El Govern ha aprovat una moratòria d’un any en la construcció de noves edificacions en sòl pendent d’urbanitzar de trenta municipis al litoral català (entre ells, tots els del Garraf i del Baix Penedès), com a mesura preventiva mentre redacta un Pla Director Urbanístic. Aquesta nova figura de planejament tindria com a objectiu, en sintonia amb el que s’ha fet a la Costa Brava, augmentar la protecció del paisatge i evitar que es vagin creant més i més urbanitzacions en indrets allunyats dels nuclis urbans i amb gran ocupació d’espais. La mesura és d’aplaudir, però arriba a misses dites. Si més no, per les nostres contrades, perquè ben poc espai per ocupar queda, prop del mar. Les Madrigueres al Vendrell, la Platja Llarga a Vilanova i la Plana del Castell a Cunit (que no és ben bé a primera línia de mar) serien els més importants. La mesura, en qualsevol cas, no afectarà les zones que ja tenen autorització prèvia.
Malauradament, aquest neguit per evitar reproduir el model d’urbanitzacions aïllades, lluny dels assentaments urbans, ocupant moltes hectàrees de terreny, sense bones comunicacions, ni transport públic, ni serveis (perquè hi viu poca gent) i amb un fort impacte sobre el paisatge, és encomiable, però en les últimes dècades hem anat a ritme d’urbaniza como puedas, i fins que va esclatar la bombolla semblava que no tenia aturador.
La lluita contra el canvi climàtic (potser hauríem de dir per amorosir-lo) s’ha d’afrontar des de totes les vessants. Ara que ja tenim un continu de passejos marítims, que hem canalitzat rius i rieres al nostre antull per poder aixecar cases arran de mar, i que hem depredat el territori a més no poder, fa poques setmanes se’ns presentava un informe, “Un litoral al límit”, encarregat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, que depèn de la Generalitat, que vaticinava que en menys de quinze anys podria haver desaparegut una de cada deu platges catalanes. Aquest és l’escenari optimista. Dit d’altra manera: la pujada del nivell del mar, l’erosió del litoral, la manca de sediments, els temporals cada cop més freqüents, etc., tot això és a punt de carregar-se la mare dels ous de l’economia costanera, el turisme de sol i platja. I correm-hi tots! O no. Perquè malgrat l’evidència, n’hi ha que encara no s’ho acaben de creure. Doncs bé, el segle XXI serà el de la tecnologia, sí, però també el del canvi climàtic. Amb conseqüències planetàries que encara costen d’imaginar.
