Urbanisme feminista

“Ja soc a casa. Tot bé”, “No creuo el parc de nit, és molt fosc i em fa por”, “Quan passo per aquest carrer sempre agafo el mòbil i truco algú”, “Els dies que plego tard de la feina, demano que em vinguin a buscar, em fa por tornar sola a casa sola”, “No vaig al gimnàs als vespres, no tinc cotxe per tornar i quan surto està fosc i desèrtic”, “Procuro no passar per aquest carrer, és estret i hi ha molts portals mig amagats”, “Des del dia que em van seguir tornant a casa de festa, que truco als pares perquè em vinguin a buscar”…

Foscor, silenci, solitud, por… La sensació d’inseguretat la pot tenir tothom, però no s’experimenta de la mateixa manera, està condicionada per la diferència que hi ha entre el tipus de violència que poden patir les persones depenent del seu sexe, gènere, edat, origen, etc. El novembre del 2020 els consistoris de Calafell i el Vendrell van fer públics els resultats de dues enquestes fetes entre la població i que van servir per elaborar sengles protocols contra les violències sexuals en espais públics, sobretot d’oci. En tots dos casos, un 90% de les dones manifestaven sentir-se insegures quan tornaven soles a casa. Al Vendrell l’enquesta es va fer únicament a dones de 18 a 35 anys, però a Calafell la mostra va ampliar-se als homes i els resultats van evidenciar aquesta diferència a l’hora de percebre la inseguretat. Enfront del 90% de dones que se sentien insegures, només un 38% dels homes deien tenir por. La principal amenaça per al 88% de les dones enquestades era ser víctima d’una agressió sexual, mentre que per un 68% dels homes ho era patir un robatori.

La por o la sensació d’inseguretat de les dones està marcada per la violència exercida sobre el seu cos i això determina, en gran manera, la manera com les dones viuen en els diferents espais, bé siguin públics o domèstics. Aquesta por limita la llibertat i la mobilitat de les dones i les persones dissidents de gènere, principalment en activitats nocturnes, tant laborals com d’oci, i molt especialment durant els trajectes.

Promoure ciutats, viles i pobles que no siguin hostils per a cap de les persones que hi habiten és la màxima que persegueix l’urbanisme feminista. Aquest parteix de la base que la planificació de les ciutats no és neutra, i que es van dissenyar a partir dels valors d’una societat comandada i pensada per una majoria masculina, des de la lògica de la productivitat i del consum; un urbanisme centrat, majoritàriament, en el subjecte privilegiat del neoliberalisme: l’home blanc, adult i adinerat, que va de casa a la feina i de la feina a casa.

“Davant d’això, l’urbanisme feminista proposa posar la vida de les persones al centre de les decisions urbanes”, detallen des de Col·lectiu Punt 6, una cooperativa de treball associat formada per arquitectes, sociòlogues i urbanistes de diverses procedències, autores –entre altres– del llibre Urbanisme feminista. Per una transformació radical dels espais de vida (2019). Amb seu a Barcelona, aquesta entitat repensa els espais domèstics, comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista interseccional per visibilitzar com les desigualtats i les estructures de poder influeixen en l’ús i configuració dels espais; han desenvolupat més de 400 projectes en l’àmbit local, estatal i internacional.

Repensar la ciutat des d’una perspectiva feminista és fer que els espais estiguin adaptats a les necessitats de les diferents persones i no a l’inrevés. Com expliquen des de Punt 6, es tracta de fer realitat la idea senzilla, però alhora radical, de posar la vida de les persones al centre de les decisions urbanes, de transformar la ciutat, les seves relacions, espais, usos i prioritats amb una mirada absolutament oposada a l’urbanisme hegemònic, marcat per una lògica patriarcal, productivista i mercantilista.

Es tracta de concebre l’espai des de totes les dimensions que conformen la vida quotidiana: la productiva (treball remunerat), la reproductiva (cura de les persones i de la llar), personal (oci, esport i cura personal) i comunitària (millora de la societat o comunitat on es viu). Aquestes quatre esferes tenen el mateix valor per l’urbanisme feminista, posant especial èmfasi en les tasques reproductives i de cures, majoritàriament no remunerades, portades a terme per dones i totalment ignorades per l’urbanisme hegemònic. L’urbanisme feminista reconeix i visibilitza l’experiència quotidiana de les dones i les necessitats i responsabilitats associades al treball domèstic i de cura, totes tasques imprescindibles per al desenvolupament humà.

Les urbs són l’expressió física de les societats, d’aquí que l’urbanisme feminista proposi redefinir-les ciutats segons les necessitats de la gent que hi viu, basant-se en la igualtat d’oportunitats entre la diversitat de persones i realitats que hi habiten, fixant-se en les cures i en les xarxes comunitàries.

I com es concreten tots aquests principis? L’urbanisme feminista considera la ciutat no només com a territori de transaccions econòmiques i desenvolupament, sinó que com un espai continent d’activitats i de moviments de la població, amb totes les seves diversitats. Una urbs amb espais adaptats i flexibles, amb equipaments i serveis propers (en contraposició a l’urbanisme sectoritzat que promou zones comercials, barris residencials, etc.); una ciutat que s’avingui a la realitat del seu context i generi sentiment de pertinença, que fomenti la diversitat d’usos i d’activitats i que promogui l’enxarxament i la vida comunitària. Ciutats, viles i pobles basats en espais que afavoreixin la sensació de seguretat i d’agradabilitat de tota la ciutadania, on tothom –i sobretot les dones i persones no binàries– puguin transitar per tota la trama urbana a qualsevol hora del dia i de la nit amb seguretat i llibertat.

Quan es parla d’urbanisme feminista és inevitable fer referència a Viena. I és que la capital d’Àustria ha estat pionera a l’hora d’incloure la perspectiva de gènere en el disseny urbà. A principis de la dècada de 1990 una exposició fotogràfica sobre la manera com les dones utilitzen la ciutat va fer obrir els ulls als governants de la ciutat, que van acabar creant l’Oficina Municipal de la Dona. Aquest organisme el 1999 va fer una enquesta a gran escala sobre l’ús del transport públic i el gènere i els resultats obtinguts es van acabar materialitzant amb una millora de l’enllumenat i l’ampliació de voreres i cantonades. Més tard, es va constatar que els parcs públics infantils eren poc inclusius per a les nenes i això va fer que es redissenyessin aquests espais creant, per exemple, zones per a noves activitats diferents del futbol.

El districte de Mariahilfer és el paradigma d’urbanisme feminista a Viena. Durant aquests anys s’han instal·lat més bancs a la via pública i s’han posat encarats per facilitar les converses i millorar així la socialització, s’ha reforçat la connexió de transport públic per facilitar l’accés a les escoles, s’han eliminat places d’aparcament per facilitar el trànsit de vianants i ciclistes i s’han construït complexos d’habitatges socials dissenyats per i per a dones. La distribució dels pisos de cadascuna d’aquestes promocions socials s’ha fet de manera que des de les cuines i els espais habituals on es fan les tasques domèstiques es pugui veure la plaça exterior i, al mateix temps, la majoria de carrers del barri s’han batejat amb noms de dones.

Actualment, la ciutat compta amb més de 60 projectes d’urbanisme feminista.

Les ciutats modernes es van planificar al s. XIX, a partir de la revolució industrial. Va ser en aquest moment quan homes i dones de les classes més pobres comencen a treballar a les fàbriques, mentre apareix la burgesia, la classe benestant en la qual l’home es dedica als negocis i la dona es queda a casa cuidant la família i la llar. Comença així la divisió sexual del treball i dels espais, un model en què els rols de l’home i la dona en la vida quotidiana es divideixen clarament: els homes i les activitats productives en l’espai públic, i les dones i les activitats reproductives i de cures, en l’espai domèstic. Això va donar lloc a la disposició dels usos del sòl separada i disgregada pel territori, la zonificació.

La Carta d’Atenes de 1993 redactada al Congrés d’Arquitectura Moderna juntament amb la popularització de les idees racionalistes de Le Corbusier, considerat el pare de l’arquitectura moderna, fan que es generalitzi un model de ciutat disgregat amb sectors diferenciats segons la seva funció (treballar, dormir, comprar…). El funcionalisme va esdevenir el desenvolupament urbà a occident i el que va imperar durant tot el segle XX, amb la consegüent separació de rols de gènere.

Les àrees d’ús diferenciat a les ciutats crescudes ràpidament a la segona meitat del segle XX estan connectades per xarxes de transport públic i privat que també estan concebudes amb la visió dels estereotips de gènere, per portar els homes als llocs de treball. Els moviments que històricament fan les dones per les tasques de la vida quotidiana no són tinguts en compte.

Als anys 60 i 70 del segle XX apareixen molts “barris dormitori” (un nom que els posen els homes urbanistes, des de la seva experiència, perquè només hi van a dormir. Uns barris dormitori sense serveis ni equipaments que obliguen les dones a haver de sortir per anar a fer qualsevol tasca.

Les dones no van poder participar en l’urbanisme de les ciutats fins a principis del segle XXI. Quan es van incorporar als despatxos d’arquitectes es va considerar que havien d’ocupar-se d’aspectes relacionats amb l’espai domèstic.

Durant els anys setanta, es va començar a teoritzar i a indagar sobre l’urbanisme feminista, que no començaria a aplicar-se fins als anys noranta.

Viena (vegeu requadre de la pàgina anterior) és pionera en urbanisme urbà. A casa nostra, mesures com les superilles de Barcelona o la xarxa d’espais públics des de la perspectiva de les cures de Girona, o la conversió de les cantonades del nucli històric de Gavà en espais de trobada i ombra, són alguns dels exemples més rellevants. A Donosti (País Basc) l’Ajuntament aplica a l’habitatge nou una normativa de portals segurs amb portes accessibles i sense zones fosques per millorar la seguretat.

La seguretat urbana des de la perspectiva de gènere és un dels temes més estudiats des de l’urbanisme feminista. En aquest sentit, les marxes exploratòries són una eina per analitzar-la des d’una perspectiva feminista. Consisteix a fer un recorregut per l’espai urbà des d’una mirada feminista interseccional, visibilitzant els aspectes que generen inseguretat i també els que proporcionen autonomia i llibertat a la ciutat.

Es tracta d’una metodologia que va començar-se a aplicar a Montreal i Toronto (Canadà) a principis dels anys 80. D’aquesta experiència en van sorgir sis principis bàsics per un entorn segur des de la mirada de les dones: senyalització (saber on s’està i on anar), visibilitat (veure-hi i ser vista), concurrència de persones (per escoltar i ser escoltada), vigilància formal i accés a ajuda (poder escapar i demanar auxili), planificació i manteniment dels llocs (ambient acollidor) i, finalment, participació de la comunitat (actuar en conjunt). Aquests 6 ítems són també els que utilitza el Col·lectiu Punt 6 quan organitza marxes exploratòries com les que, per exemple, va dur a terme, a petició del servei d’Igualtat de l’Ajuntament de Vilafranca, a principis de 2022. Es van fer dos recorreguts diferents i amb els resultats i posterior diagnosi l’Ajuntament ha pogut actuar en diversos punts.

Al Vendrell el desembre de 2021 també se’n va fer una, en aquest cas dinamitzada per Equal Saree a petició de la Regidoria de Polítiques de Gènere, Igualtat i Drets LGTBIQ.

Finalment, a Vilanova i la Geltrú abans que La Nau de Joventut entrés en funcionament es va fer una revisió de les rutes segures per anar i tornar, i es van implementar elements (il·luminació, tanques al torrent) per millorar la seguretat.