Un mar d’experiències

Navegar a vela és quelcom més que un esport. És una manera diferent d’entendre la vida: viatjar en silenci, sense pressa, sense contaminar el medi ambient… Una forma de viure que, sense cap mena de dubte, s’allunya del batibull que el dia a dia ens té acostumats. És una pràctica que uneix destresa, art, filosofia, exercici físic, treball en equip i aventura i reptes constants.

Catalunya, a més, n’afavoreix immensament la seva pràctica, tant per la seva quilomètrica costa –580km des del cap de Falcó, al nord, fins al riu Sènia, al sud– com per unes condicions climatològiques especialment favorables. De fet, podent-lo definir d’esbojarrat, gairebé tot el territori català se’l considera mediterrani. El meteoròleg Jordi Sacasas defineix el clima mediterrani de Catalunya com a “temperat, orfe de grans calorades d’una banda i, sobretot, de temperatures rigorosament baixes”. Es podria dir, per tant, que a casa nostra s’imposa el que meteorològicament se’n diu la bonança, amb unes temperatures mitjanes anuals que en nombrosos punts no baixen dels 15ºC. “Aquesta és una bona mostra, en conseqüència, de la inexistència, particularment a la costa on l’hivern és envejablement suau i quasi mai es davalla dels 0ºC, d’un hivern fredós, llevat, és clar, i com ja podem entreveure, de les zones de muntanya”, explica Sacasas.

Però a la costa, de moment, tot són avantatges. I això és per què la mar –en femení, com li diu la gent de mar– quan se la cuida, és una font inesgotable de salut i benestar, en forma de productes pesquers saludables, però sobretot com a de lloc d’esbarjo, on poder relaxar-nos i practicar-hi activitats com la vela. Són indubtables, de fet, els múltiples beneficis que aquesta modalitat –tant esportivament com d’oci– poden aportar a la nostra salut física i mental. Per exemple, la limitació per edat o gènere desapareix, reforça el sistema cardiovascular, l’equilibri i la musculatura del cos i és un antídot gairebé infal·lible contra l’estrès. Per aquest motiu, és de suposar que països d’arreu del món hagin posat en marxa un gran ventall d’iniciatives esportives com ara Children & Nature Network als Estats Units, Nature Play a Austràlia i Love Outdoor Play i Blue Gym al Regne Unit. Propostes que no busquen una altra cosa que no sigui augmentar el temps que passen els infants en entorns naturals i promoure, així, la seva salut i benestar.

“Ara també ho fa Catalunya a través del mar i la navegació”, afirma Josep Roestel, responsable de l’Escola de Vela del Club Nàutic de Vilanova. Des de l’entitat fa molts anys que treballen en aquesta línia, transformant l’esport de la navegació a vela en una eina d’integració social, “per proporcionar beneficis en la salut dels infants a través d’un contacte directe amb la natura, reforçant la cohesió de grup i creant nous vincles i amistats”, afegeix Roestel. Ho han aconseguit, bàsicament, amb iniciatives que han canviat la percepció de la societat envers la vela, tradicionalment considerat un esport només per alguns afortunats. D’això se’n diu fer de la vela un esport inclusiu, un esport per a tothom.

El Projecte Vela Inclusiva n’és el millor exemple. Des de l’any 2014, el CN Vilanova col·labora amb l’Associació Junts en Acció per tal que esportistes amb capacitats diverses es puguin beneficiar de la formació i pràctica de l’activitat de vela, de forma inclusiva i adaptada. En aquest sentit, un equip format per regatistes de l’entitat participa en entrenaments i competicions oficials, que entre d’altres són les organitzades per la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual (ACELL), Special Olympics i la Federació Catalana de Vela. Però més enllà de la competició, aquesta col·laboració té l’objectiu principal de “millorar la qualitat de vida dels joves que hi prenen part, adquirint un estil de vida actiu i saludable”, diu Roser Jané, membre de Junts en Acció. A més, un altre repte que es planteja aquest projecte és aconseguir que “els joves puguin realitzar activitat física en grups convencionals i en un entorn normalitzat i inclusiu”, afegeix.

Des del club ho tenen clar i asseguren que “navegar és una de les millors maneres de desenvolupar valors com el compromís, la superació i l’autoconfiança”, ajudant així a la “inclusió social” dels infants i el seu arrelament al territori. D’això ja en fa més de 7 anys i, per tant, es tracta d’un programa més que consolidat. Recentment, però, s’han posat en marxa noves iniciatives –però continuistes–, per apropar el mar als més petits, com ara el programa Esport Blau Escolar. Una proposta encara embrionària a Catalunya, però que allà on s’està desenvolupant ja ha donat molt bons resultats.

L’any 2017, Vilanova i la Geltrú i sis municipis més del litoral català van decidir embarcar-se en una nova aventura, capitanejada per la Federació Catalana de Vela. Es tracta del que aleshores van batejar amb el nom d’Esport Blau Escolar, l’equivalent a l’Esport Blanc Escolar i que ja fa molts anys que s’està duent a terme en els centres escolars del Pirineu i Prepirineu, popularment conegut com la Setmana Blanca.

Aquest nou programa –pioner a l’Estat– naixia com una prova pilot i, sobretot, amb l’objectiu de formar molt més que navegants: persones, convertint el trajecte de l’educació en una apassionat travessia. Ara, quatre anys després d’aquella primera prova, el que va començar com una bogeria sembla que ha aconseguit consolidar-se i fer que el respecte al medi i a les nostres arrels, els hàbits saludables, el treball en equip i l’amor pel mar esdevinguin molt més que valors: els ciments de tota una vida.

L’Esport Blau, per tant, combina educació i esport, integrant la vela dintre de l’assignatura d’Educació Física dels alumnes de 5è de primària dels centres d’ensenyament del litoral català. En el cas de Vilanova, actualment hi ha tres escoles que formen part d’aquest programa: l’Escola Ítaca, l’Arjau i Canigó. “És una mostra que el projecte està creixent i que tindrà un llarg recorregut. Arreu del territori vam començar set municipis, i ara ja podem parlar d’una vintenta”, explica el coordinador de l’Escola de Vela del CN Vilanova. “Amb dades a la mà, el projecte ja compta amb uns dos mil alumnes. Nosaltres, enguany, estem treballant amb uns 150 infants i l’objectiu és seguir creixent i trobar més escoles que es vulguin adherir”, afegeix.

Des del club ja ens van avisar que els primers dies sempre són els més divertits, i nosaltres no ens ho vam voler perdre. Cares d’incertesa, nerviosisme i alguna altra de por és el primer que vam percebre. “Ens trobem amb taurons?”, “la barca pot aguantar tantes persones?” o “què fem si ens enfonsem?” són alguns dels comentaris que vam poder sentir mentre preparaven les embarcacions col·lectives, minuts abans de sortir a navegar.

Una jornada pràctica d'Esport Blau Escolar

1 de 4

“Totes les preocupacions s’acaben convertint en ganes de tornar a navegar, la vela els obre un nou món”, diu Roestel. El principal objectiu del programa és aconseguir que els infants que no s’han pujat mai a una embarcació, acabin navegant sols. Enmig, evidentment, hi ha molts matisos. “Avui comencen molt a poc a poc, amb una embarcació col·lectiva, amb 6 o 7 nens al damunt i acompanyats d’un tècnic, que és qui validarà aquest aprenentatge al llarg de les sessions”, expliquen. És més endavant, cap a meitats de les sessions, quan comencen a provar les embarcacions individuals –tot i que naveguen en grups de dos o tres persones–, i el tècnic ja no puja amb ells, sinó que els controla des d’una mica més lluny. De moment, però, ja han fet les primeres sessions, on han pogut resoldre dubtes sobre el vent i la climatologia, el mar i les seves característiques o els tipus d’embarcacions que hi ha. I serà fins el pròxim mes de novembre que gaudiran d’aquestes sessions pràctiques, ja que amb l’arribada del fred, el programa fa una pausa per tornar més endavant, a la primavera.

La sessió d’avui ha estat tot un mar d’experiències. Molts d’ells mai havien navegat o, simplement, no havien tingut l’oportunitat de veure Vilanova i la Geltrú des d’una altra perspectiva, des del mar. La sortida, a més, ha posat de manifest altres aspectes –intangibles la majoria– molt més rellevants i que, sovint, passen desapercebuts: confiança, satisfacció personal, igualtat… “Deu ser perquè la vela, fora de l’alta competició, no requereix unes condicions físiques concretes. Es necessiten més aviat, uns requeriments psicològics”, argumenta el responsable de l’Escola de Vela. “És molt curiós veure com aquells infants que potser tenen més dificultats pels esports arriben a la vela i comproven que començar és molt fàcil. Poder fer anar una embarcació igual que la resta dels companys, i això els dona una sensació que no troben en altres coses”, apunta Roestel. I, efectivament, la jornada ens va obrir els ulls i ens va fer veure que l’esport de la vela és més inclusiu del que pensa l’imaginari col·lectiu. Però, sobretot, ens va permetre –a més d’aprendre a fer algun que altre nus mariner– descobrir perquè molts dels alumnes de l’Escola Canigó van arribar amb cares d’incertesa i van marxar amb l’armilla posada, preparats per tornar a navegar.

A moltes poblacions de la costa, al setembre s’acaba la temporada de bany. Ara bé, banyar-se l’octubre té premi. I és que si aquests dies aneu a la platja, us trobareu l’aigua del mar més calenta que a principis de l’estiu. Per exemple, amb dades de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), al juliol l’aigua estava a 22,3ºC a Vilanova i la Geltrú i ara es troba a 24ºC, uns 2 graus per sobre de l’habitual. Però, per què tenim l’aigua més calenta a l’octubre que al juliol?

La capacitat física que té l’aigua en retenir energia n’és la causa. Durant la primavera, amb un augment de les hores de sol, l’aigua es va escalfant lentament. A l’estiu és quan la insolació ajuda més a fer pujar la temperatura superficial del mar. I quan arriba la tardor li costa refredar-se i ho fa també molt lentament. De fet, durant aquesta època de l’any, encara que tinguem menys radiació solar i la temperatura ambiental comenci a baixar, la temperatura de l’aigua té la capacitat de retenir calor fins ben avançada la tardor. A partir de llavors sí que es refreda de forma més dràstica. Així doncs, si no ve cap fredorada, fins a mitjans d’octubre podrem trobar una aigua del mar amb una temperatura força agradable per banyar-se.

La Meritxell té la consulta amagada en un racó molt tranquil de Vilanova i la Geltrú. Tant, que em va costar trobar-lo. Però fer-ho va ser un gran descobriment i tot un aprenentatge. Vam parlar de la vela com si fóssim mariners de tota la vida, però realment vam navegar a través d’un mar de reflexions sobre la socialització dels infants i la importància dels esports nàutics en el seu desenvolupament.

Quan comença a socialitzar un infant?

Cal mirar les edats. De fet, hi ha una mica de polèmica perquè des del punt de vista de la psicologia evolutiva, un infant no necessita –o no li cal– una socialització abans dels tres anys. Quan portem els fills a la llar d’infants, sovint té a veure amb una necessitat dels adults, i no perquè el nen reclami aquest contacte amb l’altre. És una etapa complicada per molts factors emocionals i evolutius, però no ens hem de preocupar si els nostres fills no es relacionen amb altres infants abans dels tres anys.

Quin és el punt d’inflexió?

T’hauràs fixat que quan una mare té el seu fill en braços i es produeix un contacte visual, es somriuen. D’això se’n diu somriure social i és en aquest moment quan es considera que l’infant socialitza per primera vegada. Ara s’està començant a investigar sobre aquest tipus de senyals durant els primers mesos de vida, la qual cosa està ajudant a detectar diagnòstics de TEA (Trastorn de l’Espectre Autista), ja que en aquests casos no es produeix un contacte visual ni tampoc aquest somriure inicial. L’observació de nadons és un dels camps més interessants d’exploració perquè ens indica aquestes primeres senyals –a vegades d’alerta– i quines patologies o trastorns del neurodesenvolupament surten d’aquesta norma.

I l’esport, com els ajuda? 

L’esport té molts beneficis, no només físics –que això és evident–, sinó també de socialització, de tolerància a la frustració, el saber perdre o guanyar i, en general, tot el que té a veure amb la cultura de l’esforç.

Té els mateixos beneficis quan parlem d’infants amb discapacitat?

Depèn de la discapacitat i, sobretot, de l’entorn social que hi hagi. L’esport els ensenya a compartir i els enriqueix a nivell de vocabulari i coneixement i també d’experiències de vida. Si gaudeixen d’un entorn familiar ric i saludable, també ho tindran en altres vessants.

1 de cada 4 infants amb discapacitat afirma practicar algun esport. Què et diu aquesta dada?

Em diu que no acabem de ser conscients que l’esport és un dels mitjans on es veuen resultats més immediats. L’esport té un avantatge i és que n’hi ha tants, que pots acabar trobant el que millor s’adiu a tu, segons els interessos i les característiques de les persones. A vegades comencem teràpies i tractaments on el procés és molt més llarg, mentre que l’esport és immediat.

Aquests resultats s’accentuen amb esports a l’aigua?

L’aigua té un avantatge i és precisament l’entorn. Aquells esports que es practiquen a l’aire lliure –i en aquests cas els esports nàutics són capdavanters– aporten un component extra que ajuda molt més als infants. Per això, insisteixo en la necessitat de desenvolupar aspectes com l’adaptabilitat i la transformació.

Per tant, és important que els infants s’adaptin a l’esport, i no l’esport a ells.

És clar. No és el mateix. Hem de facilitar a tothom el dret de poder accedir a allò que li vingui de gust. Sovint hi ha unes barreres arquitectòniques, però sobretot econòmiques i mentals, que fan que persones que tenen certs interessos o motivacions, es trobin que queden exclosos, que queden fora. També és cert que hi ha determinades discapacitats que, malgrat hi hagi molta motivació, necessita d’un acompanyament. En aquests casos sí que trobo sentit a l’adaptació, però em rellisca molt la filosofia de la inclusió quan veig que es creen ‘guetos’. Adaptem el material i la barca, però compartim l’espai d’esport.

No és tant vela adaptada, sinó vela inclusiva.

Per mi sí. Passa igual amb les escoles. Què hem de fer: escoles per a nens que tenen un diagnòstic de TEA o ceguesa, o una escola on els recursos que hi hagi permetin infants amb qualsevol característica? Estem anant cap aquí i no es tracta de falta de voluntat, sinó més aviat d’un impuls econòmic que ho permeti. La majoria de persones amb discapacitat, no reclamen un tracte especial, sinó el dret i les eines per poder prendre-hi part.

En quin sentit?

Qualsevol aspecte que et faci sentir que ets bo en quelcom, impacta directament en l’autoestima i la imprevisibilitat de la vela n’és un bon exemple. Hi ha persones que tenen moltes inseguretats i el fet de practicar un esport d’aquest estil, que depèn del temps, del vent… ens obliga a adaptar-nos i posar en marxa tots els recursos que tenim per fer-ho bé. Ens impacta, per tant, en la nostra percepció de quines coses sóc capaç de fer i que, per consegüent, em permeten tirar endavant.