El 28M, Xavier Trias va guanyar les eleccions municipals a la capital catalana. Un senyor de dretes, que va amagar tant com va poder les sigles del seu partit (Junts) i que es va presentar com a abanderat de l’anticolauisme. La seva victòria el rescabalava de quan les clavegueres de l’Estat li van fer perdre l’alcaldia el 2015, en ple procés independentista a l’alça, airejant que tenia un compte corrent a Suïssa que després s’ha demostrat que mai va existir. La democràcia supeditada a la unitat d’Espanya.
Quatre anys després, l’Estat va actuar, aquesta vegada legalment, per mediació de Manuel Valls, en pau descansi (políticament). Per evitar que fos alcalde Ernest Maragall –un convers independentista d’ERC–, l’ultradretà va donar els seus vots d’investidura –gratis?– a qui en l’eix esquerra-dreta hauria de ser la seva arxienemiga, Ada Colau. Antes roja que rota! I Colau no hi va fer escarafalls. El poder és molt llaminer.
Ara, davant la possibilitat altra volta que Barcelona caigués en mans d’una coalició [d’estètica] independentista, l’hampa estatal ha tornat a reaccionar. Dins la legalitat (no ha calgut anar més enllà). Perquè Espanya no pot permetre que Barcelona tingui un govern amb estelada. Això mai! Per cert, no s’havia acabat, el Procés? En aquest cas, es van ajuntar el pa i la gana: l’ambició d’un home gris, Xavier Collboni (PSC), de ser alcalde sigui com sigui, de la mà de qui sigui, el poder pel poder, sense autoritat (té 10 de 41 regidors); amb el sentit d’estat del PP, que prefereix fer un alcalde “dels nostres” (en el sentit espanyol de la paraula)…, i que envia un missatge d’unitat a Madrid i a la dreta postfranquista que li roba vots. La tercera pota de l’inestable tamboret són els Comuns, que deixant de banda les controvertides polítiques dutes a terme durant vuit anys, que han provocat el desenterrament de la destral de guerra de la Barcelona de sempre, han jugat un paper ben galdós fent-se còmplices del PP. Hi ha maneres més dignes de morir (políticament). Ja es veurà quin govern tindrà Barcelona després del 23J. PSC-Comuns? Tot hi apunta. La primera prebenda ha estat el manteniment dels càrrecs de confiança dels Comuns. Ara que si fos PSC-Junts (l’anhelat statu quo perdut, però sense Trias), quina cara hi posaria Colau?
La política avui no té moral. És poder. Un cop dipositat el vot a l’urna, se’n perd el control, els partits en poden fer el que vulguin. I es queixen de l’alt abstencionisme!
