Un museu que camina

La devoció vilanovina per sant Antoni Abat prové del segle XII, quan l’església arxiprestal de Sant Antoni era una petita capella romànica situada al bell mig de la ciutat. El culte al sant és, per tant, anterior a la constitució de l’actual municipi, que data de l’any 1368, quan es van unir els dos nuclis que, fins aleshores, havien estat separats pel torrent de la Pastera: l’antiga Vilanova de Cubelles i el de la Geltrú.

Sant Antoni fou proclamat patró de Vilanova l’any 1363. Durant molts anys, el dia de la seva onomàstica, el 17 de gener, era la data assenyalada per celebrar la festa major, de manera que els vilanovins celebraven per aquestes dates tant els actes propis d’una festa major d’hivern com el ritual de protecció dels animals de sant Antoni. El culte al sant va prendre tanta rellevància que al segle XIV es va erigir una de les basíliques més importants del país dedicades a aquest sant, l’església arxiprestal de Sant Antoni, una església de tipus gòtic que el segle XVIII (i durant més de cent anys) es va renovar completament. Les imatges actuals del sant, però, són incorporacions d’aquesta darrera època, ja que l’església va patir greus destrosses durant la guerra de 1936-39.

Al llarg del segle XIX, i a causa del conjunt de factors socioeconòmics que experimentà el país, com ara l’especialització de l’economia vilanovina en el cultiu de la vinya, van fer que a poc a poc la festa major anés perdent força. El folklorista Joan Amades assenyala al seu Costumari català (1952) que “la festa major de Vilanova i la Geltrú fou traslladada al dia 5 d’agost en agraïment a la Mare de Déu de les Neus per haver conjurat una plaga que delmava la vinya arreu del Penedès, i també perquè escau més celebrar-la en temps de calor que per la hivernada”.

Amades també fa referència a la llegenda de la Mare de Déu: “Temps era temps que en tal dia com avui (5 d’agost) va caure a la nostra ciutat una gran nevada. Tota va quedar blanca de neu, menys una petita clapa de la vora de la plaça de Sant Jaume. Creguts que allò era un prodigi del cel, van cercar en el lloc on no havia caigut ni un borralló i van trobar-hi una imatge de Maria. Tothom cregué que era senyal celestial que havien d’aixecar-hi una església, a l’altar de la qual van posar aquella imatge que van titular Mare de Déu de les Neus. I fou la titular del temple, consagrat més tard als sants Just i Pastor, segons la veu de la tradició”, i afegeix que “en record d’aquest prodigi, abans, durant la funció religiosa del dia d’avui, simulaven una nevada dins de l’església”. Si tradicionalment la festa major se celebrava el 17 de gener, aquests motius van fer que es traslladés la festa a la Mare de Déu de les Neus, pels volts del 5 d’agost, i fins al dia d’avui encara perdura.

La primera referència escrita de la festa de Sant Antoni moderna data del 18 de gener de 1851, quan el Diari de Vilanova va publicar una notícia que informava sobre un accident durant les curses de cavalls: “Parece que esta mañana durante los tres tombs, ha habido también una desgracia, como sucede casi todos los años”. Aleshores, la festa se celebrava amb la benedicció de les cavalleries i carros que desfilaven i amb animades curses de cavalls pels carrers del centre històric. Després, durant molts segles, la festa es limitava a la benedicció i els tres tombs.

I és que la festa ha canviat diverses vegades en el passat. Un dels moments més delicats es va viure entre finals dels anys 60 i principis dels anys 70 del segle passat, quan va haver-hi el canvi de la tracció animal al motor. El tractor va substituir la mula i moltes persones es van desfer dels seus animals. De mica en mica, la festa es va anar recuperant per afició i l’any 1978, quan van començar a rebre el suport econòmic de l’Ajuntament, la festa es va reactivar i va començar a incorporar més carruatges. Actualment, l’Associació organitzadora dels tres tombs, té en propietat uns 40 carros, dels quals 35 sortiran per Sant Antoni.

FONT: Patrimoni Festiu de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

Com dèiem, Vilanova i la Geltrú és un dels pocs municipis catalans que festegen els tres tombs de manera puntual cada dia 17 de gener. A més, la capital del Garraf aprofita per celebrar la festa major d’hivern. Les principals novetats de l’edició d’enguany són la presentació, per primera vegada, del Porquet de Sant Antoni i la inauguració d’una exposició sobre la festivitat dels tres tombs a La Sala. “És una exposició que, a través d’imatges i documents, vol explicar què són els tres tombs, com neix la festa i com ha evolucionat”, expliquen Francesca Roig i Xavier Orriols, comissaris de la mostra. “Ens hem adonat que hi ha molts detalls de la festa que encara es desconeixen”, diuen sorpresos, tot esperant que l’exposició serveixi per apropar una mica més la festa als vilanovins i explicar, entre altres curiositats, com va evolucionar des de les curses de cavall a les passejades que es fan actualment, o com els tres tombs van sobreviure a l’etapa de la postguerra.

Les activitats, que s’han iniciat avui i que es perllongaran fins al 4 de febrer, inclouen des de les cites tradicionals del dimarts que ve fins a un complet programa d’activitats paral·leles. La regidora de Cultura, Mercè Mateo, ha celebrat que enguany puguem viure la festa com l’hem conegut abans de la pandèmia i destaca la voluntat de l’organització de fer “el trànsit dels tres tombs al que és pròpiament una festa major d’hivern”. “Ara només cal que ens ho creiem i que acabem de donar-li forma a una festa que està transitant. Durant l’hivern, a Vilanova, també passen coses”, afegeix.

Aquest cap de setmana està farcit de propostes, com ara el correfoc de Sant Antoni, el ball dels tres tombs i el pregó, que anirà a càrrec de l’escriptora Mercè Foradada. La vigília del 17 de gener es farà el tradicional llançament de morterets i la festa grossa del dia de Sant Antoni començarà amb l’esmorzar d’escalfament, l’ofici, la concentració de cavalleries i carruatges i la benedicció, que donaran pas als tradicionals tres tombs. Segons els organitzadors, “és difícil fer una previsió d’assistència, ja que no hi ha inscripció prèvia, però cada any s’hi acostumen a aplegar uns 300 cavalls, més de 50 carruatges i vora els 60 carros de pagès”, expliquen des de l’Associació dels Tres Tombs de Vilanova.

Altres de les activitats que completen el programa d’actes són de caràcter musical, com ara el concert de l’Orquestra Montecarlo, aquest dissabte 14, i la Dansada d’hivern, a càrrec del Grup de Dansa de Vilanova i la Geltrú. Diumenge 15 de gener es durà a terme la cercavila infantil de sant Antoni i el concert de festa major, a càrrec de la Banda de Música Mestre Montserrat.

Esteu d’estrena.

L’entitat es va crear el 2019, però enmig hem tingut una pandèmia que ens ha aturat el projecte. La cosa ja feia temps que estava madurada i treballada, amb la idea de dotar a les festes de Sant Antoni d’un element molt característic, tenint en compte que els tres tombs estan agafant cada cop més força com a festa major d’hivern.

Aquest element és un porquet.

Sí. Creiem que la figura del porquet és la simbologia pròpia de la festa major d’hivern i del sant que, com explica la llegenda, el va guarir i des d’aquell moment l’animal es va quedar al seu costat com a protector del sant. Jordi Arnau ha estat l’encarregat de fer la bèstia i, malgrat tenir molta experiència en la construcció d’elements festius, aquesta és la primera figura zoomòrfica que ha fet.

El porquet sortirà només per Sant Antoni?

La bèstia està creada expressament per a la festa major d’hivern i la nostra intenció és que només surti en aquest moment de l’any. Creiem que cada festa ha de tenir les seves figures i per Sant Antoni veurem el porquet en cercaviles pacífiques i també a la nit, ja que pot actuar amb foc. Ja estem fent proves de pirotècnia i amb ganes d’estrenar-la el dia 14 de gener.

Quina és la teva relació amb la festa dels tres tombs?

Tot i que no estiguem en contacte amb els animals, tots els vilanovins estem vinculats als tres tombs perquè és la nostra festa major petita.

La gent de Baix-a-Mar, com jo, sempre hem dit que som els menys vinculats a la festa perquè som de mar i perquè això és una cosa de pagesos, però ho diem amb la boca petita. De fet, nosaltres fa molts anys que hi anem, perquè des de ben petita la meva filla va damunt del cavall i, de retruc, jo també. Normalment, les tradicions passen de pares a fills, però en aquest cas va ser al revés.

Què suposa per tu ser la banderera del 2023?

Una emoció enorme i un honor grandíssim. Quan era petita veia els traginers i els banderers i pensava: “Com m’agradaria ser banderera!” És una il·lusió que he tingut tota la vida.

I la festa, com la definiries?

Ho definiria com un amor molt gran a aquests animals que ens han ajudat a crear civilitzacions i que han estat vinculats a la humanitat de sempre. També a la pagesia i al mar, perquè les paneres de peix antigament es traslladaven amb carro estirat per cavalls. Eren les cames i el motor de la nostra societat.

Ja tens el pregó a punt?

Encara l’estic polint, perquè sempre trobo que hi ha coses que podria millorar. Ara l’estic ajustant de temps, perquè ha de durar uns vint minuts i em fa por que sigui una mica més llarg. Ara ja estic més tranquil·la.

Però ja en tens, d’experiència.

Sí. Quan m’ho van comunicar, em va fer molta il·lusió, perquè havia fet el convit de la festa major i el pregó de les festes de Sant Pere. Després em vaig aclaparar una mica perquè vaig veure que els pregons anteriors els havien fet gent molt mediàtica i estudiosos de la cultura popular. Jo he fet un pregó des de la meva vivència. Espero no avorrir.

Quina és la teva vivència?

Soc la nena que anava a veure els cavalls i li feien una por espantosa. Més endavant, quan vaig ser regidora de Cultura, vaig connectar molt bé amb l’entitat i vaig valorar que els tres tombs és una associació molt important i que té molt de mèrit la feina que fan. No es tracta d’organitzar una festeta, sinó d’organitzar la festa major d’hivern de Vilanova. Una festa que, per mi, té dos vessants molt clars. La defensa i la posada en escena d’uns costums que tenen molt a veure amb la nostra societat més agrícola i rural, i un vessant més folklòric, acolorit, de sons, que connecta amb l’imaginari dels vilanovins.

Com es presenten els tres tombs d’enguany?

Amb moltes ganes. Després de dues edicions, aquest any no hi haurà cap impediment ni cap normativa que ens prohibeixi celebrar la festa com toca. Per tant, aquells que han pogut aguantar un animal a casa durant tot aquest temps tornaran a gaudir dels tres tombs. N’estic segur.

S’espera molta participació?

L’any passat, tot i que la gent encara tenia por i moltes incerteses, van venir uns tres-cents cavalls i una cinquantena de carros. Veurem què és el que passa aquest any, però darrerament hem vist com baixava la xifra de cavalls de muntura. Ja sigui per la crisi econòmica o sanitària, les persones que tenien només un animal a casa seva ja no el tenen perquè no poden mantenir-lo i això ha fet que, de retruc, disminueixi el nombre de cavalls a la festa.

Però els tres tombs de Vilanova sempre han estat un dels més importants del país.

Sí, ja pots dir-ho en veu alta. No vull menysprear altres poblacions perquè tothom fa el que bonament pot per la seva festa i pel seu poble, però la de Vilanova sempre ha estat una de les millors i una de les més conegudes. No sé què és el que té Vilanova, si és la rambla o què, però la gent té moltes ganes de venir-hi. Un fet que ho demostra és que cada any ve gent de Benicarló, de Peníscola, de la Vall d’Uixó… Gent que fa molts quilòmetres per participar en la nostra festa. Això deu ser per alguna cosa.

Pels vilanovins i vilanovines també és tan important?

Crec que la gent de Vilanova també està molt orgullosa dels tres tombs. Volem que els vilanovins siguin conscients que hi ha una entitat que s’està bellugant i que s’esforça per fer les coses bé. Per això intentem que cada any la festa sigui més maca i més vistosa, intentem que els carros no es repeteixin, que no siguin aquells carros que pesaven tant… Avui dia, tirant molt alt, els carros poden pesar 1.500 quilos. Són molt voluminosos, però realment el que hi ha dins és palla. A més, aquest pes en cap cas va sobre de l’animal, sinó a sobre de l’eix i de les rodes que aguanten els carros. Per tant, ara els cavalls van a passejar, no van a patir.

Ha canviat molt la festa en els darrers anys?

Ha canviat perquè hi ha un seguit de gent que es fan dir animalistes i que volen tocar la pandereta i altres coses que no sonen. Però en realitat aquesta gent no sap el que és una tradició i el que costa mantenir-la viva. Ells només veuen que l’animal estira el carro sense saber que nosaltres som els primers animalistes. Estem els 365 dies de l’any a sobre dels animals: menjar, veterinaris… Com la persona que té un gos a casa seva, a aquests animals no els falta res. Estan aquí durant tota la setmana, menjar i jaure, i treballen 14 dies a l’any, quan haurien de fer-ho cada dia. Així ens estalviaríem molts problemes de mal de ventre, de cascos i de potes. És un bé per ell. Però, malauradament, com a totes les celebracions, també pot haver-hi accidents. L’animal pot fer-se mal, pot relliscar, com ens podria passar a nosaltres.

Quin és l’estat de salut de la festa?

Els que tenim cavalls a casa esperem amb moltes ganes aquest dia per anar a beneir, com es deia antigament. És probable que aquell animal ja no torni a sortir en tot l’any, però aquell dia, sí. És la benedicció, ha d’anar que la gent de Vilanova el vegi, el conegui… Però, com et deia, hi ha gent que ens vol fotre la canya a l’ull i molts dels que abans participaven s’han tirat una mica enrere perquè no volen conflictes. Després, també ens costa molt trobar gent jove. És una afició una mica esclava i t’ha d’agradar molt. Els animals s’han de cuidar cada dia i els joves estan per altres coses. Ho veuen com una obligació.

I tu, com ho veus?

Per mi ho és tot. Els cavalls, la masia, són la meva vida. I els tres tombs, com deia el Semi, és un museu que camina. Un bon exemple és que, després de deu anys, un soci de l’entitat ha reconstruït un carro de tres bucolls i ha completat una col·lecció que fins ara només tenia l’entitat de Valls. Hem de tirar endavant com sigui, costi el que costi, i lluitar per no perdre aquest museu que camina.