Durant el Miocè, les depressions del Penedès i Garraf, que en aquell moments estaven parcialment ocupades pel mar, també contenien un cert nombre de llacs. Alguns d’aquests llacs són força coneguts, com el dels Casots (Subirats), on s’hi ha trobat una rica fauna de vertebrats fòssils. Un estudi publicat a la revista internacional de paleontologia Historical Biology i liderat per Josep Sanjuan, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB, en col·laboració amb altres investigadors catalans i estrangers, com l’hortonenc i membre de l’IEP Carles Martín Closas, ha permès caracteritzar alguns paràmetres d’aquests paleo-llacs, com la profunditat, la salinitat o el trofisme de les aigües. Aquests factors s’han determinat principalment a partir d’un grup de plantes aquàtiques, els caròfits, conjuntament amb dades aportades per altres marcadors biològics tant animals com vegetals.
Malgrat que només s’ha estudiat una petita part dels paleo-llacs disponibles a les depressions litoral i prelitoral catalanes, ja s’ha trobat que es tractava d’ambients extremadament variats des del punt de vista fisicoquímic. El llac dels Casots es va desenvolupar durant l’òptim climàtic del Miocè mitjà, fa uns 16 milions d’anys. Segons Martín, “es tractava d’un llac litoral d’aigua dolça molt poc profund i d’aigües riques en nutrients (mesotròfic a eutròfic)”.
D’una edat molt similar, el llac de Vilobí del Penedès es va desenvolupar en els marges de les salines o basses evaporítiques que van donar lloc a les conegudes guixeres d’aquesta localitat. Aquest llac va ser inicialment poc profund, sotmès a freqüents dessecacions i amb una salinitat d’entre el 20 i el 40‰, com ho marca l’espècie de caròfit Lamprothamnium papulosum, que encara té representants actuals. No obstant això, posteriorment el mateix llac va esdevenir més profund, d’aigua dolça i oligotròfica, i va hostatjar una rica flora de caròfits.
Finalment, prop de Vilanova i la Geltrú hi ha registrats altres llacs més moderns, de fa 13 milions d’anys, també d’aigua dolça, però a diferència dels llacs litorals del Penedès eren d’aigües més estables, profundes i alcalines.
Tota aquesta varietat fisicoquímica dels paleo-llacs del Miocè del Penedès i Garraf fa pensar, segons Carles Martín, que “aquests ambients van contribuir de manera significativa a la biodiversitat d’aquell moment, malgrat que fins ara hagin estat poc estudiats a Catalunya”.
