Ull viu!

La màxima de més val prevenir que curar és aplicable en tots els camps de la salut, el de l’ocular inclosa. És per això que els experts recomanen fer revisions oftalmològiques i optomètriques regularment per diagnosticar patologies oculars que poden avançar sense mostrar símptomes i, alhora, descobrir l’aparició o augment de defectes de refracció (alteracions a l’ull que impedeixen que les imatges s’enfoquin correctament a la retina provocant visió borrosa) o altres problemes visuals.

Els oftalmòlegs o oculistes assenyalen que cal examinar la funció visual regularment i amb més o menys freqüència depenent de l’edat i els factors de risc que es tinguin. En la infància, després d’una primera exploració al naixement per descartar anomalies oculars congènites, i tenint en compte que la capacitat visual de les persones es desenvolupa fins als 6 o 7 anys, s’aconsella fer una revisió al voltant dels 4 anys de poder detectar i tractar possibles amotropies (miopia, hipermetropia, astigmatisme) i ambliopies (ull gandul). A aquesta edat hi ha marge per corregir amb ulleres o amb exercicis aquests defectes de refracció. Atès que la visió es troba en desenvolupament durant la primera dècada de vida, fins als 10 anys es recomana que els controls siguin biennals.

A partir dels 40 anys el cristal·lí va perdent elasticitat, traduint-se en una pèrdua d’enfocament de prop (presbícia, coneguda popularment com a vista cansada). Entre els 40 i els 65 anys pot aparèixer també glaucoma i les persones diabètiques poden presentar durant aquest període complicacions sistèmiques als ulls més o menys greus en funció de la durada de la seva malaltia. Per tot plegat, a partir dels 40 anys, i molt especialment dels 50, s’aconsella dur a terme una revisió oftalmològica completa cada dos anys. A partir dels 70 anys s’aconsella que siguin anuals, donat que és habitual que apareguin cataractes o degeneració macular associada a l’edat.

A banda d’aquestes recomanacions, hi ha símptomes que solen acompanyar algunes patologies oculars i que en cas que apareguin han de ser motiu de consulta amb l’oftalmòleg. Aquest és el cas de la pèrdua d’agudesa o camp visual, la visió borrosa o doble, la desviació de la mirada, la sensació de cos estrany o l’aparició de mosques volants o taques negres de forma continuada.

Per la seva gravetat i prevalença, entre les patologies oculars que més poden afectar la qualitat de vida de les persones hi ha la Degeneració Macular Associada a l’Edat (DMAE), les cataractes, el glaucoma i les malalties de la retina vinculades a la diabetis o la hipertensió. Totes aquestes xacres estan associades principalment a l’edat, malgrat que en tractar-se de patologies multifactorials, aquest no és l’únic factor de risc.

Una de les patologies més greus i amb més incidència és la Degeneració Macular Associada a l’Edat (DMAE). De fet, és la primera causa de ceguera en persones grans en països desenvolupats. Els símptomes acostumen a aparèixer en pacients a partir dels 50-60 anys i en la majoria dels casos es va perdent visió de forma progressiva i irreversible. Es tracta d’una malaltia degenerativa i crònica de la zona central de la retina (la màcula). Hi ha dos tipus de DMAE (la humida, que és la més habitual, o la neurovascular), i els símptomes més freqüents que experimenten els pacients són la pèrdua de visió, la percepció de línies tortes o distorsionades, la disminució de la sensibilitat al contrast i la dificultat d’adaptació als canvis de llum. La DMAE s’origina per l’envelliment de la zona central de la retina. L’edat és el principal factor de risc, per això s’aconsella fer revisions periòdiques a l’oftalmòleg a partir dels 50 anys. Pel que fa al tractament, la DMAE humida s’intenta controlar amb fàrmacs que frenen el creixement dels vasos sanguinis, però per la seca no hi ha encara cap tractament eficaç del tot.

Es calcula que al món hi ha 17 milions de persones cegues a causa de cataractes. Aquesta patologia ocular és la principal causa de ceguesa en els països en vies de desenvolupament i és la més operada en països desenvolupats. Aquesta prevalença tan alta s’explica per l’augment de l’esperança de vida, ja que la cataracta es produeix per l’envelliment del cristal·lí, la lent natural de l’ull que hi ha darrere de la pupil·la. A través d’aquesta lent els raigs de llum passen fins a la retina, on s’originen les imatges. Quan el cristal·lí perd transparència, els raigs no passen nítidament i es perd visió. Alguns símptomes que poden alertar-nos de l’aparició d’una cataracta són la visió borrosa o, a vegades, doble; la fotofòbia o enlluernament. Les cataractes s’operen amb una intervenció breu, indolora i amb una recuperació ràpida. S’opta per la via quirúrgica quan la pèrdua de visió interfereix severament en el dia a dia.

El 12 de març es commemorarà el Dia Mundial del Glaucoma, una patologia ocular que és la responsable de gairebé el 20% dels casos de pèrdua de visió al món, sent així la primera causa de ceguesa irreversible. El glaucoma engloba un grup de malalties que provoquen una pèrdua progressiva de fibres nervioses del nervi òptic, el qual connecta l’ull amb el cervell. Generalment, aquest nervi òptic es malmet perquè l’humor aquós (el líquid transparent que envolta les estructures oculars) surt de l’espai que el conté fent augmentar la pressió ocular i danyant finalment el nervi. Tot i que aquesta és la causa principal que origina el glaucoma, n’hi pot haver altres com les malalties vasculars o l’alta miopia. En qualsevol cas, aquesta malaltia ocular fa que primer es perdi visió perifèrica i progressivament vagi avançant cap a la visió central. Si no es tracta, acaba destruint totes les fibres del nervi òptic i provocant la pèrdua total de visió.

Es calcula que la meitat dels pacients amb glaucoma no sap que el pateix perquè generalment no presenta símptomes gaire evidents. La millor manera per prevenir-lo és amb la revisió ocular periòdica, sobretot a partir dels 60 anys i molt especialment en persones amb algun factor de risc (pressió intraocular alta o amb antecedents familiars, per exemple). Els tractaments per al glaucoma tenen per objectiu disminuir la pressió intraocular i això s’aconsegueix bàsicament amb col·liris, làser i, en última instància, cirurgia. Tot i això, cal tenir present que es frena l’avanç de la malaltia, però en cap cas es recupera la visió perduda.

Dins de les malalties oculars greus hi ha també la rinopatia diabètica, que es produeix per la descomposició metabòlica de la diabetis, la qual fa malbé els vasos retinals i provoca pèrdua de visió, en ocasions, severa. Aquesta afecció és una de les complicacions més freqüents que pateixen les persones diabètiques i és la primera causa de pèrdua severa de visió en edat laboral als països occidentals..

Malgrat que sovint els pacients no són conscients de la malaltia fins que no tenen pèrdua de visió severa, hi ha alguns símptomes d’alarma, com la  visió borrosa, la pèrdua gradual de visió, l’aparició d’ombres o la dificultat per veure-hi de nit. Els tractaments actuals per combatre-la són amb làser o injeccions i en molts casos s’aconsegueix aturar l’evolució de la malaltia i, a vegades, fins i tot recuperar la visió perduda. Per prevenir la seva aparició, les persones diabètiques han de seguir un control estricte de la seva glucèmia i de la pressió arterial i requereixen revisions periòdiques de la retina.

Dins les malalties oculars greus hi ha també el despreniment de retina. Es produeix per la separació espontània de la retina neurosensorial (la capa interna de la retina) de l’epiteli pigmentari (la capa externa) que provoca que la retina despresa no pugui funcionar ni nodrir-se de manera correcta. Si no es tracta, pot acabar provocant la pèrdua total de la visió.

A banda d’aquestes patologies que afecten la retina, la màcula i el cristal·lí, hi ha unes altres afeccions oculars molt més freqüents i que estan relacionades amb errors de refracció (graduació). Les principals són la miopia, la hipermetropia, l’astigmatisme i la presbícia o vista cansada. Són problemes de visió causats per alteracions en la forma de l’ull i la seva mecànica i que no permeten un bon enfocament.

En la miopia els objectes llunyans s’enfoquen per davant de la retina i no sobre ella provocant que la visió d’aquests sigui borrosa. En canvi, en la hipermetropia els objectes propers queden enfocats per darrere de la retina causant una visió més borrosa quan més a prop està l’objecte en qüestió. Per la seva banda, un ull amb astigmatisme no aconsegueix enfocar adequadament ni de lluny ni de prop. Per últim la presbícia és un defecte produït per la pèrdua d’elasticitat del cristal·lí que es manifesta generalment a partir dels 40 anys.

Entrevista. Alicia Serra, oftalmòloga pediàtrica i vicepresidenta de la Societat Catalana d’Oftalmologia

Som prou conscients, com a societat, de la importància de la salut ocular? O, dit d’una altra manera, anem prou a l’oftalmòleg?

No, no hi anem prou, si bé és cert que hi ha gent que és molt constant i cada any es fa una revisió, els oftalmòlegs molt sovint veiem malalties que es diagnostiquen tard perquè no s’han fet les revisions quan tocaven.

Potser el fet de no veure-hi malament o no tenir molèsties fa que ens oblidem dels ulls… 

Hi ha moltes malalties que en fases inicials no donen símptomes i quan en donen ja és massa tard per recuperar-se o aconseguir un bon resultat visual. D’aquí que sigui important fer les revisions preventives periòdicament.

Tots naixem amb hipermetropia?

La hipermetropia vol dir que l’ull és més petit. Lògicament, els nens i nenes neixen amb els ulls més petits que quan són adults, per això la majoria de nadons tenen hipermetropia, però acostuma a ser fisiològica i a mesura que creixen la van compensant fins arribar als 15 o 16 anys sense tenir-ne. Després, hi ha hipermetropies més patològiques que no milloren amb el creixement i que necessiten correcció amb ulleres.

Quan és recomanable que un infant faci la seva primera revisió oftalmològica?

Només néixer els pediatres ja fan una inspecció per veure que tot estigui correcte, que la forma de l’ull i l’obertura de les parpelles sigui normal, que les còrnies siguin transparents, i es fa la prova del reflex vermell que serveix per ajudar a detectar malalties que poden ser molt greus. Si no hi ha cap malformació o signe d’alerta, no és necessari fer una revisió oftalmològica fins als 4 anys, que és quan el Catsalut recomana fer-la perquè és una edat en què la criatura col·labora molt i es pot graduar amb molta fiabilitat. Hi ha alguns pediatres que miren l’agudesa visual, el fons d’ull i ja fan una revisió força completa, però si no és el cas, cal fer una revisió oftalmològica.

I cada quant cal anar a l’oculista al llarg de la vida? 

Si l’ull està sa, jo soc partidària d’anar fent revisions cada dos anys fins als 16 o 18 anys. Si a aquesta edat s’ha descartat que hi hagi cap patologia, es poden espaiar cada tres o quatre anys fins a arribar als 40 o 45 que s’haurien de fer cada dos anys, ja que és quan comença la vista cansada. A partir dels 60 o 65 anys, les revisions oftalmològiques haurien de ser anuals perquè augmenta molt la incidència de malalties oculars.

Quins efectes té l’ús o abús de les pantalles en infants i joves?

L’ús de les pantalles no té efectes perjudicials per a la vista, però l’abús sí. I d’ençà de la pandèmia tots n’hem abusat. Hi ha la Síndrome Visual Informàtica, que és un conjunt de manifestacions provocades per l’abús de les pantalles i que  inclouen des de dolors cervicals fins a cansament visual, sequedat ocular, picors… A més, els nens sovint es posen la pantalla molt a prop i això els provoca alteracions a l’hora d’enfocar, tant per defecte com per excés. Aquesta és una manifestació súper freqüent, però n’hi ha altres. S’han publicat molts articles postpandèmics que troben una relació entre l’abús de les pantalles i la miopia, fins i tot hi ha algun article que descriu la influència de la pandèmia en la progressió de la mipia. La prevenció principal és reduir l’ús de pantalles i fer descansos sovint.

Hi ha alguna edat mínima per començar a mirar pantalles?

És molt desaconsellable fer-ho abans dels 3 anys. Jo sempre recomano que abans de l’etapa preescolar no se n’utilitzin i a partir d’aquesta edat se’ls deixin una estona curta, com a molt una hora. A mesura que comencen primària les hores d’exposició a pantalles depenen molt de les exigències escolars, però l’ideal seria que si durant l’horari lectiu usen pantalles, quan estiguin a casa no en mirin o ho facin el mínim temps possible.

Aquesta setmana és el Dia Mundial del Glaucoma. Hi ha algun perfil de persones que siguin més propenses a patir-ne?

La incidència del glaucoma augmenta amb l’edat, amb la qual cosa afecta més a la gent gran i per això s’aconsella fer revisions a partir dels 40 o 45 anys. És una malaltia que té un factor hereditari molt reconegut, per tant, la gent que té familiars amb glaucoma poden ser més propenses a tenir-ne, igual que els miops a partir de 5 o 6 diòptries, les persones de raça negra o les asiàtiques.

Ja que parla de miopia, les persones que s’han operat per corregir la miopia, l’astigmatisme o la hipermetropia, cal que continuïn fent revisions periòdiques a l’oftalmòleg?

I tant! Per més que s’hagin operat i no tinguin diòptries, l’ull continua sent miop o hipermetrop o amb astigmatisme, per tant, tota la patologia que pot tenir un ull amb aquesta afecció, la poden tenir igual. Crec que quan es fan operacions per corregir la miopia, caldria advertir als pacients que el que s’està fent és treure les ulleres o les lentilles, però no s’elimina la miopia. Si no es fa, ens passa que ens trobem pacients que es van operar fa quinze anys, no han tornat més a l’oftalmòleg i quan venen tenen ja algun problema.

L’astigmatisme, la hipermetropia o la miopia es poden heretar? 

Són malalties que tenen una causa multifactorial. No són transtorns amb una herència gaire clara, però son trets morfològics familiars. Hi ha uns trets físics que es poden heretar, l’ull miop és un ull més gran, l’hipermetrop és més petit i l’astigmatisme vol dir que la còrnia en comptes de rodona és ovalada. Això són trets morfològics de l’ull que poden ser familiars.