Aquesta setmana Adif ha anunciat que ha adjudicat la redacció del projecte per cobrir la via del tren, a Vilafranca, fins a la carretera de Moja i, alhora, rehabilitar i reurbanitzar l’entorn de l’estació per integrar-la al flamant carrer del Comerç. L’anunci ha estat, evidentment, celebrat i ben acollit perquè respon a una reivindicació de gairebé vint anys. Adif, a més, l’ha acompanyat amb tot d’imatges virtuals del projecte de l’estació i l’entorn. Fusta, vidre, recuperació d’elements històrics, vegetació… Tot bonic i modern que de res servirà si els trens no passen a l’hora.
Dir que els penedesencs fa anys que suportem un servei de Rodalies deficient és quedar curt. Trens que no passen, interrupcions constants, aturades diàries entre estacions, disminució de la freqüència, obres que s’eternitzen, vagons en mal estat, aglomeracions, estacions anul·lades… Aquesta mateixa setmana, el trajecte entre Vilafranca i Barcelona ha oscil·lat entre els 75 i els 90 minuts (fa vint anys era de 55). L’R4 és un despropòsit des de Sant Vicenç de Calders fins a Manresa. Una línia impròpia d’un país que es vanta de ser modern, de cuidar els ciutadans i de vetllar pel medi ambient. La manca endèmica d’inversió, el semenfotisme dels de dalt de tot i l’aposta constant pel transport de mercaderies expliquen el desastre. Un desastre d’efecte taca d’oli que provoca la saturació d’altres serveis com les línies de bus interurbans. Qui s’arrisca a anar amb tren si no se sap a quina hora passarà i, menys encara, a quina arribarà a lloc?
Ha estat començar el curs i la cua per agafar el bus cap a Barcelona envolta de nou l’estació. La situació torna a ser insostenible per als usuaris, els mateixos que fa pràcticament un any es van manifestar a la plaça de la Vila de Vilafranca per denunciar la saturació del servei i demanar solucions per poder anar a treballar i a estudiar amb condicions, que en definitiva és tot el que s’espera d’un servei públic. Ha passat un any i res ha canviat. Estudiants i treballadors han d’avançar l’hora del despertador per esperar estoicament gairebé una hora en fila índia per pujar i quan ho fan, molts han de fer tot el trajecte drets, amuntegats i patint ja per si a la tornada el bus va tan ple que ni s’atura a la parada.
Amb aquest panorama, a qui pot sorprendre que en vint anys el vehicle privat continuï doblant el transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona?
