Turisme sobre rodes

Els fabricants creuen que aquest auge s’explica perquè l’autocaravana ha pres el relleu a la moda de la segona residència. L’increment de les empreses dedicades al sector del lloguer i el fet que cada vegada hi hagi més zones públiques de pernoctació també hi han ajudat, mentre que les demandes del sector per assegurar el bon ritme de creixement impliquen augmentar les àrees de pernoctació municipal i perquè els càmpings apliquin tarifes especials a les autocaravanes.

Segons dades d’Aisecar, la patronal del sector de fabricació d’autocaravanes, cada any arriben a l’Estat espanyol 250.000 autocaravanes d’altres països. Moltes arriben en temporada baixa, buscant el sol i el bon temps. Acostumen a ser turistes estrangers jubilats que poden arribar a generar un consum diari de 100 euros en supermercats, farmàcies, petits establiments locals i restaurants. I és que el turisme amb autocaravana és latent durant tot l’any.

Una autocaravana cobreix les dues necessitats bàsiques per fer turisme: el vehicle i l’habitacle. Com a vehicle és una furgoneta transformada per al transport de dues a sis persones, mentre que com a habitacle proporciona (amb més o menys prestacions, dissenys i acabats) tots els elements necessaris per a la higiene personal, el descans i l’alimentació.

Les autocaravanes tenen lavabo i dutxa. Les aigües de l’un i l’altra es recullen en dipòsits diferents que cal buidar periòdicament en desguassos situats en zones habilitades o gasolineres.

Segons la Direcció General de Trànsit (DGT), l’autocaravana és un vehicle tipus M1 (per al transport de passatgers i que no contingui més de 8 seients, a més del conductor) que es pot estacionar en qualsevol lloc habilitat per a vehicles. Tot i això, sovint aquest precepte s’encavalca amb normatives municipals que sí que acoten les zones d’estacionament d’autocaravanes, per la qual cosa els caravanistes es queixen de la controvèrsia que això suposa.

Desplegar elements que sobrepassin el perímetre del vehicle (tendals, avancés, taules, cadires, etc.) es considera acampar. A la via pública (carrers i places) les autocaravanes només poden estacionar, mentre que si volen acampar, ho han de fer en zones especialment habilitades o bé en càmpings.

França i Alemanya són capdavanteres en el turisme d’autocaravana. En aquests dos països des de fa anys existeixen instal·lacions municipals pensades únicament per a autocaravanes, càmpings adaptats a les seves necessitats, etc. Tot i que a anys llum de França i Alemanya, dins la Península Ibèrica, Catalunya és on es disposa de més zones per a autocaravanes. També és on més autocaravanes es venen i el destí preferit per a la resta d’autocaravanistes.

Cada vegada són més els municipis que s’adonen del potencial del turisme d’autocaravana i destinen terrenys i recursos a crear zones de pernoctació, en espais allunyats del centre, però tranquils i segurs, dotats d’instal·lacions perquè puguin abocar-s’hi els dipòsits d’aigües grises i negres, reomplir d’aigua i connectar-se a la xarxa elèctrica. Es calcula que al nostre país hi ha un centenar d’emplaçaments i quaranta àrees municipals equipades amb tot el que cal per als viatgers d’autocaravana.

Per tant, conèixer les zones d’aparcament, pernocta, àrees i càmpings habilitats és bàsic a l’hora de planificar un viatge amb autocaravana.

Existeix la idea que viatjar amb autocaravana és econòmic o que suposa un gran estalvi. I no és cert, es tracta d’una manera diferent de viatjar que no sempre és més barata que l’avió, el tren o l’hotel.

Comprar un vehicle d’aquest tipus (nou) suposa una inversió, com a mínim, d’uns 45.000 euros, mentre que el manteniment pot enfilar-se fins als 4.000 euros anuals, si s’utilitza una mitjana de 70 dies a l’any. I aquí encara caldria sumar-hi el lloguer, si és que no es disposa d’espai, de l’aparcament. A l’hora de viatjar, consumeixen uns 10 litres de gasoil per cada 100 quilòmetres.

També hi ha la possibilitat de llogar l’autocaravana. En aquest cas el preu ronda els 100 euros per dia en temporada baixa i els 170 en temporada alta.

Segons una enquesta realitzada per Yaescapa, una start up de lloguer d’autocaravanes entre particulars, el perfil mitjà de l’autocaravanista al nostre país se situa entre dues franges d’edat: 36-54 anys (54%) i 55-69 anys (41%). Pel que fa a la categoria social i professional, el 40% afirma disposar d’un nivell adquisitiu alt, essent els empresaris, els autònoms i els directius els perfils més destacats.

Dins del sector es parla de quatre models diferents d’autocaravana: les caputxines, les perfilades, les integrals i les camper.

El model caputxina és el més freqüent. L’habitacle es perllonga fins a sobre la cabina de conducció, creant una mena d’àtic que s’acostuma a aprofitar per posar-hi un llit. Segons els experts, aquest és el model més apropiat per a famílies de fins a set membres.

En les autocaravanes perfilades, aquesta mena de golfes sobre la cabina són molt més baixes i en lloc d’un llit acostumen a tenir un armari. Com que és menys alta, el vehicle és més aerodinàmic i això acaba revertint en menys consum de combustible. Són ideals per a grups de quatre persones.

Les integrals aprofiten més l’espai perquè la cabina de conducció es converteix en sala d’estar, això s’aconsegueix fent que el seient del conductor i el copilot siguin giratoris. En l’àmbit extern tenen una aparença més luxosa i aerodinàmica. Són les autocaravanes més cares i se’n poden trobar models de dues a sis places.

Finalment, les camper són furgonetes condicionades per ser habitades. El model més típic és el Volkswagen. El principal avantatge que presenten respecte a la resta és que són més discretes, pesen menys i són més fàcils i còmodes de conduir. Per contra, el seu espai és molt més reduït, tot i que ben aprofitat pot oferir tants serveis com la resta d’autocaravanes.

El pic de popularitat de les autocaravanes no ha arribat sol, coincideix amb el bon moment del turisme de càmping i respon a una tendència també a l’alça: el turisme slow (vegeu requadre). Gràcies a les importants inversions en la millora d’instal·lacions del sector, els càmpings han deixat de ser una alternativa barata a l’hotel i s’han consolidat com una aposta turística de qualitat i amb valor propi.

Tendes, caravanes, autocaravanes, bungalows i glàmping són les opcions d’allotjament que s’ofereixen cada vegada en més càmpings. L’última a incorporar-s’hi ha estat el glàmping (un joc de paraules sorgit de la unió de “càmping” i “glamur”), una versió més elegant del càmping clàssic, amb tendes molt àmplies i equipades com si es tractés d’un hotel.

El càmping s’imposa com a establiment de turisme familiar. Segons dades de l’Idescat, a Catalunya l’any 2016 hi havia 384 terrenys d’acampada amb capacitat per a 268.842 persones. L’any 2017 el nombre de pernoctacions registrades en càmpings del nostre país va ser de 17.030.300, una dada que suposa un increment interanual del 8%. Per marques turístiques, la més freqüentada va ser Costa Brava, amb un creixement del 7,9% respecte a l’any anterior, mentre que la segona amb més pernoctacions va ser Costa Daurada, amb un increment del 7,7%. Per categories, els càmpings de luxe van pujar un 7,2%, els de segona un 10,1% i els de tercera, un 2,5%.

Quant als viatgers registrats en càmpings, l’any 2017 van ser 3.306.800, un 10,1% més que el 2016. Tenint en compte l’origen dels viatgers, tant el turisme domèstic com l’estranger van créixer un 11,4% i un 7,9% respectivament.

Els principals al·licients d’unes vacances de càmping van molt més enllà del seu cost, generalment més baix que el d’un hotel. La llibertat d’horaris, d’indumentària, l’entorn natural i paisatgístic, l’oferta d’oci i, cada vegada més, la possibilitat d’emportar-se la mascota són els aspectes més valorats pels usuaris.

El turisme slow

Viatjar amb autocaravana, allotjar-se en cases rurals, en hostals o pensions són algunes modalitats incloses en el moviment slow tourism. Aquest concepte neix a Itàlia i està íntimament relacionat amb l’slow food, el moviment sorgit a la dècada dels 80 per potenciar la gastronomia local i el bon menjar enfront de la globalització del fast food. El moviment slow (a poc a poc, en anglès) neix per oposar-se al vertiginós ritme dels països del nord i cada vegada s’està aplicant a més àmbits (menjar, educació, ciutats, lectura…).

Es tracta d’una nova forma de pensar el turisme que té per objectiu no visitar únicament una ciutat o zona, sinó descobrir-la, conèixer-la, gaudir-la i integrar-s’hi. Per aconseguir-ho cal escollir un destí viable tenint en compte els dies dels quals es disposa, no tenir pressa ni fixar-se fites i deixar-se portar per la improvisació. El turisme slow advoca per ser responsables i conscients durant el viatge, per voler endinsar-se en l’autenticitat del destí, en les seves tradicions, cultura i comunitat local; consisteix a viatjar amb tranquil·litat, assaborir sense pressa un destí i la seva gent.

Quan es parla d’aquest tipus de turisme es pensa en destins no massificats, en hostalatges tranquils i senzills (contraposats als grans complexos hotelers) i s’aposta per estances com a mínim d’una setmana que permetin conèixer un destí, però també la seva gent. És un turisme respectuós amb l’entorn, que reverteix en l’economia local i que no afecta la qualitat de vida de la gent de la zona.

Diuen els experts que les vacances del segle XXI tindran més a veure amb retrobar-se amb un mateix i tenir temps de qualitat que no acumular fotos de llocs massificats, ni destinar els dies de vacances a tombar d’un lloc a l’altre amb presses per voler-ho veure tot.