El petó no consentit que el president de la Federación Española de Futbol va estampar als llavis de la futbolista Jenni Hermoso en guanyar el mundial de futbol amb la selecció estatal és un clar exemple d’abús de poder, de masclisme caspós en la seva pura essència. No és només una falta de respecte, una invasió en l’esfera privada d’una dona, sinó que a més l’homínid ho ha fet en públic, mostrant xuleria, davant de tothom, en un acte que en res fa pensar en l’espontaneïtat de la celebració, com argumenta, sinó més aviat en la premeditació. I el més greu és que després de cometre aquest abús, que algun dia es dirimirà si acaba en delicte o no, i malgrat l’allau de crítiques que ha rebut, ni s’ha disculpat i ni tan sols s’adona que va actuar malament. Per ell, mascle alfa, morrejar-se amb una subordinada sense el seu consentiment deu ser la cosa més normal del món. Quin mal hi ha?
En qualsevol país avançat, un petó per la força hauria comportat una disculpa immediata, la seva renúncia al càrrec o bé la destitució immediata. Però és que a Espanya són moltes les capes de la societat, i del futbol, que no hi veuen cap problema, que li donen suport. El masclisme és una xacra molt estesa. Tant, que ha estat la Federació Internacional la primera a obrir-li expedient, no pas l’Espanyola, a la qual Rubiales té sota el seu control. No s’entén d’altra manera que els clubs de futbol no hagin badat boca en aquest afer. És de vergonya aliena no posicionar-se, ja sigui per clientelisme, per amiguisme o per por de represàlies. En qüestions de masclisme, no posicionar-se és una manera de posicionar-se. No hi ha atenuants.
Les persones que tenen un càrrec públic haurien de tenir un comportament exemplar, en privat i sobretot en públic, ja que poden arribar a ser referents, miralls en els quals reflectir-se, per a milers de persones. I d’aquesta manera, comportaments que haurien d’estar ja fa temps erradicats continuen mostrant-se com a normals.
D’altra banda, és ben trist que per una vegada que l’esport femení es guanya un protagonisme que rarament té, fins i tot abans d’aixecar la copa triomfant un individu d’aquesta mena hagi entorpit la celebració i hagi deixat en segon terme el que és parlar d’un èxit esportiu de l’esport femení, de les jugadores i fins i tot dels valors que transmet l’esport femení, que, per la noblesa del seu joc, són tan diferents dels valors que transmet el masculí.
