Al Baix Penedès hi ha un patrimoni únic a Catalunya que permet explicar una part important de la història industrial i del ferrocarril al nostre país. La Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, al municipi del Vendrell, atresora un llegat de més de cent anys que les últimes dècades s’ha vist amenaçat per la manca d’interès dels seus propietaris (Adif) i l’oblit de les administracions. Entestats a no deixar perdre aquest patrimoni, els mateixos veïns s’han organitzat per lluitar per la seva preservació. Des de La Fura, recollim les seves demandes i aprofitem per recordar la història d’aquest enclavament.
1. Reivindicant un patrimoni únic
Per parlar de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders cal fer-ho, com és lògic, de l’estació de trens que li dona el nom. Una parada que es va emplaçar en aquesta zona aleshores aïllada i allunyada de qualsevol nucli urbà perquè era on confluïen dues de les línies de ferrocarril catalanes, la que anava de Tarragona a Barcelona, i la que unia Valls amb la ciutat comtal.
L’estació per enllaçar les dues línies va ser una realitat el 24 d’abril del 1887. Era un edifici d’una sola planta que estava situat al bell mig de la platja de vies, i rodejat tan sols de masies i barraques de camp. Els dos primers habitatges per a ferroviaris es van construir a finals del segle XIX. El més antic va ser el del cap d’estació, que tenia dues plantes i que servia de residència del mateix cap d’estació i del concessionari del restaurant. Poc després es va fer un segon edifici, també de dues plantes, destinat al sobreestant (l’actual cap de districte) i el capatàs de vies i obres.
Els pavellons
Quan el 1901 es va ampliar la platja de vies, la companyia va preveure que caldria augmentar els agents ferroviaris. Va ser el moment en què es va decidir construir diferents pavellons d’habitatges per als treballadors i les seves famílies. El primer que es va acabar, el pavelló A, es va ubicar al darrere de l’edifici del cap d’estació i va acollir les primeres famílies el març del 1906.
Les seves característiques serien les que es reproduirien posteriorment en la resta de pavellons –fins a sis– que es van anar construint durant les primeres dècades del segle XX. Com explica Eduard Martínez al seu dossier sobre la història de la colònia, es tractava d’edificacions “robustes, constituïdes per dos cossos connectats amb una escala”, amb “grans finestres emmarcades i, a la part més alta, una cornisa exagerada”.
Cada pavelló tenia 12 habitatges de 67 metres quadrats –sis a cada costat de l’escala–, amb sostres alts, una cuina de carbó, un lavabo petit, un rebost i tres habitacions, a excepció del pavelló C, on els pisos tenien quatre habitacions. Els primers quatre pavellons (A, B, C i D) es van fer un al costat de l’altre, però els dos últims (F i G) es van aixecar en una ubicació diferent, en perpendicular a la platja de vies i just després del gran dipòsit d’aigua que servia per abastir la colònia. Una curiositat és que el pavelló E no es va arribar a construir mai.
A la dècada dels anys 20 es va fer una nova edificació per emplaçar el sistema de senyalització (conegut com a Block-system) i que estava al costat de l’habitatge del cap d’estació. L’edifici acollia també la central elèctrica del Block i el taller, i tenia dos habitatges a la planta superior.
2. La vida associativa i la Guerra Civil
En aquella primera part del segle XX es té constància que ja existia una associació veïnal a la colònia, l’Asociación de la Biblioteca y la Escuela, de la qual n’hi ha una referència del 1910 a l’Arxiu de Tarragona. Amb això es pot constatar que la colònia tenia ja en aquella època una escola, situada als baixos del pavelló C, i una biblioteca.
Segons consta al volum Historia de los poblados ferroviarios en España, el 1920 la població a la colònia era de més de dues-centes persones, una progressió ascendent que es va veure estroncada amb la Guerra Civil. L’estació de Sant Vicenç va ser una de les més afectades pels bombardejos del bàndol nacional, amb l’objectiu d’aturar el subministrament de material bèl·lic al front d’Aragó i inutilitzar dues de les tres línies de tren que hi havia a Catalunya.
Durant els tres anys de conflicte, l’estació va patir fins a 121 atacs, que van provocar més de 80 morts i van acabar per destruir l’edifici. Un dels més brutals va tenir lloc el 7 de desembre de 1937, quan hi van caure més de 40 bombes. Una d’elles va impactar sobre el pavelló D, on hi havia una metralladora antiaèria de l’exèrcit republicà. Moltes famílies de la colònia van optar per marxar aquells anys al poble de Sant Vicenç o es van refugiar en masies properes, com Mas Astor o Mas Borràs.
Un cop acabada la guerra, l’emplaçament es va anar recuperant a poc a poc, fent front a anys de penúries. La nova Red Nacional de Ferrocarriles Espanyoles (RENFE), que va aglutinar totes les antigues companyies, va començar a restablir serveis com l’enllumenat elèctric i l’escola, alhora que impulsava la construcció d’una nova estació i la reconstrucció del pavelló D. Igualment, als baixos del pavelló C es va fer una capella.
Els anys d’efervescència
La dècada dels 40 va començar l’època de més efervescència de la colònia, coincidint amb la construcció del seu local social, de la qual se’n van encarregar els mateixos veïns. Aquest edifici, que esdevindria la seu del Centro Artístico Cultural Ferroviario, tenia diferents estances, entre les quals hi havia el bar, la sala de teatre o la biblioteca. Al voltant es van fer dues places per poder organitzar els balls d’estiu.
“Al local social es feien moltes activitats, com ara teatre, sarsuela, sardanes, cinema o balls, i també va ser on hi va haver la primera televisió del barri”, rememora Josep Bové, que va néixer el 1952 a la colònia i hi va viure fins als 18 anys. Bové recorda que els ferroviaris que hi havia “provenien de diferents llocs d’Espanya”, tot i que les activitats que s’hi feien “eren les pròpies d’aquí, com el Pa Beneït o la festa major”.
De celebracions n’hi havia dues, la festa major d’estiu, que es feia el primer diumenge d’agost i que encara es manté, i la d’hivern, amb motiu de Sant Vicenç, el 26 de gener. Va ser a la dècada dels anys seixanta quan la població de la colònia va marcar el seu pic, superant els tres-cents habitants. “Més tard vam saber que alguns dels que eren enviats allà des d’altres punts d’Espanya eren sospitosos de ser sindicalistes, als quals s’enviava lluny de la seva zona”, explica Bové.
3. La decadència i la lluita veïnal
Segons l’estudi d’Eduard Martínez, la decadència de la colònia ferroviària va començar a finals dels anys 70, coincidint amb la modernització del ferrocarril, que va fer que desapareguessin alguns oficis ferroviaris. A poc a poc, el barri va anar perdent veïns i, a principis del segle XXI, n’hi havia tot just un centenar. Paral·lelament, la propietat va començar a deixar de banda el manteniment dels edificis i de l’entorn, un fet que es va agreujar amb el POUM que va aprovar l’Ajuntament del Vendrell l’any 2000, i que, com explica l’actual regidora d’Urbanisme, Núria Rovira, “incorporava un pla de millora urbana que preveia enderrocar tot els edificis tret d’un pavelló”.
La crisi del 2008 va deixar en suspens aquell pla, mentre els veïns s’agrupaven en la nova Associació Familiar Ferroviària (AFF) amb l’objectiu “d’aglutinar un veïnat envellit i lluitar contra la deixadesa de l’empresa ferroviària vers el seu patrimoni immobiliari”, com remarca Eduard Martínez. En aquest context va néixer el 2017 l’Associació per a la Preservació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, una entitat que lluita per salvar aquest conjunt arquitectònic “únic i singular”, i que organitza activitats per difondre’n el llegat.
En aquests últims anys, gràcies a la tasca incansable de gent com l’Eduard Martínez o l’Adriana Rivas, entre altres, han impulsat visites guiades per explicar la història del barri, han fet un petit museu a l’estança on hi havia l’antiga escola i han començat un projecte per recollir la “memòria viva” de la colònia, fent entrevistes als veïns de més edat.
El més important, però, és aconseguir que el conjunt quedi preservat del tot. En aquest sentit, l’Associació va arrencar el 2019 el compromís de l’Ajuntament d’iniciar els tràmits per declarar aquest espai bé cultural d’interès local (BCIL). Amb això es garantiria la protecció legal dels edificis i es posarien els fonaments per dignificar tot l’espai, ja que l’objectiu final és crear un centre d’interpretació de la colònia ferroviària, i rehabilitar un dels habitatges perquè es pugui fer servir com a habitatge-museu.
Els tràmits per obtenir el BCIL, però, no estan sent senzills. La regidora d’Urbanisme remarca que primer cal modificar el planejament urbanístic, un procediment que es veu afectat per una Instrucció Tècnica que Protecció Civil va aprovar el 2018 i que “impedeix fer modificacions en un perímetre de 150 metres al voltant de les vies”. Des del consistori ja han iniciat converses amb la Generalitat per modificar aquesta instrucció.
Després caldrà definir “quins usos i quina edificabilitat tindrà l’espai quan es declari BCIL”. “Nosaltres volem preservar tots els edificis, però també integrar l’entorn perquè sigui un lloc d’atracció, un hub important vinculat al coneixement”, afegeix Rovira. Però des de l’Associació per a la Preservació de la Colònia tenen por que, mentre es recorre aquest llarg procés administratiu, es comencin a perdre edificis.
En aquest sentit, fan menció a un possible projecte de Renfe per construir un nou taller que provocaria la desaparició de tres edificis, el del cap d’estació –que és el més antic–, el del Block System i el del local social. Fonts de Renfe han negat que hi hagi cap projecte en ferm al respecte i també des de l’Ajuntament del Vendrell han tret ferro a aquesta possibilitat, apuntant que tant Adif com Renfe han anat temptejant diverses opcions en aquest espai que no s’han concretat. Però des de l’Associació no les tenen totes i temen que aquest important patrimoni estigui amenaçat. Per això, perseveren en la seva lluita per aconseguir una protecció total i, el més important per als veïns, la dignificació dels seus habitatges.
4. “A la colònia ferroviària sembla que ens hàgim quedat glaçats en el temps, mentre el món continua girant”
Adriana Rivas. 34 anys. Veïna de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders. Historiadora de l’art i gestora cultural. Membre de l’Associació per a la Preservació de la Colònia Ferroviària.
Quant de temps has viscut a la colònia ferroviària?
Tota la vida fins fa dos mesos, que em vaig haver d’independitzar i no vaig trobar habitatges disponibles a la colònia. Vaig haver de buscar habitatge a Coma-ruga. El meu pare, el meu avi i el meu besavi eren ferroviaris. El meu pare va arribar amb 8 anys a la colònia i va demanar explícitament morir allí, a casa seva.
Per què és singular la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders?
Perquè és un patrimoni únic a Catalunya i també dins de la xarxa MZA (Madrid, Zaragoza, Alicante). Es poden trobar alguns exemples aïllats d’aquesta arquitectura a Catalunya, però tants edificis reunits en un únic punt, només passa aquí. A les visites guiades que fem des de l’associació, podem explicar tota la història del ferrocarril a Catalunya, a Espanya i a la colònia, només amb les façanes dels edificis que hi ha. És un regal, que també ens permet explicar moltes altres coses, com la revolució industrial o les condicions en què vivien els treballadors.
Quants veïns hi ha ara al barri?
No arriben al centenar. Els legals.
Quan i per què va néixer l’Associació per a la Preservació de la Colònia Ferroviària?
L’associació va néixer el 2018 per una necessitat urgent, que és que hi ha un pla d’enderroc que preveu tirar a terra tots els edificis de la colònia excepte el pavelló G. Jo, els anys anteriors, havia fet un treball de fi de grau on vaig posar una mica d’ordre a la cronologia històrica de la colònia. A partir d’aquí va començar una tasca d’investigació que ens va confirmar tot el que ens havien anat explicant els més grans, com ara que es tracta d’una colònia amb més de cent anys d’existència i que és única a Catalunya. Aleshores vam començar a fer una tasca de pedagogia amb visites guiades. Com que vam veure que la gent responia, vam creure oportú impulsar una nova associació, al marge de la que ja hi havia, que es dediqués a lluitar per la preservació, la dignificació i la recuperació de la seva memòria.
Què és el primer que feu per plantar cara a aquest pla d’enderroc?
El primer que fem és anar a Patrimoni de la Generalitat i explicar-los que tenim aquest patrimoni important que no està protegit, com la majoria de patrimoni del Vendrell, perquè no existeix un catàleg. Ells ens diuen que no poden fer res per declarar-ho bé cultural d’interès nacional (BCIN), ja que per fer-ho hauria de ser una obra similar a un Gaudí o a un Puig i Cadafalch. I ens insten a demanar un BCIL, un bé cultural d’interès local, a través de l’Ajuntament.
I l’Ajuntament què us diu?
El novembre del 2018 ens diuen que s’incoarà la declaració per fer un BCIL. Han passat cinc anys i encara estem esperant.
Us han dit per què no avança?
Sabem el que va dir la regidora d’Urbanisme al ple, que és que la colònia té una clau urbanística que cal canviar per poder fer el BCIL. És a dir, cal canviar el Pla General que tenim, que està molt obsolet. Sí que hi ha un informe no vinculant del consistori on es proposa que la colònia sigui declarada un conjunt històric, cosa que permetria protegir totes les edificacions. Però ens ha arribat que Rodalies Renfe vol fer un nou taller i això afectaria alguns edificis.
Pel que fa a la propietat de la colònia, Adif, s’ha mostrat sensible durant aquests cinc anys a les vostres reclamacions?
El que hem vist és un canvi de paradigma des que ho vam començar a moure. Als anys 90, qualsevol cosa que necessitàvem ens l’havíem de fer els mateixos veïns. Els últims anys, hem començat a tenir un manteniment amb cara i ulls, a l’enllumenat o al clavegueram, per exemple. Però desfer tot el mal que durant molts anys va fer la indiferència d’Adif és molt complicat. Això sí, en aquest aspecte et diria que hem tingut més problemes amb l’Ajuntament, per temes com els contenidors o el desbrossament dels voltants, que amb Adif.
I la protecció de la colònia, la veu bé Adif?
No ho han dit obertament, però jo crec que no, perquè ells no ho veuen com un patrimoni històric, sinó com un patrimoni immobiliari deficitari. Per tant, si es protegeix, ells hauran de continuar fent tot el manteniment. En algun moment es va parlar alguna cosa de si es podia cedir aquest patrimoni a l’Ajuntament, però ningú està d’acord amb qui ha de pagar la festa. Realment, mai hem pogut fer una reunió a tres bandes amb Adif i l’Ajuntament, i es passen la pilota en moltes coses. Però sí que vull dir que, aquest últim mandat, es va aconseguir un acostament a Adif gràcies al treball d’una regidora, que va ser la Bàrbara Peris. Gràcies a això vam poder eliminar la zona dels corrals, que era una reivindicació que teníem, i vam poder dignificar molt el barri, pintant les façanes del local o l’església, amb l’ajut dels ucraïnesos. Avui tot torna a estar paralitzat, però demostra que, si hi ha voluntat i ganes, es poden fer coses.
Des del barri veurien bé passar a ser municipal?
Sí. No hi ha res millor que sentir-te integrat. Nosaltres ja fem vida a Coma-ruga, per anar al servei mèdic, per exemple. Tot ho fem aquí. El Pepe Aldehuelo, un veí del barri, ho resumeix molt gràficament quan diu que, en el moment que travessa el pont petit, arriba a Atapuerca. És a dir, hi ha un canvi quan arribes al barri que sembla que sigui un altre segle. Sembla que ens hàgim quedat glaçats en el temps, mentre la resta del món continua girant. I no, nosaltres també som part de Coma-ruga i del Vendrell.
Abans parlaves dels veïns legals. Persisteixen els problemes d’ocupacions?
Sí. Ja et dic que, quan va morir el meu pare, jo em volia quedar a viure al barri, però no hi havia habitatges buits. Adif denuncia les ocupacions, però els processos són lents. També hi ha zones pròximes, com els xalets ocupats de la zona de la Creu de Coma-ruga o la mateixa estació de tren, que no ajuden, ja que creen una retroalimentació. Un altre problema és que ha augmentat força la inseguretat d’ençà de la pandèmia, amb furts o robatoris als habitatges. També ens van rebentar el local social.
Ets optimista de cara al futur de la colònia i la seva protecció?
Porto amb això des del 2014. Si no fos optimista i no cregués en el que estic fent, ho hauria deixat. Costi més o costi menys, no puc girar-li l’esquena, perquè és casa meva. Ara, malauradament ja no hi és el meu pare fent-me costat, que era un punt de lluita important, però si no ho pot fer ell, ho faré jo. Fins on m’arribin les forces.
