El 16 d’octubre la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va empresonar els Jordis. Preventivament. Perquè no reincidissin. Faltaven onze dies perquè es proclamés simbòlicament la República i perquè se’ns suspengués el govern de Catalunya. Ja fa 127 dies que estan entre reixes. Preventivament. Sense judici. Sense causa. Per rebel·lió i sedició. És a dir, per violents. Ells que es van fer un fart de demanar a la gent calma i serenitat, pau i tranquil·litat. Ells que, com dos milions de catalans, van entomar els cops de porra dels que ara són premiats per la seva violència.
El 2 de novembre la jutgessa Lamela va empresonar mig Govern de la Generalitat i alhora l’altra meitat fugia a l’exili i demanava i rebia l’empara internacional. De tots els consellers empresonats, dos encara hi resten: Junqueras en tant que líder independentista i, per tant, cobejat objecte de la venjança espanyola per haver ridiculitzat tot un estat, per i haver obert els ulls al món sobre quina mena de “democràcia” és hereva del règim del 39; i Joaquim Forn, que com que no és una primera espasa de l’independentisme, deu estar privat de llibertat perquè potser sap massa coses de l’1-O… i tal vegada de l’imam confident de la Policia espanyola que va idear els atemptats de l’agost a Barcelona a vigílies del referèndum.
Catalunya, doncs, té quatre presos polítics a Estremera i Soto del Real. I centenars de milers de llaços grocs penjats en solapes, fanals, ponts, arbres i balcons, que exigeixen la fi d’aital injustícia. És vergonyós –però més necessari que mai– que encara l’any 2018 hàgim de reclamar justícia a la Justícia, quan és evident que no té cap intenció de ser justa. Els presos polítics no es poden oblidar. El nostre país és ple d’iniciatives que no ho permetran. Concentracions com la convocada per a aquest divendres a les 7 davant dels ajuntaments; la mini-audició de cada vespre, al carrer, fins al dia de l’alliberament, de músics penedesencs interpretant L’estaca de Lluís Llach, El cant dels ocells de Pau Casals i Els segadors; i ara, convocat per l’1 de març, el sopar groc solidari amb l’objectiu de recaptar fons per a la caixa de solidaritat amb què fer front a les –injustes, també– fiances que pugui imposar, algun dia, tal vegada, segur, ja, la Injustícia espanyola. L’1 de març, també, els hem de fer saber que no els hem oblidat. Per decència. Per humanitat.
