surti a collir les herbes aromàtiques que ja tenen localitzades d’abans. Les remeieres no deixaran de fer-ho.

Segons el Costumari català, ja els romans aquesta nit “sortien a collir el gram negre, és a dir, la verbena” i el costum va tenir tant d’arrelament “que s’ha estès fins a determinar la revetlla d’avui”. Com tot, el cristianisme va abraçar la creença i es va convertir en tradició anar a collir les flors de Sant Joan que es penjarien a l’entrada de casa en forma de creu i s’hi deixarien tot l’any, per espantar el maligne. Una creu verda, ja seca, que no es retiraria fins a Sant Joan de l’any següent, quan se substituiria per les noves herbes de la temporada. Trèvols de quatre fulles, ginebre, vesc, branques de pi… tot el que es cull aquesta nit té unes virtuts guaridores que en altres dates aniran de ben segur a la baixa. Berrugues, migranyes, herpes, reuma… qualsevol dolença pot tenir remei si encertes l’herba o combinació d’herbes adequades –i per això hi ha les remeieres– si s’ha collit quan toca.

De creences que hi estan relacionades, tantes com es vulgui. A Sant Feliu de Codines, recull el Costumari, es tallaven branquetes de pi amb cinc branquillons, que es tallaven a la mida dels cinc dits, de manera que semblés una mà estesa i oberta, i tenien caràcter d’amulet que penjaven a la porta de casa perquè cridés la sort. Però havien de triar si  volen creu o mà: les dues juntes portaven mala sort.

Del vesc, per posar un exemple, també se’n diu mil i una. Amades diu que “feien els possibles per caçar orenetes amb la creença que untar una branca d’arbre amb vesc collit aquesta nit i penjar-hi una ala d’oreneta constitueix un amulet de gran eficàcia per a atreure els ocells que acudeixen a l’arbre com xuclats per un imant”. I en quantes pel·lícules romàntiques nord-americanes no s’afirma que un petó sota una branca de vesc t’assegura la felicitat? Una tradició que ve dels grecs. O una altra: la branca de vesc es penja per Nadal (solstici d’hivern) a la porta més propera a l’entrada de casa, perquè no hi entrin els mals esperits, i es crema la nit de Sant Joan (solstici d’estiu) a la foguera, cremant així tots els mals esperits que hi han quedat enganxats.

No només el foc i les herbes s’impregnen de simbologia màgica aquesta nit. També l’aigua té unes virtuts exclusives durant el solstici. Per això hi ha qui la nit del 23, com un ritual, no deixarà de banyar-se al mar (o al riu, ja més en desús, potser per la por de trobar-se algun follet entremaliat al bosc). Perquè hom creu que molts mals es curaran o remetran si es mullen al punt d’aquesta mitja nit.

El folklorista de referència als Països Catalans, entre els milers de costums que recull, afirma que “si hom es banya en aigua corrent al punt de mitjanit, amb camisa i tot, i després se la treu i la deixa anar corrent avall, estarà guardat d’embruixament, perquè l’aigua se l’emporta”. Ja veieu, doncs, que de facècies relacionades amb aquesta nit n’hi ha de tots colors. Cadascú només ha de trobar la seva.

Cal fer durant la nit de Sant Joan una foguera (si no es disposa d’espai per fer-la gran, pot ser simbòlica: agafar un cendrer i fer-hi una petita flama amb papers, carbó, branquetes…). Hi tirarem una mica de sal i alguna peça de roba nostra (si empres finalment un cendrer, quema-hi només alguns fils simbòlicament). El foc purificador cremarà totes les males energies. Saltarem per sobre de la flama tres vegades per protegir-nos de tot allò que és negatiu i d’aquelles persones que ens perjudiquen. No falla mai.

De sortilegis sobre l’amor n’hi ha moltíssims. N’hem triat un de ben senzill, amb l’aigua com a protagonista. Cal posar-lo en pràctica abans de les 12 de la nit de Sant Joan. En primer lloc, cal encendre dues espelmes de color vermell i posar-ne una davant de l’altra. Agafa un full de paper i hi escrius el teu nom i el de la persona que vols enamorar. En paral·lel, posa una olla d’aigua al foc i quan arrenqui al bull hi afegim el full de paper amb dos plecs. Al cap d’uns minuts, hi has d’afegir una mica d’espígol, gingebre i milfulles. Després de remenar-ho hi afegeixes 12 pètals de rosa. Cola la infusió, deixa que es refredi i, aleshores, aspergeix el beuratge que en quedi per la teva habitació. A partir d’aquell moment, augmentaran les possibilitats de trobar el teu amor.

Si vols quedar en estat i no hi ha manera, a banda de plantejar-te acudir a una clínica de reproducció assistida, també pots provar un ritual prou fàcil de seguir. I molt més econòmica. Cap a l’hora foscant de la Nit de Sant Joan, surt a collir espígol. Fes-ne un ramet i penja’l a la serena tota la nit i deixa-l’hi perquè es vagi assecant durant una bona temporada. Cada mes, en els teus dies de fertilitat, fes una infusió amb una branqueta d’espígol, pren un bany relaxant i, esclar, no te n’oblidis, fes l’amor.

Hi ha rituals per a tot, i també per a trobar feina. Potser si se’n generalitzés la pràctica, les oficines del Servei d’Ocupació no tindrien tanta feina. Necessites una rosa de color groc, un sobre i paper groc. Has d’arrencar-li els pètals a la flor i col·locar-los dins el sobre. Després, escriu al paper la mena de feina que voldries i també posar-ho dins el sobre. Quan arribi la Nit de Sant Joan (és a dir, avui; espavila!) has de cremar-ho a la foguera.
Si no tens foguera, pots provar-ho amb una espelma blanca o platejada.