Les mans són anteriors, possiblement coetànies del Drac, vora el 1600; originalment, l’Elisenda tenia els braços articulats
Per bé la primera referència que es té d’uns gegants a Vilafranca daten del 1600, quan van sortir per la processó de Corpus Christi, la parella de gegants actuals, Ferragut i Elisenda, són almenys 200 anys posteriors. Això ho sap del cert la Colla Gegantera, i ara un estudi, restauració i conservació que s’ha fet del bust i de les mans de la geganta han confirmat que, efectivament, el bust de l’Elisenda és de 1831, tal com s’intuïa.
Carlos Morillo, geganter de Vilafranca i conservador-restaurador de Béns Culturals, ha realitzat conjuntament amb la també conservadora-restauradora Paula Briones, l’estudi i restauració del bust de l’Elisenda i una actuació de conservació preventiva de les seves mans de fusta, que li han servit alhora com a treball final de grau per a l’obtenció del títol universitari. La intervenció s’ha dut a terme al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) situat a Valldoreix, i a vigílies de la Festa Major en dona a conèixer els resultats.
En primer lloc, els restauradors han confirmat científicament que el bust de la geganta data de 1831. Ho han fet amb l’anàlisi de les capes de pintura dels diversos repolicromats que s’havien fet amb el pas dels anys. En total, en quasi 200 anys se li han donat almenys 19 capes de pintura. El bust de cartró-pedra restaurat no és el que ara es pot veure per Festa Major o per Corpus. La que surt en cercavila i processons és una còpia en guix feta pels germans Albornà a partir del bust que ara s’ha restaurat i que es va fer l’any 1961, després d’una caiguda de la geganta. L’original, ara restaurada, la conserva en un magatzem de l’Ajuntament, i la colla gegantera reivindica que es pugui exposar i visitar en algun espai públic, com podria ser la Casa de la Festa Major.
Carlos Morillo explica que el de l’Elisenda és “un dels bustos de gegant més antic conservats a Catalunya”. La restauració s’ha fet seguint la premissa “de dotar a l’obra del major grau de llegibilitat possible”, i això li ha permès reintegrar una orella que s’havia perdut durant l’emmotllat de 1961, prenent com a referència l’orella del bust actual. Durant la intervenció també es va trobar ben conservat l’ull esquerre de vidre policromat, i es va recrear l’ull dret (que es va perdre en la caiguda de 1961) imitant l’estil de l’esquerra.
Quant a les mans de fusta, són talles la radiografia de les quals indica que van ser tallades a partir d’un sol bloc. “Les mans, doncs, es devien reaprofitar d’una parella existent amb anterioritat, com en el cas de les tres parelles de gegants bicentenaris de la ciutat de Reus, que presenten la mateixa casuística”, indica Morillo. Unes mans que podrien ser àdhuc anteriors al segle XVIII, essent, doncs, l’element més antic que queda de la geganta (i del gegant també), que molt probablement siguin coetànies a la figura del Drac. Les anàlisis dels talls permeten concloure que es tracta d’una fusta frondosa, de salze, que era molt freqüent per aquesta tipologia de peces gràcies a les seves característiques.
Segons l’autor de l’estudi, “la comparativa amb altres casos similars, tot i ser escassos, ens ajuden a poder afirmar que els gegants vilafranquins han de ser tipificats com a gegants tradicionals catalans de caire noucentista amb qualitat escultòrica notable” i que en el origen tenien “braços de fusta articulats, un rara avis, com també ho és el cas dels gegants Vells de Manresa (1840)”.
